El doctor se n'ha anat i la veritat és que jo no sé si la biografia del meu pare és necessària. En cas de descriure massa minuciosament el meu pare podria resultar que, per guarir-me, fos necessari analitzar-lo, i de segur que acabaria renunciant-hi. M'hi enfronto amb coratge, perquè sé que si el meu pare hagués tingut necessitat de la mateixa cura, hauria estat per una malaltia ben diferent de la meva. De totes maneres, per tal de no perdre temps, diré d'ell tot allò que pugui contribuir a fer reviure el record de mi mateix.
«15.4.1890 hora 2/4 de 5. Mor el meu pare. U. S.» Per qui no ho sàpiga, les dues últimes lletres no signifiquen United States sinó última cigarreta. És l'anotació que trobo en un volum de filosofia positiva d'Ostwald amb el qual, i ple d'esperança, vaig passar moltes hores per bé que no el vaig arribar a entendre mai.
Ningú no ho creuria, però malgrat la seva forma, aquella anotació enregistra l'esdeveniment més important de la meva vida.
La meva mare havia mort quan encara no tenia quinze anys. Vaig fer poesies per honorar-la, la qual cosa mai no equival a plorar i, en el dolor, m'acompanyà sempre la sensació que, d'aquell moment ençà, havia de començar per a mi una vida seriosa i de profit.
El mateix dolor em predisposava a una vida més intensa. Després, un sentiment religiós encara viu atenuà i endolcí la desgràcia. La meva mare continuava vivint encara que lluny de mi i àdhuc podia complaure's dels successos per als quals jo m'estava preparant. Quina comoditat! Recordo exactament el seu estat de llavors. Per la mort de la meva mare i per la sanitosa emoció que m'havia fet sentir, tot en mi havia de millorar.
La mort del meu pare, ben al contrari, fou una veritable catàstrofe. El paradís ja no existia i, a més, als trenta anys jo ja era un home acabat. Sí, jo també! Em vaig adonar per primera vegada que la part més important i decisiva de la meva vida quedava enrere, irremeiablement! El meu dolor no era només egoista, encara que aquestes paraules ho poguessin fer semblar. Tot al contrari! Jo el plorava i em planyia, només pel fet que ell havia mort. Fins llavors havia passat de cigarreta en cigarreta i d'una facultat universitària a l'altra, amb una confiança indestructible en la meva capacitat. Però crec que aquesta confiança que feia esdevenir dolça la vida hauria continuat fins avui si el meu pare no hagués mort. Un cop mort, no hi havia un demà on col·locar el propòsit.

(Fragment inicial del llibre La consciència de Zeno, d'Italo Svevo. Barcelona: La Butxaca: 2011, p. 37-38)