Tinc la impressió que el començament de Baudolino, la nova novel·la d'Umberto Eco, agafarà desprevinguts més de quatre lectors. En la versió original italiana el llibre s'obre amb un text escrit en una endimoniada barreja de llatí, de llengua vulgar i de dialectes piemontesos. Un introit que l'autora de la traducció catalana (una Carme Arenas en plena forma, diguem-ho ja d'entrada) resol amb un encertat paral·lelisme fet a partir d'una combinació de llatí i de català trobadoresc adobada amb una envitricollada puntuació i una no menys complicada ortografia. Tot plegat per traslladar fidelment al lector d'aquí l'evident voluntat de l'autor: confegir un pòrtic de nou pàgines que demanen un esforç d'atenció superior al normal per poder entendre-les completament.
D'altra banda el contingut d'aquestes pàgines no és gens trivial. Ben al contrari, són bàsiques per situar-nos en la trama de la història ja que ens expliquen de quina manera l'infant Baudolino –una barreja de personatge de novel·la picaresca i de mentider compulsiu, de pinta i de visionari, de penques i de seductor–, nascut en el si d'una família humil, esdevé ni més ni menys que fill adoptiu de l'Emperador Frederic I Barbarroja.

(Joan Josep Isern: "Un Eco desbordant... i desbordat", Avui, 11 d'octubre de 2001, p. 9)

* * *

No conec la música de Rocco Fortunato –la meva generació es va quedar en Judas Priest i Iron Maiden–, però m'arriba al cor la seva manera directa d'explicar les coses, desagradable i brutal a voltes, tendra i ingènua d'altres; m'arriba al cor aquest ús de la paraula justa, col·loquial, directa, desmanegada, com ho són els sentiments més primaris, i totes aquelles veritats de la vida que expressa amb frases que tenen ben poc de sentencioses: "Un parell de maneres per les quals dos que estan junts entenen que han arribat al final és quan ja no carden o quan només carden". "Jo em posava a riure. És veritat: és un sistema excel·lent per no plorar". "Estàvem fets tots de carn humana posada a envellir".
Sí que conec, i realment admiro, la feina de la traductora, Carme Arenas, que ha hagut de bregar amb un text italià difícil, que utilitza constantment el registre oral i tota mena de referències a la vida quotidiana (allò que tants problemes crea sempre als traductors). El text català resultant corre sense cap mena de problemes, és fresc i viu en tot moment i resulta absolutament creïble.

(Pau Joan Hernàndez: "Pur i visceral", Avui Cultura, 22 de novembre de 2001, p. XV)

* * *

Aquesta Obra Completa de Joan Salvat-Papasseit, publicada per Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, a cura de Carme Arenas Noguera, reuneix tota la seua obra poètica i en prosa. A més, hi ha inclosa també la seua correspondència: un total de 167 cartes on es testimonia la relació de Papasseit amb algunes de les personalitats més destacades del moment, com ara Josep M. Junoy, Carles Riba, L. Plandiura, Josep M. de Sucre, Josep M. López Picó... O les postals a les seues filles Salomé i Núria. La seua producció en castellà i els estudis de Tomàs Garcés, Joan Fuster i Ricard Salvat completen un volum deliciós, perfectament il·lustrat i editat, sobre un dels escriptors més peculiars i interessants de la primera meitat del segle XX.

([S. S.]: "Llibres recomanats", Caràcters [València], núm. 40, juliol de 2007, p. 2)