M'he quedat de pedra. El meu fill de cinc anys, just a l'hora d'anar-se'n a dormir, ha vingut a fer-me un petó i m'ha dit que volia un conte.

Però espera, espera..., no pas un conte qualsevol, i ara! Volia un conte d'una gallina que no feia ous. Sí, sí, que no ponia. Així de clar. I jo, totalment sorprès i per sortir del pas, de moment li he promès que demà l'hi explicaria... Per ara puc respirar tranquil, però ja tremolo perquè el meu fill no oblida fàcilment les promeses, sobretot si es tracta d'un conte i, més encara, d'un conte d'una gallina tan especial...

Què hi farem! El començament, ja el tinc: Una vegada hi havia una gallina que no ponia cap ou... Molt bé! Però, què més? Com he de continuar? Allò que m'atabala més és per què carai se li deu haver ocorregut una idea tan estrambòtica i tan..., no sé, tan curiosa... A més, ves a saber què n'espera ell, de tot plegat. I si no li agrada? I si se'n riu? Vaja, que m'exposo a fer el ridícul del principi a la fi, segons quina mena de conte li expliqui.

(Fragment inicial del llibre Renoi, quin conte! Barcelona: L'Arca de Júnior, 1996, p. 8-9)

* * *

He dormit ben poc i ja s'ha fet de dia; així doncs, em llevaré. Em sento com nou. Estic tan content del meu conte que ja friso perquè el meu fill es desperti.

Se'n recordarà, però, de demanar-me'l? La faríem bona, si després de tanta feina es llevava com si no hagués passat res. Però, no. No ho crec. La canalla no oblida tan fàcilment les promeses, i menys quan es tracta d'un conte tan especial com aquest.

I així ha estat. Quan el meu fill s'ha aixecat del llit, ha vingut de pressa al menjador tot fent tentines, i després de fer-me el petó de cada matí, m'ha mirat:

—M'has d'explicar un conte, pare, te'n recordes?

Jo volia fer veure que no, que no hi pensava gens... I ara!... Però no he pas pogut.

(Fragment del llibre Renoi, quin conte! Barcelona: L'Arca de Júnior, 1996, p. 53-54)