Va néixer a la Manresa empobrida i apagada de la postguerra, al carrer del Cós, on «el pare era fabricant de licors i venedor de vins. El record és d'un entorn gris, en què la vida era molt dura i costava arribar a final de mes. Una vida molt trista amb poques possibilitats de gestionar les emocions, en què aprenies a callar i a no preguntar gaire, a veure molt i pair poc. Però als onze anys vaig entrar al seminari, com passava a moltes famílies que hi enviaven el fill gran, i vaig pensar que potser no hi estaria malament. Al principi va ser un trauma, és clar, perquè en aquella època només tornaves a casa per Nadal, Setmana Santa i les vacances d'estiu. Però allà em vaig descobrir a mi mateix, vaig descobrir l'amistat, i sobretot el món de la cultura».

—Aquell seminari ho tenia, això.
—Ens donaven una adolescència privilegiada, allunyada d'ensurts i amb els màxims especialistes en cada matèria de l'ensenyament. He tingut de professors el poeta Segimon Serrallonga, el doctor Junyent explicant-nos el romànic, en Ricard Torrents, que va ser rector de la Universitat de Vic... Fèiem cine-fòrums, teatre, venia en Martí i Pol a tocar-nos la guitarra, venia gent de la Nova Cançó com l'Espinàs. Va ser una adolescència molt rica per la qual em penso que els he d'estar agraït. Als divuit anys en vaig marxar perquè no veia clar convertir-me en capellà, però quan trobo companys de llavors tots estem d'acord a admirar-nos d'aquell ensenyament. Ah, i feien català quan ningú més no en feia.

—I el tema religiós?
—Eren molt respectuosos. Teníem missa diària a primera hora seguida de mitja hora de meditació, però res més la resta del dia. I la meditació era lliure, meditaves sobre el que volies. Hi havia gent de tot, però els que s'atabalaven pels actes deshonestos i perquè et confessessis almenys un cop cada setmana eren la minoria; la majoria eren molt intel·ligents i el que volien era que creixéssim i maduréssim.

—Altres seminaristes de la mateixa època m'han comentat si fa no fa el mateix. Sembla com si el seminari hagués fet en aquell temps bàrbar el mateix paper de resguardar la cultura que els monestirs de l'edat mitjana.
—El seu objectiu era formar persones cultes, perquè si després es feien capellans, que fossin capellans cultes, i si no, tampoc no es perdia res. No escatimaven. Pretenien fer savis, i en alguns casos —no en el meu— ho van aconseguir. Vaig sortir amb un munt de cultura al damunt que no me'l treia. Em vaig posar a fer de professor i pretenia que els nois de quart de bàsica sabessin què era un mite i qui era Zeus.

—Va ser ensenyant, doncs.
—I va ser una etapa que jo en dic d'aprenentatge. [...] Aquells van ser anys d'aprenentatge, perquè treballant amb infants aprens més tu que ells. Si te'ls aprecies, és un privilegi. Va ser quan em vaig iniciar en el món de la literatura infantil i juvenil, i vaig portar a l'escola l'escriptor Josep Vallverdú, del qual em vaig convertir en biògraf i fa molts anys que en soc. També vam posar en marxa el grup de folk de l'escola amb més de dos-cents alumnes, pares i professors, i vam encetar les actuacions de Nadal i final de curs. Vam començar a fer visites al Regió 7 perquè en Gonçal Mazuñán ens expliqués com es confeccionava un diari. També és l'època dels meus projectes personals, quan em caso, tinc un fill i una filla, una separació mal païda i la feina de tirar endavant amb els dos fills. Més tard vaig conèixer la Fina, un regal de la vida, i tenim un fill, que és un altre regal.

—Per què deixa la Badia Solé?
—L'escola va canviar de propietari, va arribar un tipus de Sabadell que s'ho volia menjar tot, i per a ell jo era una persona massa crítica que sempre les cantava clares. Ja m'ho ensumava i em buscava la vida, però volia que fossin ells els que em diguessin de plegar i em paguessin el que tocava. Jo estava pendent d'una plaça al departament de Justícia, de tècnic de justícia juvenil, és a dir, delinqüents menors de divuit anys, i a Manresa. Una feina que em feia una certa gràcia.

[...]

—Tècnic de justícia juvenil...
—Hi he estat vint-i-cinc anys. Tractar joves desvalguts, frustrats, dissocials, et fa créixer encara que no vulguis perquè estàs en contacte cada dia amb misèria, amb pobresa d'esperit i d'emocions, amb nens perduts que es fan el pinxo però en realitat són febles i et ploren quals els punxes una mica i els dius: parla'm dels teus pares, dels teus germans, de tu. No tenen arrels, gairebé no tenen valors i viuen el present, sense controlar els impulsos. Treballar amb ells és una feina privilegiada perquè, en ser tan joves, encara han de crear els seus mals hàbits i t'escolten. Saben que vens de part del jutge i això els imposa un respecte, però intentes establir una relació de comunicació i ajudar, i confien en tu perquè saben que ets seriós i rigorós, i que estaràs per ells, que aniràs a casa seva i a la seva escola. I quan un nen tan desvalgut té algú que li pregunta com està, se sent el rei del món, perquè mai ningú no l'hi havia preguntat. Ningú no li ha preguntat mai: d'on vens?, què has fet?, amb qui has parlat?, què li has dit? La primera vegada se'n sorprenen, la segona ja no, la tercera ja porten preparada la resposta.

—La culpa és de la societat? La humanitat és així?
—En la societat hi ha de tot, gent bona i dolenta, però la dolenta es veu més. Potser perquè les bones persones no en fan publicitat, les no tan bones són les que criden l'atenció. La societat és prou bona per generar molta gent bona; llàstima que no ho sigui del tot i per això també genera gent dolenta.

—Un dia es jubila, abans d'hora.
—M'ho proposen, i com que tinc moltes idees al cap, ho agafo. Sempre he fet coses fora de la feina, en el camp del llibre infantil. He fet crítica, xerrades, debats... i la jubilació als seixanta anys em permet fer tot el que no podia per falta de temps. En cinc anys he publicat quatre llibres, quan en tots els anys anteriors n'havia publicat dos. Col·laboro amb Puntal per mantenir el contacte amb el món educatiu. Faig vida cultural. M'han fet avi i això m'ha portat a ser autor d'un llibre de poemes que descriu la relació amb la meva neta...

—En la seva bibliografia hi ha un premi literari, el Serra i Moret, per una novel·la del 1991, titulada Queni.
—L'Eugeni, en Queni, va ser un dels primers nanos que vaig tenir al meu càrrec a Justícia, i va morir d'accident al cap de poc de portar-lo. Era un noi molt tocat emocionalment, una mica embogit, però havia fet un progrés important, fins arribar a un cert equilibri personal i fins i tot a trobar feina amb un guixaire, i això el va fer l'home més feliç del món. I al cap de quinze dies de trobar feina, es mata en un accident. [...] Llavors em vaig posar a escriure la novel·la i me la van premiar, però no s'ha publicat perquè l'editor la va trobar massa colpidora i volia que hi introduís canvis. Però era la realitat i no podia canviar-la. No vaig voler tocar res perquè hagués estat una traïció al noi.

—Ha tingut altres premis.
—Un per una biografia d'en Vallverdú, i un altre, l'Aurora Díaz Plaja, i pel blog sobre literatura infantil Mascaró de Proa, que vaig obrir en jubilar-me i mantinc actualitzat. Procuro estar actiu en la mesura que m'ho permeten les forces. Els que hem estat a punt de morir —fa uns anys vaig estar tres dies a la UCI per un xoc sèptic amb mal pronòstic— agraïm cada dia de la vida com si fos un regal.

(Xavier Domènech: "Quan un nen desvalgut troba algú que li pregunta com està, se sent el rei del món", Regió7, 30 de novembre del 2014, p. 14-15)