L'obra que Josep Maria Aloy ha dedicat a Vallverdú ens presenta la vida i els llibres —que resumeixen en bona part la seva obra pedagògica— en una colla d'aspectes que van més enllà de la classificació de l'autor en la literatura de gènere. Vallverdú ha desbordat el gènere i n'ha envaït molts d'altres. Trobarem en aquestes pàgines, entre moltes altres coses, que Isidor Cònsul l'ha etiquetat com a "escriptor tot terreny". En una primera part del llibre hi trobem una biografia comentada amb textos d'obres del mateix autor. Molts lectors i admiradors de Vallverdú hi trobaran notícies, detalls, anècdotes i vivències de la seva vida i dels seus llibres que no coneixien. Al final, la figura humana i la tasca literària de l'autor en surt augmentada. I cal agrair a Josep Maria Aloy la devoció amb què s'hi ha acostat, la claredat i seriositat de la informació i el material final que deixa a futurs historiadors de la vida i dels llibres.

[...]

Milers de lectors han après l'hàbit de la lectura gràcies a l'emoció que han trobat en els llibres de Josep Vallverdú. Cal agrair a l'autor de Lleida —vulgui o no vulgui ha estat una mena d'ambaixador plenipotenciari de Lleida a Barcelona i a tot Catalunya, un molt bon ambaixador— moltes altres feines. Però l'èxit i el reconeixement com a autor de novel·la popular —una altra manera de dir-ho— estic segur que és el principal motiu d'interès d'aquest treball de Josep Maria Aloy, una biobibliografia completa. I quina sort, o quina responsabilitat!, tenir un Josep Maria Aloy a l'ombra per recollir i ordenar tot un material que, d'altra manera, s'emportaria l'oblit, el temps, la rutina. O dit d'altra manera, la indiferència, el desinterès, la ignorància. Gràcies!

(Emili Teixidor. "Pròleg" al llibre Camins i paraules: Josep Vallverdú, l'escriptor i l'home. Lleida: Pagès editors, 1998, p. 9-11)

* * *

Una picoreta estranya és el segon conte que publica Josep Maria Aloy, del qual és poc coneguda aquesta faceta d'escriptor. Aloy és conegut sobretot com a crític literari, especialista en literatura infantil i juvenil i molt especialment en Josep Vallverdú, del qual és biògraf, i per tant col·laborador habitual d'aquesta i altres publicacions que toquen l'àmbit del llibre infantil i juvenil.

Si ens posem ja a analitzar aquest i el seu anterior relat, Renoi, quin conte! que publicà el 1996, observem una línia temàtica molt clara, que parteix de la relació de l'autor amb els seus fills, d'una experiència personal i sobretot d'una observació atenta i detinguda de l'actitud de l'infant davant el món que l'envolta.

Si en el primer conte, abordava la difícil papereta d'un pare davant la demanda que li fa el fill d'un conte a la carta, a Una picoreta estranya, Josep M. Aloy, pare també del protagonista, se centra en l'observació d'allò que crida l'atenció del fill, en Bernat, en un passeig diari i les sensacions que li provoquen certes coses que descobreix pel camí. En un primer moment, el centre d'interès és una grua, que desferma els seus sentits, que li provoca unes agradables pessigolles a la panxa, i la descripció es recrea en la reincidència i tossuderia del nen a voler tornar cada dia a veure allò, com fan tants nens quan una cosa els agrada i entusiasma. Globalment, és la descripció d'una relació molt semblant a la que s'estableix entre dues persones i també del buit que deixa la desaparició de l'altre —és clar que a escala de nen petit—, en aquest cas la desaparició de la grua. De seguida, però, hi ha la recerca d'un substitut, en aquest cas, la troballa serà una nena que viu a la casa construïda per la grua i que simbòlicament ocuparà el seu lloc i també li provocarà una picoreta estranya. L'autor fa un excel·lent exercici d'observació i de descripció d'una pràctica i una descoberta comuna en molts infants.

(Pep Molist. "Una picoreta estranya", Escola Catalana, núm. 376, gener del 2001, p. 52-53)

* * *

Et diran que llegeixis, Bernat repassa molts dels títols imprescindibles de la literatura catalana per a joves dels darrers cinquanta anys, des d'autors com Sebastià Sorribas i Emili Teixidor, fins a d'altres com Pep Coll i Antoni Garcia Llorca, passant per noms importants com Teresa Duran i Gabriel Janer Manila, i amb especial atenció per a dos dels grans noms: Joaquim Carbó i, sobretot, Josep Vallverdú, de qui Aloy és biògraf i amic personal, i a qui qualifica de degà dels escriptors catalans de literatura per a joves. Tot i que la novel·la és el gènere amb més presència, no s'oblida del conte, la poesia i el teatre. També hi ha un capítol dedicat a la literatura infantil i juvenil que es fa a les Illes, "d'una qualitat i un interès difícils de trobar". Sortint de l'àmbit català, a més, Aloy no pot estar-se de repassar tres grans europeus: Gianni Rodari, Michael Ende i Roald Dahl.

Com diu Lluís Calderer en el pròleg, Et diran que llegeixis, Bernat és un "llibre susceptible de fer molt bon servei" a mestres i educadors, a pares i lectors en general, perquè ofereix "orientacions clares, solvents, honestes i responsables". Com en tot assaig escrit des d'una perspectiva personal i subjectiva, potser hi haurà qui hi trobarà mancances o preferències desmesurades, però ningú no podrà negar que és un llibre escrit per algú que sap de què parla, i que ho fa amb honestedat i amor per la literatura.

(Llorenç Capdevila. "Josep Maria Aloy i l'amor pels llibres", Regió7, 17 d'abril del 2010)

* * *

Gairebé sempre, quan una obra literària descansa sobre els principis bàsics de l'honestedat, la sinceritat i la sensibilitat, l'anècdota particular més intranscendent pot convertir-se en manifestació d'una experiència universal.

És el que passa amb el simpàtic llibre de poemes La lluna, la Bruna, que el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, amb excel·lents il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas, a l'editorial Fil d'Aram. Els moments compartits amb la seva primera neta, la Bruna, van despertar en Aloy el cuquet de la poesia i, pel que explica el mateix autor, "amb l'ànim de transmetre algunes d'aquestes sensacions, he enfilat —o desenfilat— aquest petit grapat de versos". Les experiències són tan quotidianes i habituals que qualsevol avi (com qualsevol pare, oncle o germà) les pot reconèixer i s'hi pot identificar: veure com una tortuga amaga el cap, col·leccionar pedretes, mirar els estels, obrir els regals dels Reis, quedar-se a casa malalta, jugar al parc, la passejada de l'escola a casa, visitar el mercat, riure, plorar, l'ocell que vetlla des de la finestra que la nena s'ho mengi tot, les primeres rebequeries, menjar-se els fideus de la iaia, la descoberta de les paraules, les cançons o l'arribada d'una germaneta. Són experiències quotidianes, sí. Però quan la quotidianitat passa pel filtre expressiu d'un escriptor sensible s'esdevé allò que només pot fer possible la poesia.

(Llorenç Capdevila. "L'avi de la Bruna", Regió7, 20 de desembre del 2014)