Pocs són els que ara per ara escolten els poetes. El món i l'ésser humà d'avui en dia no semblen ja massa sensibles a la paraula poètica, feta de música i simbolisme. I, tanmateix, ells (ells i elles, és clar) continuen llençant llurs versos al vent, infatigables, com si no res; tot clamant en el desert de la nostra atribolada contemporaneïtat. Entre les moltes virtuts (no reconegudes) dels poetes, una m'interessa per damunt de totes: recordar-nos insistentment el mateix de sempre, és a dir, l'essencial, que no és altra cosa que l'autèntic real absolut, en paraules de Novalis. Perquè els poetes, els grans poetes, no parlen de l'irreal. Ans al contrari, del que en veritat parlen és del més real que existeix: la realitat realment real, que res té a veure amb els nostres móns creats, pels quals, el que són les coses, sovint perdem la vida.

El combat dels poetes és contra l'oblit i la desmemòria dels homes i dels pobles. Els poetes són, doncs, essencialistes i… ¡insistencialistes! I és que no hi ha dubte que els éssers humans –i les societats– canvien, però, al capdavall, llurs anhels i preocupacions fonamentals segueixen sent els mateixos de sempre: el pas irremissible del temps, la malaltia i la mort; la bellesa reluctant, la capacitat evocadora dels somnis, la vigorosa força de la naturalesa i, per descomptat, l'amor. L'amor i també el misteri del sagrat, del que se n'ocupa Laia de Ahumada en Els noms de Déu, el seu darrer poemari el títol del qual posseeix inequívoques reminiscències islàmiques. El fons dels homes, així doncs, roman sempre el mateix. D'aquí que els grans temes de la poesia universal –de la veritable poesia de veritat– siguin també els mateixos de sempre. El món no avança, gira; quelcom que els poetes coneixen prou bé.

La poesia és sinònim d'expectació superlativa; d'expectació i d'astorament davant la innombrable meravella que es desplega al davant nostre, a cada instant que passa, minut a minut, dia rere dia. I tot això ho té la poesia de Laia de Ahumada. Si quelcom crida l'atenció dels poetes és la seva acceptació de la vida com un do joiós. Per a ells, i de Ahumada no és pas una excepció, la vida és com una innombrable meravella que s'esmuny quan intentem posseir-la. Perquè, ens recorden els poetes, som l'escenari privilegiat d'una vida que succeeix en nosaltres, que es diu a través nostre, però que no ens pertany, sinó que simplement la tenim en dipòsit mentre vivim.

La mirada del poeta és astorada sempre, però mai àvida, a no ser que es tracti d'un poeta jove i immadur, que no és el cas que aquí ens convoca, car Laia de Ahumada és una dona i una poetessa madura, en tots els sentits del terme, no sols el purament biològic, la qual cosa vol dir que ha viscut el suficient com perquè la seva mirada no sigui pas àvida (i depredadora), sinó serena i reposada; i també penetrant. La seva poesia, d'una qualitat remarcable, no pretén atrapar res, sinó acollir-lo tot, fer-se ella mateixa allò que vol expressar en el poema, quelcom que no és aliè al fet que l'autora és, primer que poetessa, mare. Per tant, algunes coses les sap perquè les ha viscut i no només llegit.

La poesia, deia, és sinònim d'expectació i astorament, però també d'interrogants sempre oberts, com els que sovintegen el poemari que el lector té a les mans. A l'espiritual, i Laia de Ahumada és una dona d'una profunda i gens afectada espiritualitat, no li fan por ni les preguntes ni els interrogants, per més cantelluts (i compromesos) que aquests siguin, sinó, justament, les respostes tancades que pretenen conformar les consciències i domesticar la realitat. I és que, contràriament al que sovint hom s'imagina, l'espiritualitat, l'alta i més fina espiritualitat, en les seves diferents formes, no constitueix pas un bàlsam, sinó un veritable revulsiu i estimulant.

Els espirituals transiten pel camí interior com si solquessin un oceà sense riba ni línies marcades; i ho fan de perplexitat en perplexitat o, el que és el mateix, de novetat en novetat. Escriu l'autora: "Damunt l'aigua el pas es fa insegur/no hi ha camins/i cal orientar el cor". L'oceà del camí espiritual, en efecte, no es travessa amb mapa prefixat sinó amb brúixola, o millor encara, amb l'astrolabi del cor, com diria el poeta i místic sufí persa Mawlânâ Rûmî, que obre amb la seva poesia cadascuna de les tres parts que conformen el present llibre. Tot i fer servir la metàfora del camí en parlar de l'espiritualitat, que ningú no es confongui, doncs es tracta d'un trajecte ben curt, que exigeix només un pas, un sol pas –un salt, insinua l'autora–: que surtis de tu mateix. Res més que això. Sortir de nosaltres mateixos i del nostre soliloqui eixordador. Vet aquí l'espiritualitat.

Deia que Laia de Ahumada és una dona i una poetessa madura. Però, la seva maduresa no ha esmorteït ni la seva rebel·lia ni tampoc el seu radical inconformisme, per exemple, enfront de la vida viscuda com si fos sempre una ensopida tarda de diumenge. I és que no hi ha prou, ens diu, amb l'horitzontalitat. Sense la dimensió de verticalitat, la vida no és vida, sinó una vulgar caricatura. Dit sense embuts, sense Déu la vida resta amputada. Però, el Déu que l'autora evoca (i viu) no és pas el Déu que alguns han arraconat als cels. El seu Déu, que és pare i mare alhora, i amant irresistible també, batega arran de terra. De terra i de pell, doncs és més a prop nostre que nosaltres mateixos. És un Déu, el de l'autora, que no ignora ni la sensualitat ni la sexualitat. ¡Quin goig trobar sensualitat i sexualitat, és a dir, vida, en un poemari que es vol espiritual! El Déu de Laia de Ahumada no exigeix cap fe. Per això, l'autora confessa no creure ja. Jo tampoc no crec. A qui ha vist (o palpat o assaborit) el diví en tot ja no li cal creure. El camí interior, l'espiritualitat, no té res a veure amb el creure, sinó, justament, amb el veure. El veure... ¡iel beure!

Pessoa deia no tenir filosofia sinó sentits. Estic convençut que Laia de Ahumada afirmaria el mateix. I és que, en efecte, els poetes palpen i contemplen, oloren i assaboreixen, més que teoritzen. Tanmateix, el seu sentir profund destil·la un coneixement no menys profund encara. Tenen altre cosa els poetes: ho saben dir tot molt millor que ningú. Diuen, per exemple, el sol de febrer i l'olor de les magnòlies.

(Halil Bárcena: pròleg al llibre Els noms de Déu, 2010)