"No vull arribar al moment de morir-me i dir que no he viscut. Si em moro ara, sé que he fet tot el que podia fer, estic molt tranquil·la, i això em sosté. Cadascú ha de ser capaç de sostenir-se a ell mateix sent conscient, alhora, que està en relació amb els altres. No parlo d'individualisme: jo em puc sostenir a mi mateixa perquè visc en relació, però no només amb els que tinc al voltant, sinó amb tot. Sovint em pregunten què s'ha de transmetre als fills. És molt senzill: el que vius, no el que dius. Als meus dos fills sempre els hi he dit: connecta't amb tu mateix i fes el que sents que has de fer, no t'equivocaràs mai en el que és essencial. Crec en les possibilitats infinites de cadascú”.

Escriptora, investigadora i impulsora de projectes socials, Laia de Ahumada (Barcelona, 1957) encomana vitalitat. El seu entusiasme per deixar el món una mica millor de com l'ha trobat no li impedeix entendre que “a la vida cal posar-se com menys de cul millor”, no amb resignació, sinó escoltant la crida que se'ns fa amb la llibertat “que comporta responsabilitat i compromís”. “Sempre m'he trobat fent coses que mai m'hauria imaginat que faria. Per què ho faig? Perquè sento que ho he de fer”, explica somrient.

[...]

“Cal donar fars perquè aquells que busquen trobin”, diu l'escriptora. Sense voler ser ella mateixa aquest far, fugint de qualsevol mestratge o lideratge, però sabent escoltar i acompanyar prou bé perquè la gent se li acosti, Laia de Ahumada regala vida: “Soc tossudament esperançada. No ser-ho és una excusa per no fer res”.

(Dídac P. Lagarriga: "Laia de Ahumada: «Cal donar fars perquè aquells que busquen trobin»", Ara, 8 de maig del 2019. En línia)