De fet, la poesia té aquestes íntimes i inesperades compensacions que, si bé es mira, no tenen comparació amb cap d'altra. Escriure –tu ho saps prou bé– és una feina personalíssima, a voltes fins i tot excessivament subjectiva, però que es projecta inevitablement cap enfora. Escrius per a tu mateix, perquè alguna cosa que no saps ben bé què diantres és t'impulsa a fer-ho; però escrius sempre pensant en els altres, en el possible ressò que poden aconseguir les teves paraules, en la més o menys viva identitat de sensacions que poden provocar en algú que saps de segur que ha d'existir. Escrius, doncs, en la confiança de què amb les teves paraules trenques d'una manera definitiva la barrera que t'aïlla de la gent i ets un amb tothom. Això no obstant quina alegria no proporciona saber que la teva veu, que les teves paraules han trobat un eco viu i concret, un eco que es diu Laia i té (només!) 20 anys. Pots estar ben segura que no exagero gens si dic que la teva carta que no solament no m'ha molestat, i no solament m'ha fet la mica de companyia que tu volies, sinó que m'ha convertit en un home absolutament feliç. La teva presència em farà tanta companyia, d'ara endavant, com tu em dius que te n'han fet els meus poemes. […]

Els teus poemes m'han agradat. Són d'una gran sinceritat i plenament vius. No gens encarcarats ni postissos. Potser hi trobo a faltar un xic de rigor formal (perdona), però això ja es cura. Es neix poeta i, a poc a poc, s'aprèn de fer versos. No defalleixis, doncs, i endavant!

(Carta de Miquel Martí i Pol a Laia de Ahumada: Roda de Ter, 25 de maig de 1977)