Saleta de casa de senyor de la classe mitja. La senyora asseguda i la criada dreta.

SENYORA: Jo no acostum prendre cap criada sense sebre informes. ¿Tu a na quines cases has estada? 
CRIADA: Uf!... Ell jo no me’n recordaré de totes. 
S.: Bé, però te’n deus recordar de qualcuna.
C.: Si senyora… Vaig estar per teta, a ca uns forasters, en que la senyora nomia Elàstica, i el senyor Tocado… Llavor per cambrera a ca sa senyora de Son Boscà, i a ca els senyors de Son Picassó, i per cuinera a Son Fitbla, i a ca donya Marieta Llescaprima… i… a… no me recorda en lloc pus.
S.: I aquesta donya Marieta, a on viu?
C.: A un carrer  de devora la plaça, un poc antes de arribar-hi, a mà dreta, i vint passes més i a l’esquerra, i deu passes més i a la dreta a s’escala que fa sis.
S.: I que no saps ni el número ni el nom del carrer?
C.: No senyora. Jo no sé llegir ni conec els números.
S.: I els senyors forasters?
C.: ¡Que fa de temps que s’embarcaren!
S.: I els altres?
C.: La senyora de Son Boscà, va perdre la paraula i tant mateix no li dirà res. El de Son Picassó, tres quarts lluny de la vila a la platja de marina, però casi mai hi són perquè van molt a Lluch. La madona de Son Fitbla, no és fàcil que la trobi a les cases perquè li agrada anar a rapar terrosos amb les dones.
S.: I què saps fer?
C.: De què?
S.: De tot.
C.: Lo que sé fer? De tot… Miri. He fet bosses de plata, he cordat barrals, he fet senalles i ventadors de pauma de garbeó, he fet sanaions d’espart, he anada a la fàbrica de perles, a sa cotonera, a s’albrombrera, a les sedes, a les gomes, he fet de mossa de modista, de capellera, de sastressa, de camiera, de roba blanca, he estada a una botiga de flors de roba i de paper, he enrrestat alls, he triar bassó, he collit metles, garroves, oliva…
S.: De les feines de la casa te deman.
C.: Fer llits, agranar; però no me puc acalar gaire. Rentar, i no molt, perquè el tocar aigo no me prova. Planxar, i és un incert que no em maregi. Emblanquinar, en sé aixi-xi, n’hi ha qui diuen que faig carasses.
S.: I de cuinar?
C.: Oh! D’axò si que en sé. Sopes de lladre, sopes amb col, sopes amb tota casta de verdura, cuinat, fideus amb xot o amb alatxa, fregir peix, i torrar moniatos. Sé pelar patates, esclovellar xitxoros i faves…
S.: I mongetes?
C.: També.
S.: I què vols guanyar?
C.: Quinze duros.
S.: No està mal.
C.: Però els diumenges, festes i dijous m’ha de pagar l’entrada al cine, i en haver-hi toros la dels toros.
S.: Ja és segur!
C.: Per a Nadal, m’ha de donar una coca de torró al manco i per a Pasqua, panada, crespells i robiols. Per Tots Sants el rosari, pels darrers dies l’ensaimada amb tallades i sa greixonera de peus de porc; per Sant Tomás el pastor. ¡Ah! Li he de dir que no me puc aixecar dematí, i no me puc colgar tard, i no me poden despertar, he de acabar la son per mi mateixa.
S.: I si no te desperts fins al migdia?
C.: No és cada dia! Tampoc no me podran fer el quantre, perquè si m’enfad, m’agafa l’estèric.
S.: I perquè te llogues si no estàs bona?
C.: Jo no estic gens malalta, gràcies a Déu. Me llog per menjar més bé que a ca nostra i no fer tanta feina.
S.: No deus voler anar a fora?
C.: A fora? No senyora per estar afora puc estar a la vila. Ah! Si tenen cuina de coc i fa fum, me l’ha d’encendre vostè.
S.: No deus voler guardar infants?
C.: Infants? No!, ell jo no estic a canostra perquè som la major de dotze, i mimare sempre les me carregava; no vaig jo d’atlots! Que en tenen?
S.: Vuit, i anam mig any a fora a una possessió dins la muntanya.
C.: I dò no farem res. I me crega, se perd una bona alcasió. Perquè, m’està mal el dir-ho, com jo se’n passegen poques!
S.: Ja ho crec!
C.: I heu pot creure. A les cases que jo he estada, sempre han estat segurs de no tenir lladres.
S.: Com així?
C.: Perquè a tota hora, han tenguda centinel·la a l’entrada, de tota casta de soldats.
S.: Si que me sap greu.
C.: I el que li sabrà… Però no pot sè anar a fora… i tants d’infants… una bona criada com jo… no pot sè!
S.: Tu hauries de trobar una casa d’una senyora tota sola…
C.: No! No! No! De cap manera. No vaig de beates. Totes aquestes fadrines vellardes o viudes, tot lo dia són a rapar altars.
S.: I do així tindries més llibertat.
C.: Llibertat? S’ho pensa! Tot lo dia hauria d’anar amb ella a l’esglèsia. Ca, ca, ca!
S.: Jo en conec que estan ben bé.
C.: Jo hi vaig estar quatre dies amb una, i en vaig quedar ben farta.
S.: En tan poc temps?
C.: En tan poc temps, sí senyora. Jo vull una casa bona, alegre, geugera. 
S.: Te costarà pena el trobar-la.
C.: Ja ho vorem… Bon dia tenga, i me sap greu que se perdi aquesta bona «alcasió», perquè el seu caràcter m’agrada… però vostè ho vou tant com jo… Infants… i anà a fora…?
S.: A mi també me’n sap i molt! Però qué hem de fer?
C.: Paciència. Bon dia tenga.
S.: Dios!... I a na quin sant me dec haver comanada que m’ha alliberada d’aquesta? Ella tota sola du ses set plagues d’Egipte!

(Fragment de l’obra Dos diàlegs)