“Maig”

Tota plena de vida
natura floreix,
i al cel ofereix
aroma exquisida.

Turons i montanyes
al matí blavegen,
les valls reverdegen
catifa esmeltada.

Les aus que refilen
damut brancatge
del ombriu boscatge
de goig s’estasien.

Claror purpurina
traspassa el fullatge
daurant el paratge
l’auba matutina.

Per la volta empírica
el rei de natura
vessant sa llum pura
passa cada dia.

Darrera la serra
se colga el bell sol;
vestida de sol
natura se queda.

Dins l’horitzó aguaita
la llum dubtosa
mirant tremolosa
per baix d’una branca.

I contempla extàtica
la seua blancura
a dins la blavura
de la mar tot plàcida.

Roman condormida
la mar argentada
de lluentons brufada
quan lluna s’hi mira.

Mentres la nit reina
natura somnia;
esperant al dia
la lluna al sol vetla.

Com una fadrina
que l’aimat esguarda
i sa amor li guarda
pues per ell delira.

(Publicat a Reconquista: Semanario tradicionalista, núm. 20, 18 de maig de 1934).

***

“Nit de Difuns”

Seguem devora la llar
de nostra casa solana,
aquí, als mateixos bancs
qu’els antepassats resaren.

Penjat a un d’els costats
roman el mateix rosari
que tantas voltas va dar
per entre los dits de l’àvia.

Seguem devora la llar.
¿Sentiu la escalfor aimada?
Es la mateixa escalfor
que sentiren los qui faltan.

Seguem devora la llar,
resem en lo aimat rosari
per los que van militar
i lo nostro nom mos daren.

Las flamas se fan amunt
consumint soques i branques,
cruix la llenya fent resina, 
la olivera milenària.

Seguem devora la llar
aquesta nit endolada.
Les flames en aquest jorn
van perfilant recordanses.

¿Veis l’onclo amb vasco brunyit
adornat en plomas blancas?
¿Veis l’altre amb capa vermella
forrada de arminy i sarja?

¿Veis aquell amb la armadura
que dú en sa ma llarga espasa?
Du una creu blanca a son pit,
fonc un cavaller de Malta.

¡Oh! Ara veitx més enllá.
Ara contempl l’onclo frara
que per redimí catius
doná sa vida a la Aràbia.

I veitx l’àvia que donà
totes ses joies preuades
per fer almoina a los pobres
i apagar fam que reinava.

I un altre avi que lluità
anys i anys per la llei santa
i lo seu Rei li gravà
a son escut nostras armas.

Un altre dins un vaixell
alt com un castell avansa.
En un guerrer de la mar
defensant la seu patria.

I la tia que trià
la Humil vida de lo claustre
i morta de virtuts plena
descansa dins Santa Clara.

¡Quants ne passen cap amunt
davant les nostres miradas!
¡Avui és nit de records
d’els qui endavant caminaren!

Preguem p’els antepassats,
per los que aquí un jorn pregaren,
sentint aquesta escalfor
baix la pinta fumerada.

Seguem devora la llar
de nostra casa solana.
Contemplem aquestas flamas
qui perfilan recordances.

(Publicat a La Almudaina: Diario de la mañana, núm. 18567, 6 de novembre de 1935).