- Bon dia, Sió. No em puc aturar, només venc per demanar-te si has rebut invitació pel ball de ca la tia Felipe.

- Sí, ara mateix.

- I com penses anar-hi?

- No ho he pensat encara.

- Encara no? Quin fetge tens! Jo ja he pensat deu o dotze vestits. M’agradaria anar d’índia, o d’egípcia o de Sultana, però sé que no m’ho comportaran, i si hi he d’anar vestida així com voldran a ca nostra no faig comptes anar-hi. Jo no vaig néixer per anar així com totes a una festa com aquesta. Has de pensar que estarà brillantíssima, jo sé que han enviat invitacions a tothom visible, i com el dia abans arriba l’esquadra espanyola pots pensar que hi seran tots els marinos. Na Maria Ignàsia Morlà es fa un vestit de papallona meravellós. 

- De papallona? Vaja una ocurrència. I el se fa ella?

- Ca, dona! No té tantes manyes. Li fa aquesta francesa que ha arribat de París. I a na Teresa Termes n’hi fa un de flor de passió, i a Xima n’hi fa un d’oronella.

- I com així ja estaven tan preparades? No no he sabut res fins ara.

- Com que tu no ves a les sessions des Ropero… Allà se sap tot. Fa quatre o cinc dies que na Teresa Terme quan va arribar va dur la notícia, ho sabia d'en Miquel de ca l’oncle. Ells aniran vestits d’animals i duran una caseta feta de lona amb rodes que figuraran l’Arca de Noé. En Miquel crec que digué que ha d’anar vestit de moix i en Relet Despí, anirà de rata.

- Quina ocurrència!

- Figura’t. Sé cert que faran de les seves fent que s’encalçen… Saps què faran? No deixar ballar ni rigodons ni lanceros, passaran pel mig fent el bojot. 

- No crec que a ca la tia Felipe els comportin fer res que no estigui en regla.

- Ah, fieta! No siguis tan beneita. En Miquel no deixa res per verd. Ja saps que na Onisa Moix li va donar carabasses perquè sap que ell segueix anant a ca na Jeroni Serramunt que no és més que un amic d’en Francisco…

- Oh ara veig perquè es vesteix de moix! Si jo fos na Onisa no aniria al ball, i si hi anés em vestiria de ca.

- Ja, ja, ja. Per afuar-se a ell.

Na Maria Antònia s’aixecà i de cua d’ull mirà els sobres que estaven damunt la consola, es va fixar en el petit blau i prenguent-lo digué en to de despreci.

- Encara t’ocupes de beatures? Si segueixes així no trobaràs cap enamorat, fieta als homes no els agraden les beates.

- Segons a quins. Mira en Lluís de ca l’oncle Jaume, no passa dia que no combregui i és capaç d’oir tres mises…

- Vaja quin un! És beneit, no sé com a ca seva li comporten que faci això. Que no saps què va dir? Que si se pensàs que al ball volguessin ballar valsos, mesurques i polques faria posar taules llargues a dins els salons.

- A mi m’és igual. No pens ballar aferrat.

- ¡Monja! ¡monja! ¡monja!

- No cridis. La Senyoravi i la tia Bàrbara estan a dins el quarto floretjat i si te senten…

- Que me sentin. ¿Què et penses que som com tu que tens por? No fieta, a mi no m’asusten els contes de velles. Bono pensa bé el vestit que t’has de fer, que sigui una cosa original.

- ¡Ah! Ja no me’n recordava. Na Clotilda Desclaus, la filla del Delegat anirà vestida d’aranya. Una ocurrència d’en Juan Morlà! Adéu, demà vendré.

- Na Sió no contestà, li va parèixer una cosa tan estrambòtica que no volgué donar el seu parer. Na Maria Antònia li donà la galta sense besar-la, i na Sió també li oferí la seva.

- Deixa el rosari i els llibres. ¿Si no t’agraden les beatures per què passeges això?

- Me serveix per sortir cada dia al dematí.

Prengué el rosari i el llibre i sortí per la porta de la galeria. Na Sió quedà tota sola i prenguent el sobret blau tregué la carta de la Madre Lostán i en tornà llegir alguns paràgrafs. ¡Quina diferència del que li deia na Maria Antònia! Li pareixia mentida que parlés així, i ella tenia mare, no era com ella que quasi no recordava la seva. Mirà el retrat a l’oli que estava damunt el sofà, una cara dolça d’una bellesa poc vista, uns ulls grossos verds, una boca petita, i li va parèixer que el retrar li somreia i que volia parlar-li, sentí una mescla de confiança i de temor i sortí per la galeria.

(Del Llunyedà, 1954, novel·la inèdita).