La novel·la de Miquel Àngel Vidal El jardí de les Hespèrides és un d'aquests llibres que d'entrada ens fan preguntar-nos: Com és possible que no hagi rebut l'atenció massiva dels lectors? Vaig tenir la sort de publicar l'autor dins d'una col·lecció [...] de Perifèric Edicions; el llibre, Cal·ligrafies agòniques, estava farcit de contes i narracions que de seguida ens atrapaven pel seu llenguatge acurat i per la perícia demostrada a l'hora d'explicar històries.

Ara, amb El jardí de les Hespèrides, Vidal ha tornat a sorprendre'm perquè ens trobem davant d'una novel·la esplèndida, ambiciosa, abastadora, d'un d'aquests tours de force que els narradors emprenen només unes quantes, sovint escasses, vegades en la seva vida. Després d'agafar la peripècia de la Santa Maria com a fil conductor del llibre, l'autor construeix una novel·la de personatges que s'enfronten a un destí erràtic. La conquesta d'Amèrica, les vicissituds a l'illa de l'Espanyola, les dificultats a l'hora de fer realitat els seus somnis... Però tot això passa dins d'una reconstrucció de l'època que només es pot definir com a espectacular. Són personatges del seu temps i viuen com i en el seu temps. La tasca de documentació d'en Vidal ratlla a gran altura, però sobretot la manera com ha traspassat l'esquema i s'ha internat dins la història que se'ns explica.

El jardí de les Hespèrides mereixeria ser un d'aquests llibres de lectura massiva, pel gaudi que ens provoca i per l'esforç que s'hi ha dut a terme.

(Xulio Ricardo Trigo. "Miquel Àngel Vidal, El jardí de les Hespèrides", Serra d'Or, núm. 599, novembre 2009, p. 64-65)

* * *
 

La ciutat de les ànimes és una novel·la extensa, coral, ambiciosa, localitzada a Palma, i que retrata els anys de la crisi econòmica amb una incontestable nòmina d'encerts, dels quals jo destacaria la seva hàbil, impecable estructura narrativa, capaç de conjugar encertadament les passions i les accions de més de tres-cents personatges. Segurament un d'ells és qui fa la millor síntesi d'aquesta estructura. Es tracta de Pere Barceló, a la ficció un escriptor frustrat que teoritza sobre una novel·la que fa estona que escriu: "No es tracta d'un mirall al llarg del camí, sinó de trencar-lo: cada tros de vidre reflecteix una escena breu i sintètica. La història, esbocinada, s'intercala amb altres, també fragmentades, per mostrar una visió múltiple i complexa de la realitat. Amb l'acumulació d'escenes contrapuntades i diferents moments temporals es va formant un mosaic".

Tot comença amb un assassinat; i la investigació i el seguiment mediàtic que se'n fa és un dels principals ingredients que mantenen l'atenció dels lectors. Però La ciutat de les ànimes no té res a veure amb la típica història de lladres i serenos. El llibre, argumentalment, és molt més ric i abasta temes com el del model turístic, la corrupció política, la decadència de l'aristocràcia, el paper de la premsa, el moviment ecologista, la violència de gènere, el maltractament escolar, els entramats de la banca, el conflicte lingüístic i cultural, el món de l'art i de la literatura, el cas dels indigents, l'evasió de capitals, les distintes formes de prostitució, l'atur, la delinqüència, la pederàstia, la immigració… Tot plegat està tractat de tal manera que res ens és aliè i quasi tots nosaltres en podríem ser protagonistes actius o passius. [...]

Per acabar, no puc estar-me de dir que La ciutat de les ànimes és un retrat excel·lent de la Mallorca urbana del segle XXI; i que, per extensió, és un retrat excel·lent de qualsevol nucli urbà de l'actual món capitalista.

(Antoni Vidal Ferrando. "La ciutat de les ànimes: un mosaic de realitats i metàfores", a Punt de llibre, Núvol, 24 de juny de 2016)

* * *

Vidal, alhora que ens serveix el conflicte, ens omple d'interrogants i ens permet d'entreveure una voluntat de crítica. Però la pretensió primera i que defineix l'actitud de l'autor (i que ens possibilita d'intuir nítidament la funció que atorga a l'obra dramàtica i, per tant, la seva concepció del teatre) és que, a través del reconeixement d'allò que ens ofereix, siguem nosaltres, els lectors o els espectadors, els que reflexionem sobre les tensions, ja que les reaccions primàries que es van enllaçant formen una cadena de misèries humanes fàcilment identificables per la seva familiaritat. L'acumulació i, en alguns casos, l'excés de primitivisme reforcen el sacseig emocional que persegueix el drama. La nit de glòria d'AM i la resta de producció dramàtica de l'escriptor entronca amb el corrent del teatre social que, tal com afirma Carles Cabrera, és la tendència majoritària en què s'inscriuen actualment els autors de les Balears.

(Maria Josep Frau. "Indroducció" a La nit de glòria d'AM. Alzira: Bromera, 2011)
 

* * *

Fa vint anys que seguesc i llegesc, amb interès i plaer, els treballs del narrador de raça i dramaturg Miquel Àngel Vidal. La meva porta d'entrada va ser el sensacional volum de relats Cal·ligrafies agòniques (Premi Benvingut Oliver 2003, Perifèric Edicions), primer lliurament de la trilogia Les traïcions, continuada amb La mesura de les coses (Premi Roc Boronat 2004, Edicions Proa) i Jardí de gel (Premi 7Lletres 2010, Pagès Editors). Fa un temps vaig comentar aquí mateix, i amb entusiasme, una joia recent com El mètode de composició (Premi de Narrativa Blai Bellver, Bromera), i ara puc dir que l'autor ho ha tornat a fer: el seu nou recull de narracions, Una lliura de carn (Disset Edició), és una altra magnífica investigació, així com un brillant conjunt d'exercicis d'estil, dels engranatges que conformen el complex mecanisme de l'art de contar històries amb poques paraules, és a dir, amb brevetat i amb intensitat, així com amb una destacada densitat literària que fa que cada peça brilli amb llum pròpia dins d'una xarxa de connexions internes i també externes. D'aquesta manera el llibre té la capacitat de dialogar amb títols anteriors de l'escriptor i esdevenir un complex i coherent mapa conceptual de l'univers vidalià.

(Jaume C. Pons Alorda. "Doncs serà la venjança!", Ara Balears, 28 de juliol de 2023)