L'AUSPICI

La seva mare tenia el do profètic d'una sibil·la. El dia que va néixer, el més tempestuós que es recordava a Jerusalem, s'esfondraren dotzenes de cases i morí molta gent. Desxifrant els signes d'aquell cel enterbolit i furiós, preconitzà que el seu nadó tindria una mort que seria recordada per generacions posteriors durant més de dos mil·lennis. Ell cercà sempre un senyal que confirmés que el destí augurat per la seva mare es compliria, però mai no el copsà. Impacient, es feu soldat. Esperava així trobar-se aviat amb la mort gloriosa que ella li havia pronosticat. Però la mort semblava defugir-lo. Amb el temps perdé l'esperança i es feu sicari. I més tard, lladre. Abans de morir crucificat al Gòlgota, vora un altre lladre i un foll que es creia rei, pensà que, malgrat que fos només per una vegada, la mare s'havia errat en les seves prediccions.

L'ESTIGMA

Va néixer a un poble de l'interior. El seu pare, vidu, morí quan encara no havia fet dotze anys. Un veïnat li va dir, quan va ser hora, que s'havia penjat. Aleshores no hi va haver altre remei que contar-li el que tenia dret a saber: que pertanyia a una nissaga de suïcides. Li digué que el seu avi s'havia clavat un tret al cap, i que al seu besavi el trobaren dins la banyera amb les venes tallades. Coneixedor del tràgic estigma que condemnava la seva estirp, optà per fugir del destí: se n'anà del poble, es casà amb una dona comprensiva i ben plantada, i va tenir tres fills sans i forts. Un migdia plujós, després de dinar, va patir un atac de cor i morí abans que el poguessin auxiliar. De tota manera, no es va poder evitar que en el seu poble s'estengués el rumor que havia trempat el menjar amb una mica d'arsènic.

(Distàncies curtes. Palma: Lleonard Muntaner, 2003)
 

* * *

OSSOS ASINDÈTICS

Era angoixós. Quan tenia una nova estimada, durant uns mesos tot anava bé. Fins un dia en què, just agafar-li la mà, començava a notar els ossets: els carpians, els metacarpians, les falanges, l'escafoide... Em sorprenia tocant l'astràgal, el calcani, els tendrums dels peus. Podia notar, en abraçar-la, a més de les costelles, la clavícula, l'estèrnum, l'escàpula, les vèrtebres. En besar-la, els maxil·lars, el zigomàtic, tots els ossos cranials: sentia que en realitat estava besant una calavera amb cobertura de carn, venes, pell. Sota l'aparença de vida, hi havia, a l'interior, el vertader aspecte de la meva estimada en morir. La seva fesomia definitiva. Allò en què quedaria convertida un cop despullada de tot l'embolcall extern. Aleshores, se'm feia insuportable notar com la mort s'anava apoderant lentament d'aquell cos venerat. Havia d'abandonar-la per evitar la convicció d'estar fent l'amor amb una difunta.

Amb la meva darrera estimada no em va passar això. Érem molt feliços. Fins un dia en què vaig notar com em tocava els ossets de la mà.

CONFESSIÓ

Tot i ser animalista, en un càlcul aproximat, diria que durant la meva vida dec haver exterminat entre 70 i 80.000 formigues i alguns milers de mosques i mosquits; també he matat centenars de paneroles i escarabats… Ah, i el meu marit, l'únic insecte que realment s'ho mereixia.

(L'impacte dels meteorits. Binissalem: Disset Edició, 2024)