Així va ser com Óssip Mandelstam, segurament el més gran poeta clàssic que vagi donar Rússia al segle XX –deixo a banda el monumental Maiakovski i el gran pertorbador Khlebníkov–, en companyia de la seva dona, va fer un viatge de mig any a Armènia –això ja era només una "província", en aquella època– amb la tàcita obligació de reportar, en tornar a Moscou o allà on fos, com era de gran i poderosa l'ombra staliniana, sibil·lina. Això fou de maig a octubre de 1930. Però no hem de creure que Mandelstam fes de mal grat aquest viatge, perquè considerava Armènia el bressol de la civilització russa –com gairebé tots els membres del grup dels alcmeistes, com Gumiliov, Akhmàtova o Gorodetski–: va viatjar per trobar-hi l'estrany sincretisme armeni entre la cultura jueva –el mont Ararat, bíblic, es troba als seus dominis geogràfics–, l'hel·lenística, la romana i la cristiana. […]

Conseqüència d'aquest viatge va ser una sèrie fastuosa de proses i de poemes, Armènia en prosa i en vers, ara magníficament editat, traduït i anotat per Helena Vidal, Barcelona, Quaderns Crema, 2011, amb bon estudi preliminar de Gueorgui Kubatian, que, pel cognom, deu ser armeni, i l'epíleg de Nadejda Iàkovlevna Mandelstam, l'esposa del poeta. Tant les proses com els poemes són de primera qualitat –i més que deuen ser-ho en llengua original, perquè Mandelstam tenia una oïda i una passió fonètica extraordinària– i permeten fer-se una idea de fins a quin punt un poeta de debó no estarà mai disposat a viatjar pel món, convidat per les autoritats polítiques, per acabar destil·lant-ne un pamflet propagandístic, encomiàstic o hagiogràfic de la persona, o de l'animal, de Stalin.

(Jordi Llovet. "Viatge a Armènia", El País, 3 de novembre de 2011)

* * *

Joseph Brodsky, Premi Nobel 1987, té un breu assaig sobre Mandelstam –recollit a Menos que uno (Versal, 1986)– en què, parlant de la dificultat de traduir-lo, diu que caldria "tenir o desenvolupar un sentiment semblant en relació amb la civilització". Si això ja sembla prou difícil, més ho és adquirir el bagatge de coneixements necessari per descodificar el ventall de referències que Mandelstam desplega. Però què queda d'un poema si al lector li calen, per copsar-lo, unes notes interpretatives a peu de pàgina que no se li ofereixen? Aquesta pregunta val per molta poesia de Baudelaire en avall, acadèmicament celebrada però desconnectada del públic; si a més pretenem accedir-hi en una traducció, vénen ganes de rendir-se.

Helena Vidal és conscient d'aquestes dificultats, i ha afrontat el repte amb la barreja de decisió i humilitat que requereix. Ens ofereix una tria de 34 poemes –"que he viscut com a experiències personals"– representatius de l'evolució de Mandelstam, i les seves versions són també poemes –com els originals, hi ha versos ben comptats i rimes, encara que només assonants–. I, com per constatar la complexitat inexhaurible de l'autor, ens dóna, en la introducció, algunes pistes referents únicament a dos dels textos. "No copsar aquests detalls no minva pas l'impacte poètic"; però, si ens els perdem, l'innegable impacte de les seves imatges és bastant inferior al que el poeta havia intentat provocar.

(Manuel Castaño. "La veu que sobreviu al Gulag", El País, 3 de desembre de 2009)

* * *

El genet de bronze és un poema llarg basat en un fet històric: l'any 1824 a Sant Petersburg el riu Neva es va desbordar, i va provocar una inundació que va fer estralls espantosos. El poema descriu, amb una gran força descriptiva, la inundació, el paisatge de la ciutat mig destruïda per la calamitat i l'impacte que va produir a un personatge anomenat Eugeni (el nom preferit de Puixkin, que l'hi va posar també al protagonista de la seva novel·la en vers Eugeni Oneguin. L'Eugeni d'El genet de bronze, doncs, se sent desolat pel fet que la inundació hagi arrasat la casa de la seva estimada, Paraixa, fins al punt que perd el seny. […] La història d'Eugeni està narrada amb un estil sobri i planer, cosa que contribueix a recalcar el dramatisme de la situació. El to del poema és elevat sense ser emfàtic, i l'abundància de petits detalls quotidians, un dels trets més característics del llenguatge de Puixkin, fa que el lector pugui visualitzar de seguida l'espectacle tètric de la ciutat inundada i la figura turmentada del protagonista. El més insòlit d'aquest poema és la manera de tractar el personatge sinistre del genet, que d'una visió engendrada per la ment malalta d'Eugeni es converteix en una aparició gairebé mística. L'original està escrit en versos iàmbics de quatre peus, la mètrica predilecta de Puixkin, amb diversos tipus de rima, però la traductora l'ha substituït per versos blancs de diferent llargada: a pesar d'això, ha sabut conservar el ritme enèrgic i musical de la poesia puixkiniana i l'entonació general de l'obra, continguda i intensa alhora. La riquesa i la varietat del vocabulari de Puixkin, la força i la plasticitat de les imatges, així com el dinamisme amb què es desenvolupa l'argument, també han estat traslladats al català amb molta fidelitat. […] El genet de bronze és un dels poemes més originals i subtils del segle XIX, que en la traducció pulcra i elegant d'Helena Vidal té totes les possibiltats de guanyar-se el lector català.

(Xènia Dyakonova. "El monarca i l'heroi", Avui, 7 d'abril de 2005)