És l'hora de l'atac! L'hora del setge!
Les ones, com uns lladres, assalten les finestres.
Els bots trenquen els vidres d'embranzida.
I hom veu passar surant entre les aigües
parades de mercat, teulades,
desferres de cabanes, troncs,
tot l'arsenal dels botiguers,
les pobres possessions de la misèria,
ponts ensorrats per la tempesta,
taüts del cementiri devastat!
La gent,
veient la ira divina, espera el càstig.
Ai las! que tot s'ensorra, el pa i el sostre!
D'on en trauran més tard?
El monarca difunt
regnava encara Rússia, en plena glòria.
Trist i angoixat,
sortí al balcó, i digué:
"Res no poden els tsars contra el poder diví
quan es desferma". I tot seient,
i amb ulls adolorits,
contemplava el desastre.
Les places eren llacs
on s'abocaven
els amples rius dels carrers. El palau
semblava una illa consirosa.
El tsar va donar l'ordre i els seus generals
es llançaren a un viatge perillós,
de cap a cap de la ciutat,
solcant les aigües revoltades,
per recollir la gent, presa d'espant,
que s'ofegava a casa seva.

Llavors, a la plaça de Pere,
allà on s'aixeca un edifici nou
que té, damunt del porxo alçat,
un parell de lleons amb la pota aixecada
que semblen talment vius,
a cavall d'un dels dos apareixia Eugeni
sense barret al cap, amb els braços plegats,
immòbil i molt pàl·lid. I espantat,
però no pas per ell.
No s'adonava
com anaven pujant les aigües àvides,
que li llepaven les sabates,
ni com la pluja li batia el rostre,
ni com el vent, udolant desfermat,
li arrencava el capell amb una revolada.
El seu esguard desesperat restava fit
en un únic paratge. Les onades,
s'hi alçaven com muntanyes, plenes d'ira,
des de les pregoneses enfuriades;
hi bramulava la tempesta i l'aigua
baixava plena de despulles... Déu!
oh, Déu! Allà, ai las, ben prop de l'ona,
a la riba mateix de la badia,
hi ha aquella tanca de fusta i un salze
i una caseta vella: on, amb la mare vídua,
viu la Paraixa, la seva esperança...
O és que potser ho somia, tot això?
O és que la vida és un somni tan sols,
un escarni que la terra fa al cel?


Com si l'haguessin embruixat,
com si estigués encadenat al marbre,
no pot baixar. Tot a l'entorn
només hi ha aigua i aigua,
no es veu cap cosa més.
I, mostrant-li l'esquena, impertorbable,
el braç cap endavant, es dreça a les altures
per sobre el Neva revoltat
l'ídol de bronze dalt del seu cavall.

(Del libre d' A. S. Puixkin, El genet de bronze. Figueres: Cal·lígraf, 2014, p. 43-47)
 

* * *
 

AIXTARAK

Vaig tenir l'ocasió d'observar els núvols rendint culte a l'Ararat.
Es desplaçaven amb el moviment descendent i ascendent de la nata quan entra en un got de te daurat i s'hi dispersa en forma de cúmuls tuberculars.
La veritat és que el cel de la terra d'Ararat és causa de poques alegries per a Sabaot: se l'ha inventat una mallerenga en l'estil de l'ateisme antic.
Un turó de cotxer, resplendent de neu, un camp de talps com sembrat per burla amb queixals de pedra, barraques numerades d'obres en construcció i una llauna de conserves atapeïda de passatgers: vet aquí les rodalies d'Erivan.
I de sobte: un violí dilapidat en jardins i cases, dividit en un sistema de prestatges, amb barres travesseres, agafadors, varetes i passarel·les.
El poble d'Aixtarak penja damunt la remor de l'aigua com damunt d'una carcassa de filferro. Les cistelles de pedra del seus jardins serien un magnífic regal per a la gala benèfica d'una soprano.

La nit la vam passar en l'espaiosa casa de quatre dormitoris d'uns kulaks expropiats. La direcció del kolkhoz n'havia esventat tot el contingut i instal·lat l'hotel del poble. A la terrassa, capaç d'allotjar tota la descendència d'Abraham, es dolia un rentamans com una mamella per munyir.
El verger és una escola de dansa per als arbres. La timidesa col·legial de les pomeres, la lletra roja dels cirerers …Mireu quines contradanses, quins ritornel·los, quins rondós!
Jo escoltava el murmuri xifrat del kolkhoz. A les muntanyes hi acabava de caure un xàfec i pels carrers es precipitaven uns rierols més arravatats de l'habitual.
L'aigua cantava i es desorbitava a tots els pisos i prestatges d'Aixtarak. I deixava passar el camell per l'ull de l'agulla.

He rebut la vostra carta de vuit plecs, escrita amb lletra recta i alta, com una avinguda d'àlbers, i hi responc:
Primera topada amb la matèria sensual de l'arquitectura armènia antiga.
L'ull busca una forma, una idea, l'espera i, per contra, ensopega amb el pa florit de la natura o amb un pastís de pedra.
Les dents de la vista s'esmicolen i es trenquen quan mires per primera vegada les esglésies armènies.

La llengua armènia és inassequible al desgast, com unes botes de pedra. Sí, és clar, hi ha la paraula gruixuda i pausada, les capes fines d'aire en les semivocals. ¿Però és en això que rau tota la seva fascinació? No! ¿D'on li ve la seva potència? ¿Com explicar-la? ¿Com donar-li un sentit?

Vaig experimentar l'alegria de pronunciar sons prohibits per als llavis russos, sons secrets, repudiats i, fins i tot, potser, en algun nivell profund, vergonyosos.
Tens aigua fada dins d'una tetera i de sobte hi tiren una polzada de te exquisit.
Això és el que em va passar a mi amb la llengua armènia.

He desenvolupat un sisè sentit, "araratià": el sentit d'atracció per la muntanya.
Ara, em porti on em porti el destí, el tinc fet meu i ja no m'abandonarà.

(Del llibre d'Óssip Mandelstam, Armènia en prosa i en vers. Barcelona: Quaderns Crema, 2011, p. 85-87)
 

* * *
 

LENINGRAD

He tornat a la meva ciutat, que conec
fins al moll de la melsa i el plor del marrec.

¿Hi has tornat? Doncs empassa't a cuita-corrents
el xarop oliós dels fanals riberencs,

reconeix de seguida el desembre mesell,
que barreja el quitrà luctuós amb rovell.

Petesburg! Visc encara i no em penso morir:
perquè tens amagats els telèfons antics.

Petesburg! Tinc adreces que encara em duran
a trobar-me amb les veus dels difunts a llevant.

Quan algú, a l'entrada en què visc, de servei,
toca el timbre, em retruny com un tret al cervell,

i m'espero, vetllant, l'arribada dels hostes,
remenant els grillons que entretanquen la porta.

desembre de 1930


Ajudeu-me, Senyor, a passar aquesta nit.
Empareu la meva ànima, que és en perill i és Vostra.
Ser viu a Petesburg és com dormir al taüt.

gener de 1931

(Del llibre d'Óssip Mandelstam, Poemes. Barcelona: Quaderns Crema, 2009, p. 68-69)
 

* * *
 

Vespre d'hivern

Xiula el grop, s'estén la fosca,
fa rombolls irats la neu
ara udola com un ogre,
ara plora, com un nen,
ara juga a la teulada
amb la palla amb so eixut,
ara truca a la porxada
com un caminant perdut.

Casa nostra, pobra i vella,
està trista, tot hi és fosc.
No dius res, velleta meva
mentre sents com xiula el grop?
És que et cansa, vella amiga,
l'udolar del vent intrús?
És que dorms, tota arraulida,
pel rondineig del teu fus?

Fem un glop, vella germana
dels meus joves anys marrats,
ofeguem la pena vana,
alegrem els cors cansats.
Canta'm la cançó que parla
d'un ocellet riberal,
de la noia que a trenc d'alba
poua l'aigua, angelical.

Xiula el grop, s'estén la fosca,
fa rombolls irats la neu
ara udola com un ogre,
ara plora, com un nen.
Fem un glop, vella germana
dels meus joves anys marrats,
ofeguem la pena vana,
alegrem els cors cansats.

(Del llibre d'A. S. Puixkin, "Mozart i Salieri" i altres obres. Barcelona: Proa, 2002, p. 209-210)