«Era en les primeres volades de ma jovenesa, i per lo tant més perdonable, quan, poc satisfet de mes cançons i corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra [...]. Les antigues cròniques de Catalunya i Espanya [...] m'ompliren la fantasia d'aquells fets que, de tan llunyers i embolcallats amb la calitja dels temps primitius, la història va oblidant i perdent-ne el compte.

Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglaiadora d'on ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, i altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers l'alterosa cima el feixuc pes tan mal midat a mes espatlles de poeta.»

(Sobre L'Atlàntida. Del pròleg de l'edició de 1878)

* * *

Com viatger al cim d'una pujada
d'on obira sa terra somniada.
aquí el bon vell sospira de dolçor:
i veent-la verdejar hermosa i bella,
passeja els ulls, enamorat, per ella,
rejovenit sentit volar-hi el cor

Colom mira l'Atlàntida sense mida,
com si hi sentís alguna veu que el crida:
com si, de genis, mostres i gegants
entremig dels fantasmes vagarosos,
obiràs d'una verge els ulls verdosos,
verdosos com les ones i amargants.

(Inici del cant desè La nova Hespèria)

* * *

Morí; i, de la despulla del cos sa ànima salva,
vers l'esbart de ses filles, les plèiades, volà
dret als aurífics porxes endomassats de l'alba,
des d'a on, condolides, allarguen-li la mà.

Sanglotejant les altres aguaiten la coloma,
amunt, amunt, tan d'hora pujar-se'ls-en al cel;
aprés, a l'esboirar-se de llàgrimes la broma
que l'encortina, veuen parpellejar un estel.

És Hèsper, que a l'Aurora badar sol les parpelles
ans d'aclucar les seves son ull enlluernat;
i, al vespre, apar que sembre de voliors d'estrelles
lo cel, seguint lo ròssec del sol ja tramuntat.

Perquè diu l'hora, al pondre's, dels somnis i amoretes
en l'argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l'escaigut nom de Venus, deessa de l'amor.

Per l'ull serè d'un àngel la prenen les pastores,
mes los brillants que rosen llurs polsos al matí
diuen que són, Hesperis, les llàgrimes que plores,
tos ulls al despedir-se de l'espanyol jardí.

A sos fills i nissaga, deixà'ns la dolça lira;
lo grec degué afegir-hi vibrantes cordes d'or,
puix quan canta les guerres i quan d'amor sospira,
desvetlla encara els somnis o tempestats del cor.

Font que del cel adolles la música a la terra,
oh lira!, vessa encara tos càntics matinals;
escampa'ls com niuada d'aucells pel pla i la serra,
i canta-li a ma pàtria sos mai escrits annals.

Així com los plançons se semblen al vell roure,
al domador de monstres retiren los fills seus;
és fama que la terra llurs néts faran somoure,
com gòndola al posar-hi son timoner los peus.

Un dia els deia (tendres minyons eren encara)
que, al saltar de la falda de Montjuïc al mar,
una ciutat bastir-hi jurà, que se'n parlara:
-Anem-hi!- tots responen-, vos hi venim a aidar.

(Fragment del Desè cant de L'Atlàntida)