«Vull anar al Cel; per això n'he escrit aqueixos cants d'enyorança. Lo Cel és la corona de la vida atribulada i l'única i bella explicació de l'enigma de les amargors que es passen en esta vall de llàgrimes. Un dia, Déu permeté que s'ennuvolàs de cop mon hermós esdevenir; passí penes tan fondes que posaren en perill la meva existència, i tan llargues que encara duren, i Déu ajut fins que s'acabaran. No cal pas contar-ho tot: lo tracte que se'm donà sobre la terra m'obligà a cercar refugi en lo Cel, i, per distraure mon cor i enteniment de les misèries d'ací baix, me posí a contemplar amb les llàgrimes als ulls la sobirana bellesa del palau de nostre Pare celestial.»

(Del pròleg a Al Cel, 1902)

* * *

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d'onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem's-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d'ací
taurons hi ha i balenes;
en la d'allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l'atzur
entre esgranalls d'estrelles.
Enmig de l'esgranall
lo bon Jesús m'espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

(Poema "Anem" del llibre Al Cel. Barcelona: Columna, 2003, p. 47)

* * *

No les mireu pas, ulls meus,
d'aquest món les vanes coses,
vanitat de vanitats,
d'aigua tèrbola bambolles.
Comparau sa lluentor
amb los joiells de la Glòria:
són menos que focs follets,
són menos que grans de sorra
que, posats al peu del riu,
una zumzada se'n porta,
mentres lluen allí dalt,
sempre rientes i hermoses,
les llentiqüeles del cel
com brillants sobre la joia.

¿I per aquells grans de pols
perdríem esta corona?

(Poema "Pols" del llibre Al Cel. Barcelona: Columna, 2003, p. 57)