Continuem la ruta endinsant-nos en un paisatge selvàtic, cada vegada més espès.

Li demano a l’Elder que em parli del quetzal:

—És una de les aus més boniques del món, molt valorada a Guatemala. Una llegenda explica que, quan el conqueridor Pedro de Alvarado va derrocar el líder maia Tecún Uman, un quetzal es va posar sobre el pit del cacic mort. En alçar el vol, el pit de l’ocell estava tenyit amb la sang del líder maia vençut.

—Oh, em recorda molt la llegenda de l’escut de Catalunya! Quan el rei de França va posar la mà a la ferida del comte Guifré el Pilós, ferit en combat, i amb els dits va marcar a l’escut blanc les quatre barres de sang. —li dic, tota emocionada.

—Caram, quina coincidència! —contesta l’Elder, i ens explica més detalls del quetzal. —L’aspecte més cridaner del seu plomatge és, sens dubte, la cua llarga, la funció de la qual es relaciona amb els espectaculars vols d’exhibició que els mascles fan per aconseguir el domini territorial. El mateix nom de l’ocell deriva d’un vocable quetzallí que significa ploma cabal en llengua nàhuatl. Per a les civilitzacions precolombines de Mesomèrica, fonamentalment asteques i maies, aquestes plomes eren tant o més apreciades que l’or pel seu valor cerimonial i simbòlic. Junt amb el jade, probablement van ser els articles que més van contribuir a la riquesa dels maies, els quals van comerciar des del centre de Mèxic fins als confins de l’imperi inca. Els emperadors asteques lluïen capes elaborades amb plomes de quetzal i de guacamai. Així mateix, els membres de la reialesa d’ambdues cultures portaven tocats fets amb les plomes llargues del mascle, extretes d’animals capturats vius i alliberats a continuació. La pena per matar una d’aquestes aus era la mort. La importància del quetzal en les tradicions i creences dels pobles precolombins queda reflectida en el culte dels mexiques o asteques a «Quetzalcóalt» o serp emplomada. Aquest culte té la seva equivalència al Kukulcán dels maies, simbolitzat pel cap d’una serp decorada amb plomes de quetzal. Quetzalcóalt era el déu dels vents, qui, segons els codis asteques, havia de retornar com a déu per governar-los. Potser per aquest fet i pel desembarcament a Veracruz el 1519, just l’any de Quetzalcóalt segons el calendari mexica, Hernan Cortés va ser rebut com si fos aquest déu i el van omplir de regals, entre ells un tocat de plomes de l’ocell sagrat. Per a la nombrosa població indígena de Guatemala, descendent dels antics maies, el quetzal sempre ha estat un símbol de la cultura pròpia i llibertat, a causa de la creença que l’ocell no pot viure en captiveri. Aquest valor simbòlic, unit a la seva espectacular bellesa i a la restringida àrea de distribució, ha convertit el quetzal en l’emblemàtica au nacional guatemalenca. Guatemala és l’única nació on una espècie animal ha donat nom a una moneda nacional i, fins i tot, a la més valuosa condecoració del país, l’ordre del Quetzal, a més d’aparèixer a la bandera, a l’escut d’armes i als segells postals. Durant el segle XIX, Guatemala va exportar vuit-cents quetzals anuals per satisfer la demanda de les preuades plomes. En l’actualitat, l’espècie no es considera amenaçada i compta amb bones poblacions en espais protegits de Guatemala.

(Fragment del llibre Totopos, Mole i Mezcal. Sant Celoni: Tushita Edicions, 2018, p.120-121)