Estimat, avui t'escric de dia. He passat moltes nits despert però tanmateix sense poder escriure't. Ja ho saps, no era solament el dolor físic, les fiblades punyents d'aquestes ferides, les molèsties cruels de tot el cos macerat i sofrent. Hi havia també l'atordiment de l'esperit, la minsa resposta de l'enteniment, les facultats de raonar com alentides, l'ombra de l'estupidesa i de la foscor planant lleugera de dia i de nit ni que fos per recordar-me, a intervals, el que és la consciència d'un mateix.

Però, tot i així, una cosa no m'abandonà ni un instant després que, passats els primers dies, em sabés fora d'un perill més gran: el desig de retrobar més que mai el teu acolliment. De reposar de nou el meu cap sobre les posts de la taula, barroera i no gens polida però tan plena encara de la teva càlida presència, de les petites i gairebé inapreciables empremtes del teu pas alat i fugisser, que a vegades separa per una estona els nostres cossos quan tornem cansats de caminar sobre l'herba dels prats que envolten el nostre —el teu— refugi.

No sé per què t'escric avui. Potser seré amb tu abans que acabi aquestes lletres, aviat, potser aquesta nit mateix o de matinada quan els primers sorolls del carrer em trobin despert, a l'aguait, esperant pacient amb la llum el repòs, la serenitat i la fantasia ordenada. Sí, l'ordenada fantasia —sublim creació de la conformitat i la por— que regeix la vida d'una gran part dels humans i també la meva totes les hores que no estic amb tu.

(Fragment de Refugi entre boires, p. 7)