Agustí Segarra i Plans neix a Barcelona un onze de setembre, del 1945, al barri de Sant Gervasi. La seva mare —lectora empedreïda de les «Pàgines viscudes» de Folch i Torres— li dona a conèixer aquest autor i el seu pare li dona a llegir El Poema de Nadal de Sagarra. Amb aquests dos autors accedeix a tota la literatura catalana, i amb Verne, Scott, Defoe i Rice Burroughs a tota l'altra. Tot i això, als catorze anys, acabat el batxillerat, decideix deixar els estudis i es posa a treballar, això sí pactant que seguirà estudis nocturns d'enginyeria tècnica industrial a l'Escola Industrial de Barcelona. Però també abandona finalment aquests estudis per a llençar-se al món, primer de la Cançó, com a integrant del grup Xirois —amb el qual comparteix cartell amb alguns dels noms més remarcables de la Nova Cançó: Raimon, Serrat, M. del Mar Bonet, Guillem d'Efak, etc.—, amb actuacions a la ràdio i la televisió; i després del teatre independent, com a autor —Prolongacions, La Poesía es un Arma cargada de Futuro— director i intèrpret amb els grups Integral, Bambalinas, La Matraca i Cátaro, juntament amb el qual obtenen el primer premi del VIII Premio Nacional de Teatro de Sitges el 1974.

Un cop acabat el període de servei militar es dedica a viatjar per Europa durant un temps. Tot seguit acaba el batxillerat superior i comença la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se en Filosofia. El 1976 guanya el Premi Jaume Carner i Romeu de l'Institut d'Estudis Catalans amb el projecte d'investigació Aportació catalana a l'anarquisme internacional, realitzant estades d'investigació i recerca a l'Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d'Amsterdam entre d'altres. Es dedica professionalment a la docència de la filosofia tant a l'ensenyament privat com en el públic accedint com a professor a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona on dona classes, cursa el doctorat i redacta la seva tesi doctoral, El pensament anarquista a Catalunya: les teories àcrates, els substrats filosòfics i el seu discurs des de La Federación fins a Solidaridad Obrera, que finalment per circumstàncies polítiques no arribarà a llegir, i que resta dipositada a l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest treball és una obra de referència i de consulta obligada pels especialistes en la matèria. Durant aquesta etapa publica obres d'investigació en història del pensament: Federico Urales y Ricardo Mella, teóricos del anarquismo español, «Joan Montseny i l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya» —dins El pensament polític català, a cura d'Albert Balcells—, escriu articles a revistes especialitzades com ara el número 44-45 de Convivium i imparteix seminaris a l'ICESB, Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona, sobre història del pensament polític català.

El 1987 marca l'inici d'una nova etapa en la qual es dona a conèixer com a narrador i queda finalista del Premi Documenta d'aquell any amb Refugi entre boires, a la que seguiran La Vall dels Forcats, el Bosc subterrani, La ciutat en flames —VI Premi Joaquim Amat-Piniella 2005—, Rendició a la neu i el recull Històries del cabàs de la Mercè Cabús. Paral·lelament, el 1982 emprèn una intensa activitat en el món de les empreses d'àmbit cultural: crea amb d'altres socis la distribuïdora de llibres i música Xarxa Cultural, que concedeix el Premi Xarxa d'Assaig, i participa en els consells editorials del setmanari d'humor El Drall, dirigit per Ramon Barnils, i de l'editorial La Guingueta. Al mateix temps participa en el moviment cívic politicosocial: forma part de la comissió organitzadora del Fòrum Cívic per Catalunya (Plataforma d'Acció Democràtica, 1999) que donarà pas al Congrés per la Sobirania dels Països Catalans, celebrat a l'Ateneu Barcelonès el març del 2005 amb ponències d'arreu de l'àrea lingüística. És un dels signants del manifest «Crida al Poble Català» que el 2006 dona lloc a la refundació del Partit Republicà Català. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i forma part de la seva Junta Directiva com a tresorer (2009-2012), i el 2011 participa en la Conferència Nacional que aprovaria la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, esdevenint coordinador del districte de Gràcia (Barcelona) 2012-2016.

Actualment Agustí Segarra forma part de l'equip de treball de la plataforma «El cas dels catalans» i combina la seva activitat literària amb col·laboracions en el món del teatre i del cinema com a guionista i intèrpret.