Que Segarra es dedica a la filosofia resulta del tot evident, doncs, Refugi entre boires no és altra cosa que una elucubració filosòfica portada al terreny de la ficció. La història comença amb un desdoblament del personatge principal, que troba en l'Altre la pròpia imatge idealitzada i que a través de l'Altre arriba a un coneixement més profund del seu jo. Les 98 pàgines del llibre són l'expressió d'aquest retorn a si mateix mitjançant l'evocació del passat i dels somnis, servint-se de la consciència, la reflexió i l'anàlisi. Finalment, tot queda clar, perquè, l'intricat procés de reconeixement que ha de suportar el protagonista es resol en una formulació teòrica que pretén lligar el pensament i l'acció i que constitueix el veritable desenllaç de l'obra. Agustí Segarra ho exposa més o menys així: dos dels problemes que l'home té plantejats actualment, i des del principi dels temps, són, d'una banda, l'allunyament constant de l'individu respecte de l'espècie; cosa que ha generat una forma d'egoisme que ens ha portat a la destrucció de la font de plaer més satisfactòria que consisteix a assolir el respecte mutu com a afirmació de la singularitat en la pluralitat i a sentir estimació per tot el que ens envolta. S'ha de començar —conclou l'autor— per estimar-se un mateix per tal d'aconseguir l'equilibri i l'autèntica felicitat.

(Anna Maria Gil. «Fórmules per intentar aconseguir la felicitat», Avui, 17 de setembre de 1989)

* * *

Tot i que el llibre [El bosc subterrani] comença amb un desconcertant assassinat, el crim no és més que una excusa que fa servir Segarra per retratar el sentiment d'impotència i el desànim imperants en un grup d'intel·lectuals amics i coneguts del difunt. El que motiva el seu abatiment és haver-se convertit en testimonis passius d'un clima social crispat pel terrorisme i per l'amenaça de l'ascens al pode de partits de filiació feixista. En aquest sentit, el protagonista, Gerard Rampí, és potser el caràcter més emblemàtic: tot i simular tenir-ho tot controlat —el seu lema és situar les tres V (vida, veritat, voluntat) «per damunt de conveniències i de convencions»— no és més que un home desorientat que ha deixat enrere els seus anys combatius. Treballa, quan treball,a com a escriptor i continua entenent la injustícia social com a cosa seva. Per aquest motiu sent que la seva traïció és més profunda. Tot i que sap que li caldria actuar (per ell mateix i pels qui l'envolten i encara creuen en ell), fa temps que ha renunciat a la lluita. La seva manca de compromís ha empès la Sílvia, una pintora de poc èxit amb qui vivia des dels anys de la facultat, a abandonar-lo. Tots dos eren presents quan un desconegut va disparar a l'Edmond Rod, un home intel·ligent que amagava sota una capa de cinisme el seu desapassionament i desengany existencial.

Als antípodes d'aquest grup es troben els representants de la beautiful people: l'Elsa Gras i el Quim Turri, ella filla d'un nou ric i ell un prometedor ajudant del fiscal. I intentant passar del primer grup a l'altre hi ha l'Antoni Mills, un aspirant a periodista disposat a tot per tal de fer el gran salt. La funció d'aquests personatges consisteix a fer de mer contrapunt, pèrfid i indesitjable, de la psique dels altres, que per indeterminació, impudícia o covardia no es decideixen a emprendre cap acció. Aquests caràcters no sols no interessen tant a Segarra, sinó que no compten amb la seva simpatia, cosa que es nota en el tractament que reben: un to irònic quan descriu, per exemple, el Mills i molt condescendent quan presenta els de l'altre bàndol. En general, els protagonistes tenen una important linealitat sense matisos (sempre es mouen en el mateix sentit i en la mateixa direcció). Resulten poc convincents.

(Anna M. Vilà. «Traïcions íntimes», Avui. Cultura, 15 d'octubre de 1998)

* * *

L'obra premiada té un protagonista, en Nil, del qual es ressegueix la vida des de la seva infantesa (l'obra comença en el moment en què en Nil fa la primera comunió, si bé hi ha referències a moments anteriors i als seus avantpassats) fins a la seva maduresa. De fet, és el relat d'una biografia, la d'en Nil, amb un transfons històric: el de la ciutat de Barcelona durant els primers quaranta anys del segle XX. En efecte, desfilen per l'obra tots els fets realment significatius de la vida social i política de la Barcelona de final segle XIX (la bomba del Liceu, de 1893) i de la primera meitat del segle passat: el moviment de Solidaritat Catalana (1906), la Setmana Tràgica (1909), la dictadura de Primo de Rivera (1931), etc. Però sobretot caldria destacar la presència dels moviments socials: l'anarquisme i el moviment obrer, el pistolerisme i la violència de classe, l'associacionisme dels dependents i petits professionals (hi té una presència important el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, CADCI), el naixement del football (que tant de ressò tindria en anys a venir) i del CF Barcelona, etc.

Diríem que el protagonista es debat entre una visió petit burgesa de la vida social i l'atracció pels ideals obreristes, que l'haurien portat a afiliar-se a un sindicat obrer (com és ara la CNT o Confederació Nacional del Treball). En el dubte s'inclina per una visió pròpia més aviat propera a un catalanisme moderat, petit burgès, que sap apreciar el valor del treball i l'esforç, que detesta la violència —vingui d'on vingui— i que xifra en la vàlua individual de les persones la confiança i la seva posició en la vida. Així, no és estrany, per exemple, que algun dels més exaltats obreristes d'abans de la guerra esdevinguin, després, falangistes i addictes al règim franquista.

Destaquen alguna episodis com ara l'anada a una colònia textil i la vida en una comuna anarquista, veritable delícia per copsar l'ambient en què es van arribar a concretar els ideals de l'anarquia... Certament aquests aspectes no es troben en llibres d'història, ja que els historiadors generalment els consideren menors, i Segarra ha fet, en aquest sentit, un veritable treball de recreació històrica. Val a dir, però, que el més interessant de l'obra no és tant la fidelitat a uns fets històrics verídics, sinó, potser, l'anàlisi psicològica dels personatges, començant pel mateix Nil, i les descripcions d'ambient i de paisatge de la Barcelona que es va transformant a mesura que van passant les ensulsiades històriques.

Si bé el títol amb què es va presentar al premi, La crescuda del Nil, tenia un doble sentit que el feia prou curiós, probablement el títol definitiu, La ciutat en flames, és molt més expressiu i representatiu de la Barcelona convulsa dels cinquanta anys que abasta el relat novel·lesc.

(Joan Badia. «Agustí Segarra guanya el sisè premi Amat-Piniella», El Pou de la Gallina, març de 2006)

* * *

En una entrevista amb Philip Roth arran de la publicació de la seva darrera novel·la, Complot contra els Estats Units, el narrador va resumir la intenció de l'obra en una frase contundent: «La història es una cosa sobtada». Amb aquest comentari Roth volia dir que la majoria dels membres d'una comunitat viuen amb la sensació que estan al marge de la història, fins que un bon dia, de sobte, passa alguna cosa grossa i s'adonen que es converteixen en protagonistes directes i vulnerables de la història.

Això és exactament el que li passa a Nil, el protagonista de La ciutat en flames, la quarta novel·la d'Agustí Segarra, guardonada amb el VI premi Joaquim Amat-Piniella. Passejant pel carrer Pelai després de la Guerra Civil, Nil rep una bufetada d'un oficial franquista i, de cop, «la història és una cosa sobtada», s'adona de la veritat que «per primera vegada a la seva vida, ell era el veritable protagonista de la història». Aquesta qüestió del protagonisme o el no protagonisme de la història per part dels ciutadans és el tema principal que vertebra l'argument de la nova novel·la de Segarra. Evidentment, hi ha altres temes secundaris com ara el qüestionament del sentit del progrés en l'era moderna, les injustícies socials i polítiques, la il·lusorietat del triomf material, la responsabilitat moral de l'individu davant els altres, els costums i convencions de la societat i un llarguíssim etcètera.

La ciutat en flames és un gran fris històric que recorre la història de Barcelona entre 1888 i 1939. Per una banda, ens trobem amb l'implacable procés de transformació i modernització de la ciutat a partir de l'Exposició Universal del 1888, i, per l'altra, ens trobem davant de la turbulència social i política de les bombes de Santiago Salvador al Liceu, la Setmana Tràgica, la Dictadura de Primo de Rivera i el tràgic punt final de la derrota de la Segona República i la Generalitat l'any 1939.

El dibuix del panorama històric sobre el qual es dreça la novel·la de Segarra és veraç i eficaç i ben administrat al llarg de tota l'obra. També es pot dir exactament el mateix pel que fa als elements que té la novel·la d'història social de la ciutat de Barcelona. I com ja hem vist hi ha una gran riquesa d'idees que donen substància a l'obra, idees que tenen una gran ambició i una gran actualitat.

(D. Sam Abrams. «Segarra dóna una bufetada històrica», El Mundo. Tendències, 5 de maig de 2006)

* * *

Amb la voluntat d'explorar els límits de l'ambició Segarra dibuixa [a La ciutat en flames] un protagonista d'origen humil, en Nil Riera, que, en els anys que transcorren entre la bomba al Liceu el 1893 i l'inici de la dictadura franquista el 1939 es decanta per una carrera cap a l'ascens social que el durà des d'un pudent i humit magatzem de gra situat en ple Cas Antic barceloní fins a ocupar el despatx de l'amo de la fàbrica on un dia va entrar de mosso. Però el desenllaç de la Guerra Civil s'ocuparà de deixar ben clar qui són els guanyadors i qui els vençuts. A més d'una història punyent sobre les vicissituds d'un jove encegat pel desig de prosperar, el llibre és també el retrat d'una ciutat i d'un país que no acaben de trobar la pau. L'hegemonia política de la Lliga Regionalista, la Setmana Tràgica i les seves conseqüències, les discrepàncies entre aliadòfils i germanòfils, els anys del pistolerisme i l'assassinat del Noi del Sucre, són el teló de fons dels intents d'en Nil de fer-se un lloc entre les classes benestants.

Amb una prosa rica, una trama complexa i una estructura narrativa ben travada, el llibre captura el lector i li ofereix una lectura gratificant i amena sobre uns episodis clau de la història de Catalunya.

(Anna Tomàs. «Vençut entre vençuts», Avui, 14 de juny del 2006)

* * *

[La ciutat en flames] És una novel·la que pretén explicar la convulsa història de Barcelona en la primera part del S. XX a través de l'evolució personal d'un dels seus ciutadans, en Nil Riera; un noi de família humil, que amb molts d'esforços va ascendint de categoria social en la societat variada i cosmopolita com era la de Barcelona abans de la Guerra Civil. Aquest personatge, que quasi sempre és més un espectador passiu, que es desmarca políticament i que no es compromet quasi mai —ni en les seves relacions amb les dones, un aspecte interessant de la narració—, potser només en la seva afecció al nou esport, el football, va madurant a mesura que va vivint els fets històrics que commouen la ciutat i dels quals sempre n'és un espectador directe; i aquesta maduresa —cosa curiosa i un efecte literari molt encertat per part de l'autor—, la reflecteix en l'adquisició de nou vocabulari, adaptat als nous temps, sempre canviants.

La narració manté la tensió al llarg de tota l'obra i recorre tots els esdeveniments històrics que ha patit la societat civil catalana; però també descriu amb profusió de detalls la vida dels ambients més disbauxats d'aquella Barcelona que volia ser una de les ciutats més avançades d'Europa en política, en comerç, indústria i oci —en l'oci més canalla.

Potser l'explicació massa pedagògica d'alguns dels esdeveniments històrics —se suposen ja molt coneguts pels lectors— llastra en alguns moments el fil de la narració. I el protagonista es queda massa sovint en un espectador poc reflexiu davant de fets de màxima importància —la Setmana Tràgica, per exemple.

També són interessants les dones que coneix Nil, com si ell és el protagonista actiu de la història i elles són fortes personalitats que l'acompanyen i l'animen simbòlicament en diferents episodis i etapes de la seva evolució.

El final de la novel·la, magnífic. Resumeix amb una extraordinària pinzellada la situació política de Catalunya després de la Guerra.

En resum: una molt bona narració històrica per comprendre millor l'evolució de la Barcelona del S. XX.

(Josep Mundó. Carta a l'autor, 2006)

* * *

Tècnic industrial, doctor en filosofia, activista en l'etapa que va ser coordinador en la posada en marxa de l'ANC i ara novel·lista reincident. Agustí Segarra (Barcelona, 1945) torna a estar de ronda en la seva faceta d'explicar bona part de les seves sensacions personals a través de personatges com Florenci i Fidel Batllori, els dos protagonistes de Rendició a la neu (Gregal, 2017), que va presentar dimarts al CAT, amb la veu de Pepa Arenós en la lectura de textos.

"No soc un autor que escrigui sense viure primer", apunta per explicar el seu retrat últim, que porta a l'exili dos militants republicans que no volen lluitar fins al final i es debaten entre la rendició i la resistència. "La rendició és una paraula que té molt mala premsa, perquè suposa reconèixer la inferioritat, però alhora també significa acceptació, i a mi em va passar en el procés d'escriptura, fins que em vaig desbloquejar i tot em va sortir a raig", remarca. El nou lliurament, que segueix el relat de La ciutat en flames i que es completarà algun dia amb el text inèdit Contes del cabàs de la Mercè Cabús (la minyona de la família Batllori), treballa la descripció de la natura d'una forma gairebé fílmica i se sosté amb documents com el llibret "Fugida", que retrata la vida a la colònia Alba de Ter, a més de la vida dels personatges a Catalunya Nord, a Barcelona i a París.

(Albert Balanzà. "Rendició i resistència, natura i activisme, segons Agustí Segarra", L'Independent de Gràcia, 27 d'octubre de 2017)

* * *

Magnífica història la que ens ofereix el professor universitari de filosofia Agustí Segarra a Rendició a la neu (Gregal). Ens ofereix la història de dos germans que decideixen desertar del cos de carrabiners de la comandància de Puigcerdà cap al final de la guerra i patir les condicions adverses dels camps de concentració i l'exili fins arribar al París ocupat. Les descripcions potents i el nervi com a narrador fan que aquesta novel·la tanqui la seva trilogia sobre la Catalunya contemporània amb una obra que hauria de ser un referent. Només per l'evocació de l'èxode Republicà o el passeig pel mercat de Les Halles el llibre ja valdria la pena, però és ple de moments culminants. La veritat és que es fa breu tot i la intensitat.

(David Castillo. "Els desertors", El Punt Avui, 18 de març del 2018)

* * *

Rendició a la neu és la darrera novel·la de l'escriptor Agustí Segarra, un llibre sobre la Guerra Civil que construeix un relat apassionant d'un tema molt poc tractat: els desertors de l'exèrcit Republicà. Descriu d'una manera gairebé fílmica el patiment, el dolor i l'infortuni dels seus protagonistes, els germans Batllori, que són mobilitzats i destinats al cos de carrabiners de la República a la Comandància de Puigcerdà. Segarra fa una proposta literària i històrica tan original com valenta.

(S/n: "Rendició a la neu", L'Independent de Gràcia, 13 d'abril de 2018)