És potser la primera vegada que s'inclouen en un curs d'aquestes característiques autors llibertaris i anarcosindicalistes i això podria sobtar més d'un en el sentit que semblaria incongruent parlar dels líders de la tendència antipolítica en un curs de pensament polític. No obstant això, cal fer al respecte dues consideracions:

En primer lloc, la tendència antipoliticista (i cal distingir molt bé l'antipoliticisme de l'apoliticisme) va tenir una força tan considerable a Catalunya que molts dels esdeveniments que configuraren la història política catalana en la segona meitat del segle passat i la primera de l'actual foren deguts a la seva influència, de manera que, ni que sigui indirectament, l'antipoliticisme anarquista forma part integrant del procés històric que dugué el moviment nacional català al seu estat present.

En segon lloc, alguns dels teòrics anarquistes i anarcosindicalistes catalans —com és el cas de Joan Montseny— no restaren indiferents a la personalitat i a la història de Catalunya ni al seu futur com a poble independent, sinó que dedicaren part de la seva producció a l'esforç de conciliar les posicions clàssiques del pensament llibertari amb l'esperit del nacionalisme català que ressorgia amb força durant la seva època. I tot fent això dotaren el moviment llibertari català d'un cert aparell conceptual —rudimentari si es vol però molt incisiu— que permeté sens dubte un apropament entre alguns sectors de l'anarquisme d'una banda i els partits de l'esquerra catalana de l'altra. Així, aquest fet proporcionà a l'anarquisme català unes característiques singulars i diferenciades respecte a d'altres organitzacions de l'anarquisme espanyol i internacional; si bé, certament, com és prou conegut, no s'aconseguí precisament una entesa entre partits polítics i anarquisme.

Montseny no fou un gran ideòleg ni va fer en general aportacions molt rellevants a la teoria anarquista. Més aviat va ser un publicista nat, divulgador importantíssim de les idees anarquistes a Espanya, però la influència que exercí sobre alguns sectors de la política espanyola del seu temps, sobre diversos intel·lectuals i especialment sobre el moviment llibertari i anarcosindicalista fou notòria i va més enllà de l'obra pura d'adoctrinament. Igualment algunes de les seves obres —com per exemple La evolución de la filosofía en España— representen un intent de contribució, des d'una perspectiva sociològica, a la formació d'un aparell ideològic anarquista propi. L'anàlisi de les idees de Pi i Maragall que Montseny efectua en aquesta obra, com a font teòrica on beu l'anarquisme hispànic, ha estat corroborada pels estudis posteriors.

Montseny, molt més conegut pel pseudònim literari de Federico Urales, com a anarquista és bakuninista i kropotkinià a la vegada. És a dir, és partidari de la revolució i del federalisme, però també evolucionista i defensor del determinisme ambiental. I els seus escrits estan impregnats de racionalisme mecanicista i d'organicisme social. La influència sobre ell d'autors com Spencer, Comte, Carlyle, etc., és evident igual com ho és, des d'un altre vessant, la dels escriptors socialment més avançats com Ibsen, Zola o Gorki, per exemple. Passa per una breu febre nietzschiana i no refusa d'apropar-se a l'estudi de Marx (sense aprofundir-hi) encara que naturalment s'inclini per Proudhon. En altres paraules, Montseny podria representar el model de l'il·lustrat espanyol si hagués nascut abans i si a Espanya hi hagués hagut Il·lustració de debò. Però sobretot Montseny és anarquista i per tant materialista, socialista, federal i antiautoritari, i és això el que en definitiva orientarà la seva obra i la seva vida.

De tota manera em limitaré aquí a donar les línies del pensament de Montseny més lligades amb la qüestió catalana però tot enllaçant pensament i acció, cosa que, tractant-se d'un anarquista, mai pot estar mal aplicada.

(Fragment de «Joan Montseny i l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya», dins El pensament polític català)