"En la difícil realitat estrictament lingüística que hi ha hagut sempre al País Valencià, Sanchis va intentar i va aconseguir els quatre objectius següents, precisament en l'ordre en què els donaré, l'únic possible. Primer, aplicar als parlars valencians un mètode de descripció científic; segon, clarificar el grau d'acceptabilitat social, i per tant de validesa operativa, de les diferents variants existents; tercer, adaptar per als esmentats parlars, que coneixia pam a pam i estimava entranyablement, l'obra de Pompeu Fabra; quart, contribuir a l'ideal d'una llengua comuna, sòlida i forta, per a tota la comunitat lingüística.

El quart ideal el van acabar de perfilar, partint de les seves orientacions, les obres de Carles Salvador (1966) i Enric Valor (1977 i 1983). Personalment, Sanchis va adoptar com a llengua de redacció de la Gramàtica una varietat 'estàndard' menys forta, menys ideal però que ell creia més realista, més apta per 'concitar el màxim nombre d'adhesions possible' (Ferrando): usava vore, est, eix, atre i nosatres, vosatres i les formes verbals del tipus partixc i parlara; actitud que va crear una certa confusió entre els especialistes, que defensaven veure, aquest, aqueix, altre, nosaltres, partesc / partisc i parlàs / parlés. Avui, a distància i amb la valoració adequada, l'obra senyoreja sòlidament des de l'altura."

(Joan Solà. "Sanchis Guarner, 20 anys", Avui Cultura (Barcelona), 13 de desembre del 2001, p. 7)

* * *

"En l'àmbit lingüístic, que és on, segons el meu parer, el professor va fer les aportacions més sòlides i més útils, la seva producció es pot classificar en tres capítols: la dialectologia, la història de la llengua i la gramàtica. […] Com a gramàtic, va publicar en 1950 una cèlebre Gramàtica valenciana, que constitueix encara el primer i l'únic intent seriós de descripció del dialecte valencià. Aquesta gramàtica tenia més de descripció científica que no de codi preceptiu, d'on podem considerar el valor que cal deduir-ne en un país que s'ha preocupat tan poc per aquest aspecte, per les raons que sigui. En les primeres pàgines de l'obra recorda que Fabra havia invitat tots aquells qui hi tinguessin capacitat a descriure detalladament els distints dialectes. Dissortadament, encara no tenim a l'abast gaires treballs que es puguin comparar amb el de Sanchis."

(Joan Solà. "Un científic sòlid en un ambient hostil", La Vanguardia, 17 de desembre del 1981. Publicat posteriorment a Pompeu Fabra, Sanchis Guarner i altres escrits. València: Eliseu Climent, 1984)

* * *

"La labor intel·lectual de Manuel Sanchis Guarner, si més no en la seua materialització escrita, s'obre i es tanca amb la publicació de les dues obres cabdals de la seua bibliografia. Em referesc, naturalment, a la primera edició de La llengua dels valencians (València, 1933) i a l'Aproximació a la història de la llengua catalana (Barcelona, 1980), dues obres que no sols representen el punt de partida i d'arribada de tota una vida consagrada al quefer filològic sinó que sintetitzen alhora el tarannà científic, cívic i ètic d'un dels més eminents lingüistes que ha produït el País Valencià. […] Dos llibres que són, respectivament, com l'anunci de tot un projecte de vida professional, pensat sobretot de cara a un poble valencià manipulat i desinformat pel que fa a la seua identitat idiomàtica, i com la síntesi de les realitzacions d'aqueix projecte, inserides ja plenament en el marc nacional de la llengua catalana i presidides per una visió de conjunt, coherent i madura, de la nostra història lingüístico-cultural.

És en gran part gràcies al seu rigor professional, al seu incansable treball i a la seua exemplaritat cívica i ètica que avui els valencians hem recuperat la nostra història lingüística, alliberada definitivament dels prejudicis multiseculars que ens havien impedit de reconéixer la nostra identitat idiomàtica i nacional. Les formulacions teòriques, fins i tot algunes de les seues interpretacions dels fets lingüístics interns o externs valencians, poden quedar relativament invalidades en el futur, però les seues aportacions, sempre sòlides i assenyades, marcaran també definitivament l'inici d'una nova etapa de solvència científica per a la filologia catalana del País Valencià."

(Antoni Ferrando. "Manuel Sanchis Guarner, historiador de la llengua", Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 71, 1992)

* * *

"Aquest article ["El parlar d'Aiguaviva", 1949] –que és presentat com un avanç de les dades del sistema fonètic que Sanchis Guarner volia estudiar més detalladament– és el més complet i el que més fama li ha donat com a dialectòleg; per exemple, Gulsoy diu que és una experta anàlisi, "an epoch-making article"; D. Catalán el qualifica com el treball més complet i interessant sobre un dialecte de frontera a la Península Ibèrica; Rafel, després de subratllar la vitalitat actual del que va dir Sanchis Guarner, afirma que és un minuciós i sistemàtic treball; Alvar, que és una notable aportació que omple un buit sentit, amb precises descripcions fonètiques i un rigorós mètode d'estudi; Coromines, que és un estudi excel·lent."

(Emili Casanova. "Manuel Sanchis Guarner, dialectòleg", Miscel·lània Sanchis Guarner. València: Universitat de València / Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vol. 1, p. 56, 1992)

* * *

"La relación epistolar entre Fuster y Sanchis fue larga e intensa. […] Fuster planteaba consultas gramaticales bajo la premisa de que su aceptación de la morfología de Pompeu Fabra respondía a la comodidad y a la practicidad, a la vez que criticaba las 'consecuencias intolerables' de algunos gramáticos valencianos. Sanchis, en la coherencia discursiva que le acompañó toda su vida, le replicaba que aunque la unidad completa de la lengua catalana literaria fuese deseable 'no la encuentro factible', y preconizaba que 'la corona de Aragón no fue nunca un estado unitario sino federal: algo parecido tendrá que ser la lengua literaria moderna'. Aunque el tema gramatical y el relacionado con el modelo literario que seguir fue recurrente entre los dos intelectuales, establecieron también una serie de complicidades en las críticas y disputas entre escritores. En el epistolario entre Fuster y Sanchis, se siente la admiración mutua, mediante detalles como las recíprocas solicitudes para que se dedicaran sus producciones editoriales."

(Empar Marco. "Joan Fuster y los filólogos", La Vanguardia, 27 de desembre del 2000)

* * *

"Manuel Sanchis Guarner, constitueix un ressort imprescindible en el camp de la filologia, molt especialment, tot i que també en el de la història, la geografia, o la cultura popular, etc. Sanchis és, sens dubte, un dels màxims responsables del bastiment d'aquest vaixell que anomenem filologia catalana. Ell, juntament amb Francesc de Borja Moll, Joan Coromines i molts altres estudiosos de la llengua, va armar, amb una vocació poderosa i una dedicació infinita, l'esquelet de la nau filològica. I és més, ho van fer sense drassanes ni grues, al ras, i a cops de maça i llinda. La infraestructura precària, quan no inexistent, no va constituir, però, un obstacle insalvable per a aquests aventurers que, cofats de capell i amb llacet al coll, regiraren, pam a pam, els pobles dels Països Catalans a la recerca del mot perdut, del fonema esgarriat, de l'expressió estrafeta. L'aventura intel·lectual –i també la cívica– de l'autor de La llengua dels valencians la podem conèixer ara gràcies a la publicació de Sanchis Guarner (1911-1981). Una vida per al diàleg, un relat que beu i, alhora, aporta una copiositat de dades, de fonts i de citacions espaterrant. A pesar d'aquesta pàtina de cientificitat, l'autor, el doctor en filologia catalana Santi Cortés, hi demostra com el rigor científic i la narració incitadora i escrupolosament escrita, poden anar perfectament de bracet. El volum és, tanmateix, molt més que un retrat de l'itinerari vital i intel·lectual del personatge biografiat, es tracta d'una peça decisiva de la història cultural valenciana de la postguerra. En primer lloc perquè les investigacions de l'autor són fruit d'un treball de primera mà i, en segon lloc, perquè la reconstrucció del context històric, cultural i polític que en fa l'autor és admirable."

(Alícia Toledo. "Ciència i compromís fins a l'últim alè", Avui Cultura (Barcelona), 8 de maig del 2003, p. 11)