Tenia una opressió a la boca del cor, una mena de tristesa que, en voler tirar amunt, em tibava per dins i feia que em considerés molt desgraciat, potser el noi més desgraciat del món.

Aleshores, quan ja m'havia assegut al seient del darrere de la rúbia d'en Manel dels Fontanals, tenia ganes de plorar, perquè em sentia trist. I en tenia motius diversos, ben cert, els uns concrets i els altres que no ho eren tant; motius que es perdien en una nebulosa de contradiccions sobre qüestions d'abast transcendent com són ara la felicitat negada i la desgràcia present.

El pare, la meva germana Elvira, el meu germà Joan i jo anàvem a Biern per passar-hi l'estiu, com cada any. Compungit, mantenia les mans tancades i notava amb angúnia la suor que regalimava per entre els dits. Si mirava d'obrir els punys, em sobtava un neguit pujant per tot el cos que em portaria fatalment al plor. Jo no podia plorar; tant de bo hagués tingut la gosadia de poder fer-ho!
En aquells temps, a l'estiu del 61, quan encara no havia fet els catorze anys, em tenia per un noi força covard. Sabia que em faltaven les característiques típiques de la valentia: la força per damunt de tot, l'arriscament, la pràctica d'esports violents, els crits i les discussions.

(Fragment inicial de l'obra Aquell estiu a Biern. Barcelona: Pòrtic, 1989, 2a ed., p. 5-6)