ESCENA I
Rosaura, Sílvia.

SÍLVIA: En aquest dia ditxós,
en aquest dia immortal,
vós, Rosaura, ab pena tal?
Ab tanta tristesa vós?
Vós, del rei tan estimada
que en son palàcio viviu,
tan grave dolor sentiu?
Estau tan desconsolada?
Quan vostro amant en Lisbona
don Enric, vui és entrat,
dels trofeos coronat
que la victòria li dóna?
Quan, content i satisfet,
el rei li fa tant d'honor
que, per premiar son valor,
conde aquest dia l'ha fet?
Què més estau desitjant?
Què més, Rosaura, voleu
quan dins un instant veureu
a vostros peus vostro amant?
Ah! Deixau, doncs, el dolor,
deixau la melancolia
i mudau en alegria
vostra excessiva tristor.
Des de vui ha d'acabar
la crescuda pena vostra,
pues la sort tal se demostra
qual la podeu desitjar.
Vagen fora los rigors,
fora les melancolies,
i sien les alegries
més grans que vostros dolors.
Olvidau trists pensaments
i dolors imaginats.

ROSAURA: Ah, Sílvia! Los desditxats
no esperen sinó turments.
¿De què, Sílvia, em servirà
aquest tan alegre dia
si en tristesa ma alegria
sens dubte es convertirà?
Tot me diu, en veritat,
la mia poca ventura;
tot m'indica, m'assegura,
alguna calamidat.
Dies ha que, quan la nit
la terra ab sombres cobreix,
aleshores més sofreix,
més pena, Sílvia, mon pit.
Mil sombres plenes d'horror
van pertorbant mos sentits
i causen mals infinits
a mon cor ple de temor.
Cels! Què és aquest nou succés?
Què és esta cruel mudança,
que, quan tot el món descansa.
Rosaura patesca més?
Ja m'apareix que la sort,
qui em tracta ab tal crueldat,
a don Enric ha posat
en los braços de la mort.
Ja a mos ulls lo representa
olvidat de mon amor
i aleshores mon dolor
és, Sílvia, quan més aumenta.
No cregues, no, Sílvia mia
que, conduïda la nit,
puga reposar mon pit
ab la vinguda del dia.
Estes idees horribles,
a mon esperit presents,
van aumentant mos turments,
fan mes penes més terribles.
Jo, és ver, fins aquí l'ignor,
fins aquí jo no sé res,
mes, Sílvia mia, això és
lo que passa dins mon cor.

SÍLVIA: Vanament vos entregau,
bella Rosaura, al turment
quan passa tan diferent
de tot lo que vós pensau.
No temeu del vostro amant
ser un dia abandonada:
vós no sou tan desditxada,
ell no és tan inconstant.
Ell vos ha amat fins aquí.
Ell sempre vos amarà.
Son amor no acabarà,
no tindrà, Rosaura, fi.
Gosant de vostra presència,
¿com vos podrà abandonar,
quan vos ha sabut amar
en una tan llarga ausència?
¿Com pensar que el vostro amant
ha de ser tan desditxat,
quan vós veis que és arribat
victoriós i triunfant?
Sí, sí, Rosaura, deixau
aquestes desconfiances
i a mes dolces esperances
lloc en vostro cor donau.
Ab tristeses ideals
no aturmenteu vostro pit:
No vulgueu que un mal fingit
vos càusia vertaders mals.
Creis un cor qui vos estima,
qui vos diu la veritat,
un cor qui vos té piedat
i qui de vós se llastima.
Però prest acabarà,
Rosaura, vostro turment,
pues don Enric promptament
vostro digne espòs serà.
Vós sabeu que ell vos digué,
quan per la guerra partia
—Amada Rosaura mia,
ton espòs, venint, seré—.
Mirau, doncs, mirau venir
aquest moment favorable,
qui ab un vinculo immudable
los vostros cors ha d'unir.

ROSAURA: Sílvia, no pàssies avant
i, ab aquest consol fingit
pensant alegrar mon pit,
no el vages aturmentant.
Ah! Que són de diferents
tes idees de les mies!
Tu tot lo creus alegries;
jo tot lo imagín turments.
Mes promptament te dirà
el temps qual sia ma sort:
si tenc d'esperar la mort
o si per mi vida hei ha.

SÍLVIA: Consolau-vos, que ja mir
de don Enric el criat.

ROSAURA: Vulga el cel, apiadat,
les meves penes finir.


ESCENA II
Rosaura, Sílvia, Vinblanc.

SÍLVIA: Vinblanc: don Enric què té?
On és? Digau-mos: què fa?

VINBLANC: Ell, que heu diga qui heu sabrà
i no jo, que no lo sé!
A mi em deis de don Enric?
Demanau-me què fas jo,
que no sé com estic bo,
qui no sé com viu estic!
No penseu que són ficcions,
pues, des de que som partit,
tant mon cos se és emmagrit
que no sé com duc calçons.
Algun cap sense cervell
a la guerra em féu partir,
i jo, qui el vaig obeir,
vaig esser més ase que ell.
Què havia de fer jo allí?
Que una bala m'endugués?
¿No m'hauria valgut més
que buidàs flascos de vi?
La vida, és ver, no és eterna.
Sempre no puc subsistir,
mes, ja que tenc de morir,
muira dins una taverna.
La guerra, en fin, no m'agrada,
la guerra no em dóna gust,
que un home com jo no és just
muira d'una canonada.
El valent, que vaja allà
a mostrar el seu valor;
que, per mi, trop que's millor
veure s'al·lota què fa.

ROSAURA: Vinblanc, divertit estàs!

VINBLANC: Bon cas, senyora, seria
que, quan tothom té alegria,
pobre de mi, jo ploràs!
A més de que és qualidat,
del Vinblanc fer alegrar
i jo em tenc d'aprofitar
de lo que el cel m'ha donat.
El vinblanc fa estar contents
in secula seculorum:
teste turba medicorum
en el llibre dels ungüents.
No teniu que reparar
si em sentiu parlar llatí,
que aquesta llengua, per mi,
és més fàcil que es mamar.
Jo tenc gran habilidat
per treure nius de puputs
i per botilles i embuts
no hei ha home més garbat.
Que venga un procurador
d'aquests que hei ha per aquí,
que venga a provar-se ab mi:
veurem qui embuia millor.
Vinguen notaris també,
vinguen dos mil escrivans
ab ses plomes ab ses mans,
ja tots raó els donaré.
Que, encara que de notaris
i escrivans et aliàs
sia molt just fer-ne cas
pues n'he ha qui són grans corsaris,
jo no en tenc por per això,
que, en començar-m'hi a posar;
prest, prest, los fas confessar
que no són homos per jo.
Jo som doctor graduat:
ell, me costa els meus diners.
Els altres no n'han fet més:
si l'han volgut, l'han pagat.
Jo, és ver, no he estat a Avignon,
que un altre hei vaig enviar
i a Marsella em vaig quedar
a fer allí de mosson.
Mes això no impedirà
que doctor in re no sia,
pues esta mercaderia
qui té diners la tindrà.
Jo som doctor finalment,
ningú no m'ho pot llevar;
i es meu vot sabré donar
tan bé com algú qui em sent.
Ell, és ver que per aquí
diuen que un tonto graduat
és un ase coronat,
però jo no heu prenc per mi.

ROSAURA: Deixa anar esta locura
i, acabant de riure ja,
digue'm don Enric què fa.

VINBLANC: Senyores, ella m'apura.
Dic, pues, que jo l'he deixat
qui al rei estava parlant.
Mes jo lo veig qui va entrant:
ell dirà la veritat.


ESCENA III
Rosaura, Sílvia, don Enric, Vinblanc.

DON ENRIC: Rosaura?

ROSAURA: Conde?

SÍLVIA: Què ditxa!

ROSAURA: En fin vós haveu vingut.

DON ENRIC: Oh, cels! Qui hauria cregut
que fos tanta ma desditxa!

VINBLANC: Deixem-los xerrar un poc.
Sortim d'aquí promptament
i ab un flascó d'aiguardent
anem a envidar es joc.


ESCENA IV
Don Enric, Rosaura, Sílvia.

ROSAURA: Com? Vós, don Enric, plorós?
Vós sofriu? Vós sospirau?
No, mon amor, acabau:
los plors no són fets per vós.
Deixau, deixau de patir;
cessau ja de sospirar;
vós, vos deveu alegrar,
jo solament dec sofrir.

DON ENRIC: Ah, Rosaura, si sabies
la pena que mon cor sent!
Si sabies mon turment,
què sospirs no donaries!

ROSAURA: No, don Enric: aquest dia
no heu de dar lloc al dolor.

DON ENRIC: Ah, Rosaura, que és major
ma pena que ma alegria!

ROSAURA: Quan vós veniu victoriós,
què és esta pena cruel?

DON ENRIC: Oh! Si hagués permès el cel
que encara en el camp jo fos!
¿És possible que a aquest dia
tenc de ser tan desditxat,
aquest, que tenc destinat
per ma major alegria?
Mes així lo fa ma sort;
així és que lo determina
la sort, qui vol ma ruïna
i qui prepara ma mort.
Ah, Rosaura! ¿Qui diria,
qui hauria jamai cregut
que jo vos hagués perdut,
que no haguésseu de ser mia?

ROSAURA: Vós heu destruït ma esperança,
mon amor, ab lo que heu dit.
Parlau! Què és lo que ha succeït
qui ocasiona esta mudança?
Acàs no vos som fael?
No vos am jo fins aquí?

DON ENRIC: Sí, Rosaura: sols ab mi
és la fortuna cruel.

ROSAURA: Tal és el vostro dolor?
Tal, vostra melancolia?

DON ENRIC: Ja no és possible que sia
ma desventura major.
Ah, Rosaura! Coneixeu
lo que la sort de mi ordena,
coneixeu en fin ma pena:
Mirau si igual en sabeu.
Rosaura...

ROSAURA: Conde adorat!

DON ENRIC: El rei...

ROSAURA: Què és lo que disposa?

DON ENRIC: Intenta fer-vos sa esposa:
mirau si som desditxat!

ROSAURA: Jo, sa esposa?

DON ENRIC: Així és son gust;
així lo mana ma sort.

ROSAURA: Primer me daré la mort.

DON ENRIC: No: obeïu-lo, que és just.
Posseesca vostra hermosura
el rei, pues la sort lo vol,
i jo quédia sens consol,
pues vaig nàixer sens ventura.

ROSAURA: Ah, don Enric! Què haveu dit?
És possible? Així em tractau?
Sí, cruel, vós ara donau
un cop mortal a mon pit.
Jamai hauria pensat
que me tractàsseu així,
ni que creguésseu de mi
una tal indignidat.
Sols a vós jo puc amar,
sols a vós sempre amaré,
sols vostra sempre seré:
bé podeu segur estar.
De amar-vos eternament
Rosaura vos ha jurat
i l'amor ha confirmat
de son cor el jurament.
Jo pel rei deixar-vos?
Deixar-vos per sa grandesa?
No, no és tanta ma vilesa,
no es mon cor tan ambiciós.

DON ENRIC: Sí, sí, Rosaura, deixau
tots aquests vans pensaments:
mudau ja de sentiments
i un infeliç olvidau.
Viviu, reinau feliçment,
lograu una sort ditxosa:
que, sols que siau venturosa,
mon bé, jo estiré content.
No vos vulgueu exposar
d'un rei irat al furor
i deixau per mi el dolor,
pues que són nat per penar.

ROSAURA: Quan se conjuràs el cel
contra de la vida mia,
sempre jo vos amaria:
sempre eus seria fael.

DON ENRIC: Però, si vol persistir
la fortuna en sa crueldat,
què fareu en tal estat,
bella Rosaura?

ROSAURA: Morir!
Don Enric, no lo dubteu,
mon amor vos lo assegura:
antes que em vegeu perjura,
primer morta me veureu.

(Escenes 1-4 de Rosaura o el més constant amor, en l'edició de Teatre Barroc i Neoclàssic. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 197-205)