ESCENA 1

(Sexto Tarquino, Manlius, Col·latino, Brutus, acompanyament de cavallers romans.)

COL·LATINO

A Col·làcia, senyors, en fin, hem arribat;
retiro deliciós, amable soledat,
a on des de molts anys ma virtuosa esposa
d'una dolça quietud les alegries gosa.
Solament des del temps que a Ardea som partit,
les ànsies, los turments habiten dins son pit
i entre sospirs i plors està passant la vida,
rodeada de dolors, de penes oprimida.
Del camp ella no sap que a Roma haja passat,
perquè se confírmia l'aliança, en el Senat,
que amb Veies, a on demà deveu, senyor, partir,
vostro pare breument intenta concluir.
Pensant, pues, que ara estam davant los murs d'Ardea,
provocant los cruels sitiats a la pelea,
s'assusta, s'afligeix, s'enutja, se llamenta
i de los seus dolors la multitud aumenta.
Son fèrtil esperit en tràgics pensaments
és la causa major de tots los seus turments:
los infinits assalts, los repetits combats,
el furor dels romans, la ràbia dels sitiats,
los continus perills difícils a evitar,
tot se li fa present i tot la fa penar.
I, si pensa que en mi ma desditxada sort
una víctima ha fet a la ira de la mort,
esta memòria cruel los seus turments aviva,
li causa nous dolors, de sos sentits la priva.
Tan repetits dolors, tan excessius turments
d'un vertader amor senyals són evidents.
Vós lo veureu, senyor, sens ningun dubte...

TARQUINO

Para!
Entra en tu, Col·latino; amb lo que dius repara;
no et deixes seduir de vanes conjectures;
no cregues fàcilment tot esto que assegures:
lo que en Roma ha passat ton cor no ha convingut.

COL·LATINO

No solament en Roma habita la virtut:
de les majors ciutats vilment abandonada,
en aldees humils sol viure retirada.
Però Lucrècia...

TARQUINO

Què?

COL·LATINO

Des de sos tendres anys,
de la Cort apartada, ausent de sos enganys,
en son cor sentiments més nobles ha rebut.

TARQUINO

Grans déus, a son favor que estàs de previngut!
No així de los humans el cor està format:
severo a la virtut, als vicis inclinat,
la imatge de sos gusts gravada en sa memòria,
sobre de la virtut alcança la victòria.
I, aunque esta més i més interiorment lo crida,
sensible a lo que veu, lo que no veu olvida.
Deté, Lucrècia, pues; no admíries los turments
i aquestes expressions, aquests vans sentiments,
dignes efectes, tots, d'un amorós excés,
desterra-los del cor i no los cregues més.

COL·LATINO

Jo lo conec, senyor: el vínculo qui uneix
Lucrècia amb Col·latino és lo qui vos sedueix.
Vós, sens dubte, pensau que jo en esta ocasió,
sorprès de mon amor, olvit la mia raó;
mes dignau-vos, senyor, que en el succés present
Col·latino vos pàrlia en jutge indiferent
Ministre de mon cor, si vós me voleu fer,
ma llengua eus parlarà, mes sols lo vertader.
De Lucrècius, senyor, la virtuosa filla
ja en sa infància mostrà tot lo que en ella brilla;
i, a penes començà la sua joventut,
aumentant en bellesa, en gràcia, en virtut,
quan l'adorà mon cor; i amb un honest ardor
Lucrècia va pagar el meu primer amor.
Jo, entonces, correspost, tot ple de ma alegria,
intentí per l'himèn fer a Lucrècia mia.
Lucrècius lo aprovà. Des d'este temps ditxós
amb un vinculo dolç vivim units los dos
i, aunque des del moment qui fonc tan desitjat
d'un temps considerable el curs haja passat,
no ha disminuït aün nostro primer amor,
antes creix cada instant i se va fent major.
Jo l'he vista, senyor, mil voltes desmaiar-se,
quan de son dolç espòs havia d'apartar-se,
i ma ausència passar amb infinit turment.
Aquell temps tan cruel encara el tinc present.

TARQUINO

Ditxós mil voltes tu, si és, Col·latino, així!
La mia sort no és tan favorable amb mi,
però mon cor en va s'intenta persuadir
que una acció tan heroica arríbia a succeir.

COL·LATINO

Cessau ja de dubtar; vós lo veureu, senyor:
el succés promptament vos lo dirà millor.

TARQUINO

Sí, Col·latino, sí: ell certament serà
qui de l'error que tens te desenganyarà.
I, pues l'obscura nit vesina se demostra,
executem l'intent de la vinguda nostra.

MANLIUS

Ja l'execut, senyor: diré que han arribat
uns cavallers romans en esta soledat,
del camí fatigats i de la nit vençuts,
qui a esperar el retorn del dia són vinguts.


ESCENA 2

(Los damunts dits, sens Manlius.)

TARQUINO

Les sombres de la nit, les armes que aportam,
tot dissimularà qui som i què intentam;
la sua torbació l'engany aumentarà;
ma veu, que no coneix, l'error confirmarà:
així es descobriran, així, a l'instant, patents,
de sa esposa veurem, Brutus, los sentiments.
L'artifici, l'engany no tindrà part aquí:
Lucrècia es mostrarà tal com ella és en sí.
Però ja es descobreix...


ESCENA 3

(Sexto Tarquino, Col·latino, Brutus, Manlius, Lucrècia, Junia, acompanyament.)

LUCRÈCIA

Il·lustres cavallers,
de la vinguda vostra a los rumors primers,
plena de lo que deu mon cor a los humans,
abrasant en amor de Roma, dels romans,
vénc amb sol·licitud.

TARQUINO

Fiats en la bondat
del vostro noble cor, havem aquí arribat.
Descansar solament, senyora, desitjam;
d'Ardea som vinguts, a Roma caminam.

LUCRÈCIA

D'Ardea?

TARQUINO

En este instant.

LUCRÈCIA

En fin, menos altiva,
en poder dels romans se mira ja cautiva?
O encara se mantén, intrèpida, obstinada,
i de nostres legions s'atroba sitiada?

TARQUINO

Un furor jamai vist, qui los ardeans domina,
senyora, en resistir a los romans s'obstina.
I, aunque de los soldats la fúria venjativa
contra los sitiats amb més rigors aviva
i s'aumenta cruelment l'estrago, lo carnatge,
res no pot subjectar son rabiós coratge.
Però, per més que Ardea inténtia resistir,
el valor dels romans la forçarà a cedir:
ja tots los cavallers de Roma, de l'estat,
a les ordes del rei al camp s'han convocat.

LUCRÈCIA

Sí, i entre ells, mon espòs.

TARQUINO

Ardent, ple de valor,
Roma ha trobat en ell un digne defensor.
Son braç determinat, infatigable, fort,
l'espant porta pertot, pertot porta la mort,
i son nom victoriós fa a Ardea tremolar.

LUCRÈCIA

Ah, grans déus! Guardau-lo, si no em voleu matar!

TARQUINO

Los déus, qui per majors haçanyes lo reserven,
enmig de los perills la vida li conserven.
Un succés prodigiós lo va manifestant:
dels habitants d'Ardea un esquadró volant,
revestit de valor, de venjança impacient,
sobre de los romans caigué improvisament;
i ja nostres legions, vençudes, subjectades,
al furor dels ardeans estaven entregades.
Col·latino, però, qui, ausent de la pelea,
s'atrobava emboscat no molt distant d'Ardea,
al veure de los seus l'estrago, la ruïna,
a assistir-los o amb ells a perder-se camina;
a penes ha arribat, del susto recobrats,
a l'hèroe dels romans se cinyeixen los soldats.
Ell los diu: «De la pàtria insignes defensors,
fins aquí no vençuts, sí sempre vencedors,
no vos intimideu, mirau que anau perdent
de més de dos-cents anys la glòria en un moment.
Seguiu-me, que en Roma, fael i vertader,
per Roma, per mon rei, jo moriré el primer:
mon cor estima més l'honor d'així morir
que als cruels inimics haver-me de rendir.»
Així diu i, a l'instant, un nou combat presenta:
el coratge passat dels ardeans s'ausenta;
la sort los va deixant i els vencedors, vençuts,
als peus de los romans se miren abatuts.
Mes un dels ardeans, oh déus, i què maldat!,
s'acosta a Col·latino amb pas dissimulat
i, a sa espasa fatal, furiós, posant la mà,
al nostro defensor per dar la mort està.
Col·latino lo veu i al mateix temps la vida,
abrasant en furor, arranca a l'homicida.
Però, què és lo que mir! Per què este nou horror
de vostra hermosa cara altera lo color?
Qual pena, qual turment llàgrimes tantes causa?
Com de los vostros ulls estan corrent sens pausa?
Parlau, explicau ja: qual és vostro dolor?

LUCRÈCIA

Ah, senyor! Perdonau ma pena, ma tristor.
La memòria fatal de mon espòs ausent
mos ulls té plens de plors, mon cor ple de turment;
i vós mateix, senyor, amb lo que em referiu,
a sentiments majors m'estau donant motiu.
De son braç victoriós les proeses immortals,
tan pròsperes a Roma, a Ardea tan fatals,
qui l'alegria en mi deurien produir,
a mon cor afligit mil penes fan sofrir.
Sovint me desesper, sovint muir de dolor,
pensant de mon espòs que el distingint valor
d'Ardea contra si la ràbia ha concitat,
que desitja venjar el mal que li ha causat;
i temo que la sort, cansada de ses glòries,
matant-lo no finesca el curs de ses victòries.
Esta passada nit, despedaçat, sangrient,
a mon trist esperit, dormint, s'és fet present.
De mon amat espòs a esta horrorosa imatge,
decauen mos sentits, desmaia mon coratge.
Ell, qui veu de ma pena ésser l'únic motiu,
amb apacible veu, així me parla i diu:
«Escolta, amada esposa, atenta a lo que et dic;
des del camp dels romans, a on expirant estic,
a Col·làcia he vingut per l'última vegada,
a dir-te que de mi no visques olvidada.
Amb esto jo estaré de ton amor content
i tu en mon cor viuràs, ma esposa, eternament.»
Oh cels! Quan l'he oït, què pena no he tingut!
El instant de ma mort pensava era vingut.
No obstant, prenint valor, mon cor li ha assegurat
que, tant com jo viuré, de mi serà adorat.
A penes lo que oïu breument, senyor, li he dit,
quan mon amat espòs, alegre, s'ha partit.
A l'instant, m'he desperta, absorta, sens conhort,
pensant si esto un avís és de sa prompta mort.
Oh sort fatal! Qui sap si, este mateix instant,
el meu amat espòs la vida està acabant.
Déus cruels! Si és veritat que esto succeesca així,
la pena de sa mort serà la mort per mi:
jo moriré, senyor, mil voltes, sí... Oh dolor!
Mon esperit decau... Mon cor no té vigor...
Mos ulls se van tancant... Ah, sostén-me, Junia!
Jo muir...

(Aquí Lucrècia se desmaia.)

COL·LATINO

(Corrent a ella.)

Oh mon amor! Oh dolça esposa mia!

TARQUINO

Ah, contra mi es declara, en fin, el cel irat!

COL·LATINO

Tornau en vós, senyora, el vostro espòs amat
viu e, interrompent la sua llarga ausència,
llibre de tot perill, està en vostra presència.

LUCRÈCIA

Què és lo que estic oint? Què és lo que estic mirant?
Què nous objectes són los qui m'estan davant?
És este mon espòs? És Brutus el qui mir?
O, a força de penar, a força de sofrir,
de mon flac esperit les imaginacions
enganyen los meus ulls amb vanes il·lusions?
Sí, ells són! Oh alegria! Oh rara novedat!
Mes, quin motiu, senyor, aquí vos ha emmenat?
Parlau!

COL·LATINO

Per explorar la vostra gran virtut,
el príncep, Brutus, jo, havem aquí vingut;
i la sort, favorable a este gloriós intent,
l'ha ja manifestada amb el succés present.
Veniu, doncs, a formar en repetits abraços
al nostro firme amor indissolubles llaços.

(Aquí s'abracen.)

Déus! I que som feliç des d'aquell temps que gos
la ditxa singular de dir-me vostro espòs!

LUCRÈCIA

(A Col·latino.)

Jo la ditxosa som, jo la feliç, senyor:
vós me fareu eterna amb vostro gran valor.
Mes, príncep, perdonau ma pena, ma tendresa,
en favor d'un espòs, ella em serà permesa.

TARQUINO

Vostra felicidat, Lucrècia, Col·latino,
a l'imperi del món la prefereix Tarquino:
de los dos, des de vui, la glòria és la major;
de vós per la virtut, de vós per el valor.
I, pues la nit, venint, la claredat desterra
i, antes que ella del tot haja cobert la terra,
vosaltres en el camp d'Ardea heu d'arribar,
del camí la fatiga entrem a reposar.

(Escenes 1-3 de Lucrècia o Roma libre, en l'edició de Barcelona: Proa, 2004, p. 19-30)