ESCENA PRIMERA

DON RAMON

(Sol)

Sí, sí: ja experiment el teu poder, Amor;
ja coneix don Ramon ton foc abrasador.
Des del primer instant que ell reina dins mon pit,
que turments no he passat, que penes no he sofrit!
¿Què ha fet, sinó aumentar les tristes ànsies mies,
el retirar-me al camp a estar allí alguns dies
si el vèurer-me distant de mon objecte amat
m'arranca d'aquell lloc, m'amena a la ciutat?
Vanament resistia a entrar en Barcelona;
avisos i consells, mon cor tot lo abandona
per venir a gosar la dolça companyia
d'aquella per qui viu la tendra passió mia.
Amor, tu qui en mon pit has fet tanta mudança,
ja que lo fas amar, fé que àmia ab esperança.
Traspassa el cor d'Arminda ab una fletxa igual:
no tenga mon ardor, no tenga el fi fatal.
Que si bé entre los dos és molta la distància,
tu la podràs, Amor, llevar sens repugnància.
Si és filla d'un pastor, ses gràcies, sa bellesa
la fan digna de mi, digna de ma grandesa.
Ella ve. Dins mon cor jo sent un nou ardor.


ESCENA SEGONA

(Don Ramon, Arminda, Elvira)

ARMINDA

Ell és, Elvira, sí. Com vós aquí, senyor?
A penes en el camp a descansar partiu,
quan ja mudau d'intent, quan ja a la cort veniu.
Qual és el nou motiu de la vinguda vostra?

DON RAMON

Cruel! Vós la ignorau? Acàs no se demostra?

ARMINDA

Arminda fins aquí no lo comprèn, senyor.

DON RAMON

Ah! Coneixeu-lo, pués: ell és el meu amor.
L'amor m'ha fet venir: ell ja no té paciència
per suportar més temps tan dilatada ausència.
I quan esto és així, quan vós lo veis tan clar,
el motiu de venir podreu vós ignorar?
Cruel! Per què aumentau ma pena, mon dolor?
No basta la que pas?

ARMINDA

Acabau ja, senyor.
Ah!, don Ramon, deixau aquests vans pensaments;
rebeu en vostre cor més dignes sentiments.
Si vós a Arminda amau, senyor, si esto és així,
olvidau vostre amor, teniu piedat de mi.
Fugiu una passió qui, per feliç que sia,
no pot sinó acabar ab la desditxa mia.
No, no me pot servir el ser de vós amada
sinó de fer, senyor, ma vida desgraciada:
així ma sort fatal, així lo ha destinat,
i aquest és el excés de ma infelicidat.
Si no vos corresponc, ja tem vostre rigor,
i què serà de mi si accept el vostre amor?
Desditxada igualment en una i altra sort,
vostra passió, senyor, em donarà la mort.
Abandonau-me, pués.

DON RAMON

No, no vos puc deixar,
bella Arminda: mon cor sempre vos vol amar.
No cregueu que l'amor que don Ramon vos mostra
càusia la vostra ruïna o càusia la mort vostra.
Més nobles sentiments dintre mon pit hei ha:
Arminda, promptament el temps vos lo dirà.
Jo no vos vull donar ni pena ni dolor:
una bellesa tal mereix tractar millor,
mereix sobre son front posar una corona
a on la sang me crida i que mon onclo em dóna.
Rebeu-la, pués mon cor vol que ella vostra sia,
i rebeu igualment ab ella la mà mia.
Així fareu feliç, logrant vostra bellesa,
un cor qui eus prefereix al trono, a la grandesa.
Sa alegria, de vós, sa ditxa, dependeix:
feis-lo ditxós, Arminda, ell no lo desmereix.

ARMINDA

Vostre discurs, senyor, demostra clarament
que l'amor és qui reina en vostre enteniment.
Sols ell podria fer lo que acabau de dir;
uns extrems tan distants sols ell podria unir.
No l'escolteu, senyor, no vos deixeu cegar;
oïu, sí, la raó, qui en mi vos parla clar.
Ella vos fa patent que mon estat, ma sang,
que res no és digne en mi de vós, del vostre rang.
¿Podreu vós olvidar, o acàs vós ignorau,
que és la sang d'un pastor la que vós deis que amau,
que a Lucindo i sa filla el conde Berenguer
(de qui vós sou, senyor, el únic hereder)
amenà des del camp en estos anys passats
a víurer en palàcio, on estam retirats?
I sabent esto vós, ¿el vostre cor adora
a Arminda, a una infeliç, a una humil pastora?
No és feta per reinar la filla d'un pastor,
no és feta per amar son príncep i senyor.
Si vós fósseu igual a la baixesa mia,
quissà Arminda, senyor, quissà vos amaria.

DON RAMON

Si el tenir-me passió sols d'esto dependeix,
vanament vostre cor a amar-me resisteix.
L'amor, fent-vos ma esposa, igual a mi eus eleva,
i vos dóna l'estat que la fortuna eus lleva.
Encara que la sort cruelment vos ha tractat,
fent-vos nàixer, Arminda, en un humil estat,
el Cel, qui vos ha dat, naixent, tanta hermosura,
l'imperi de mon cor així vos assegura.
No lo dubteu ja més: ab vós jo vull partir
el ceptre i la corona, a on dec succeir.
Mon cor, Arminda, vol, si vós lo feis ditxós,
coronar la virtut i la bellesa en vós.
Així coneixereu si és gran lo meu amor,
si és digne de piedat o és digne de rigor;
veureu si vós ab ell deveu ser insensible,
ab ell, qui, sols per vós, intenta un impossible.


ESCENA TERCERA

(Don Ramon, don Enric, Arminda, Elvira)

DON ENRIC

Senyor...

DON RAMON

Què és lo que mir? Vós, don Enric, torbat?

DON ENRIC

De la nostra vinguda el conde està informat.
Mon amor m'ha obligat, senyor, a avisar-vós.

DON RAMON

(A Arminda)

Si és així, perdonau si jo m'apart de vós.
Vós, Arminda, sabeu que importa ab diligència
de mon onclo i senyor anar a la presència.
Adiós, Arminda, adiós. Però, què és lo que mir?

ARMINDA

El Conde ve, senyor, i així jo me retir.


ESCENA QUARTA

(El conde Berenguer, don Ramon, guàrdies)

DON RAMON

A vostres peus, senyor...

EL CONDE DON BERENGUER

Alçau-vos, don Ramon,
i a mos braços veniu: ells dignes de vós són.
Guàrdies, retirau-vós. Vós solament quedau,
si els secrets de mon pit conèixer desitjau.
En fin ja és arribat el dia venturós
en què puc llibrement obrir mon cor ab vós,
que puc depositar en vós les ànsies mies.
Vós sabeu que m'atrob a lo últim de mos dies;
que, fatigat dels anys, la força m'abandona
per suportar el pes del ceptre i la corona;
que, venint el temps d'acabar jo ma vida,
a reinar en mon lloc la vostra sang vos crida.
Així és que de ma sort lo ordena la sentència:
ella no m'ha permès que déixia descendència.
Que encara que una filla el Cel me va donar
casi a l'instant mateix ja d'ella em va privar.
Esta, pués, don Ramon, qui feia ma esperança,
sens dubte que en el Cel des de llarg temps descansa.
A penes de sa vida el primer any complia,
quan, ab la sua mare estant a Urgell un dia,
esta planta naixent i en son primer verdor
d'una tirana sort passà per el rigor.
Dels moros valencians un esquadró volant,
protegit de la nit qui anava començant,
assaltà la ciutat; i, enmig de los terrors
que causà este succés a sos habitadors,
ma filla de sa vida el curs va terminar,
i ab ella ma alegria allí se va acabar.
Son cos no s'atrobà: sos membres separats
sens dubte que en Urgell quedaren escampats.
Pensau vós de ma pena a on arribà l'excés
al sebre, don Ramon, aquest fatal succés.
Des d'aquest temps funest, el trono, la grandesa,
tot és per mi turment, tot és per mi tristesa.
I si m'hagués permès el bé de mon estat
que confiàs son govern a vostra tendra edat,
ple de la pena cruel que aquest succés me dóna,
ja aleshores cedit hauria la corona.
Però ara que, aumentant los anys de vostra vida,
vos trobau, don Ramon, en una edat florida,
que les vostres virtuts, qui eus fan de tots amar,
un reinat gloriós me deixen esperar,
casant-vos ab Rosaura, infanta de Castilla,
ab esta qui en virtut i en hermosura brilla,
vostre onclo en vostres mans deposa sa corona,
son cetro vos cedeix i sos estats vos dóna.
Aquest és mon desig, aquesta ma intenció,
aquesta de mon cor la determinació.
I si vós m'estimau, si som de vós amat,
rendiu-vos a mon gust, seguiu ma voluntat,
i ab l'ocasió feliç que el vostre himèn vós dóna,
uniu eternament Castilla a Barcelona.
Així vos lo demana un onclo generós
qui deixa de remar sols perquè reineu vós.

DON RAMON

Jo lo confés, senyor, la immensa bondat vostra
en tot temps, en tot lloc envés de mi se mostra.
A penes començava el curs de los meus anys
quan d'un influx cruel sentia ja los danys:
de mon pare la mort en esta tendra edat
dins un desorde extrem deixava mon estat.
Però vós, senyor, vós sortint en mon favor,
fóreu de nostra sang el pare, el protector:
vostre pit generós aconsolà ma sort,
i me féu olvidar lo que em llevà la mort.
Tal és estada ab mi vostra bondat, senyor,
tal és estat ab mi l'excés del vostre amor.
No penseu, no, jamai que desatent e ingrat,
de lo molt que vos dec estiga ja olvidat.
Mes, si de vostra sang la veu vos persuadeix,
si un cor qui eus ama tant ser escoltat mereix,
diferiu algun temps l'himèn que em proposau
i dels vostres estats el ceptre conservau.
Mon cor, no lo dubteu, refusa una corona
que la sang solament i no el valor li dóna.
Permeteu-me primer que súrtia a la campanya
a vèncer l'africà qui té oprimida a Espanya.
Después ja...

EL CONDE

No: mon cor no admet més dilacions;
vós deveu, don Ramon, cedir a mes raons,
vós deveu promptament en amorosos llaços
unir-vos ab Rosaura i posseir sos braços.
L'estat en què m'atrob, mon gust que vós sabeu,
tot vol que mon desig breument satisfaceu.
Coneixeu un secret qui habita dins mon pit,
i pensau si ab raó deman lo que heu oït.
Castilla, don Ramon, sap que mon cor disposa
unir-vos a sa infanta i fer-la vostra esposa:
estos dies passats li he enviat una ambaixada,
i ab ella de mon gust Castilla està informada.
En un mot: jo he sabut que plena de content
la infanta ha ja donat el seu consentiment.
Pensau, pués, don Ramon, Castilla què diria
quan vostre casament estar suspès sabria;
sens dubte que son rei, irat i ple de fúria,
se voldria venjar d'esta pretesa injúria.
Vós veuríeu la pau mudar-se en dura guerra
i de sang i de mort cobrir-se al punt la terra.
Cediu, pués, don Ramon, cediu a mon intent;
no vulgueu a mon cor dar este nou turment.
El bé de mos estats ab mi vos lo demana,
la raó vos lo diu, l'obligació eus lo mana.
Jo esper que a mos desigs obeireu gustós,
pués que vós m'amau tant i jo faç tant per vós.


ESCENA QUINTA

DON RAMON

(Sol)

Oh tirana, oh fatal, oh deplorable sort!
Què és lo que vol de mi ta fúria, ta crueldat?
Per què antes de posar-me en tan terrible estat
no m'has donat la mort?

No estaria mon cor ab tantes afliccions;
no me veuria, no, del modo que me mir,
sens sebre, sens pensar per qual camí sortir
de tantes confusions.

Desditxat! Infeliç! En este instant d'horror,
l'amor i l'honor junts combaten dins mon cor,
i és la batalla tal que aun jo mateix ignor
qual serà el vencedor.

Cels! Què tenc jo de fer en esta confusió?
Què deuré jo elegir en aquest trist estat?
¿Seguiré de mon onclo el gust, la voluntat,
o la mia passió?

Entre un i altre extrem confús, mon esperit
encontra mil perills, veu mil dificultats:
deixant l'amor m'expòs a mil adversidats;
amant, me precipit.

Si ma passió no deix, ja tem los justs rigors
d'un onclo qui m'ha amat des de ma edat primera,
d'un onclo generós qui sempre persevera
en fer-me més favors.

I si olvid, si abandon d'Arminda l'hermosura,
si lo que he tant amat arribo a despreciar,
¿com lo podré jo fer sens antes declarar
a ma llengua perjura?

Mil voltes a sos peus m'ha vist prostrat el Cel,
oferint-li mon cor, mon trono, mes grandeses;
mil vegades m'ha vist fent les majors promeses
de ser-li jo feel.

Oh, cas terrible i fort! Oh, deplorable estat!
Oh, de ma sort cruel no merescut rigor!
Abandonant Arminda, oh Cels, ja som traïdor;
deixant mon onclo, ingrat!

Què faràs, pués, oh conde, en esta incertitud?
Cedirà ton amor, ta flama, ta passió?
¿No és este el sentiment, no és esta l'elecció
que em dicta la virtut?

Mes, jo deixar a Arminda, a la que tant ador?
Detén-te, considera, oh conde, lo que has dit:
si tu a la bella Arminda arranques de ton pit,
a on és ton amor?

No, no: ja està resolt, ja està determinat:
Sols a ella vull servir, sols a ella vull amar.
Ni penes ni turments, res no farà mudar
la mia voluntat.

I vós, pués, que teniu un cor tan generós,
bella Arminda, emparau la flama, la tendresa
d'un amant qui abandona el trono i la grandesa
únicament per vós.

(Acte primer d'Arminda, en l'edició de Bellcaire d'Empordà: Vitel·la, 2006, p. 61-72)