Un nu
Estic fart, Xavier —¿et conec? ¿saps qui sóc?—, que
els ocells tinguin ales
i que refilin maragallianament,
que els porcs porcs portin cor d'home i pernil de York
i no els donin carnet d'identitat,
i que això que en diem natura sigui etcètera etcètera
natura
i imposi la degolla
i els perfumats refinaments de l'olla,
segons dictin, ací sí allà no,
els besos del Senyor
i els apodíctics que gestualitzen amb pompa ritual des
de la trona:
no tant això o allò, cal ser,
imperativament, com si se formés part d'un esquadró
d'atac,
sigui quin sigui el mes o el que és al pes,
propina inclosa,
cal ser-hi, yes, pintat de calç o algeps, de més a més,
això i no allò o allò i no això, amb fúria i deliri,
tot i que, de moment, encara no sabem què és o serà ni
l'un ni el dos,
¡o el tres!
[...]
(Fragment inicial de l'obra Un nu. València: Universitat de València, 2009, p. 9-10)
* * *
Canto, doncs, per la meva posteritat que viurà cada ins-
tant, i jo hi seré,
amb el meu plany ingenu, de suïcida i màrtir, amb les
mans buides
de l'obrer que ha posat
l'últim maó,
fantasiant-me amb el dol de la meva fantasia,
que és allà on no arriben les paraules, ni es poden dir,
privat de tot, el cor omplint-me les mans buides,
adorant-me en aquest infern que puja més enllà del cel,
i tu també hi seràs, company, i tu, germà.
I us sabreu i us sabré, sense saber, sense res, sense ha-
ver estat,
perquè, amb tota la nostra il·lusió desesperada,
no hem estat ni serem, ni que ho hàgim cridat.
He dit tot allò que tenia a dir
i no sé si són meves les paraules amb què he cremat els
meus papers,
aquestes darreres paraules, ja arrossegades cap a fora.
Canteu-me una cançó de Schubert per a adormir minyons,
perquè acompanyi sentimentalment la fúnebre afirma-
ció de mi mateix,
vera només quan deixaré de ser.
enceneu un estel amb el meu foc postrer, per a veure
d'on ve i cap a on s'adreça el meu rastre
i cap a on esguarden els meus ulls buidats, sense parpe-
lles que tapin la llum.
(Fragment d'Un nu. València: Universitat de València, 2009, p. 163)