Josep Palàcios (Sueca, 1938), escriptor de culte, minuciós i obsessiu, hereu i marmessor de Joan Fuster, és un dels personatges més fascinants i hermètics de la literatura en català. Part de la seua obra ha estat revisada i compilada en els dos volums de La imatge. I aquesta és la primera entrevista a un mitjà des de l'any 1989.

La seua producció literària, d'una autoexigència atroç, aliena a cànons i classificacions, ha estat parcialment agrupada en els dos volums de La imatge (Publicacions de la Universitat de València, 2013), un esdeveniment literari, més que editorial, de primer ordre. Esquerp amb les litúrgies de socialització i promoció literària, la darrera entrevista concedida a un mitjà, al periodista Adolf Beltran, data del 1989. I aquesta d'ara s'ha fet amb la condició de no fer gravacions ni fotografies.

Palàcios no té Internet. Però això no significa que no tinga contacte amb el món exterior: com feia Fuster, rep visites a sa casa de Sueca. En el seu cas, petits pelegrinatges d'amics i adeptes, lletraferits de diverses generacions enlluernats per les suggestives composicions que Palàcios escriu a llapis i publica després d'un rigorós procés d'edició textual i tipogràfica, de canvis i correccions successives, de dilacions que aturarien el cor d'un editor convencional però justificades en la recerca de l'excel·lència.

És per això que publica poc, sota unes condicions de control absolut com les que li oferí el servei de publicacions de la Universitat de València, dirigit fins fa poc pel també suecà Antoni Furió. Allí ha publicat La imatge i, abans, aquell salt en el buit poètic sense xarxa que és Un nu, del 2009.

Tot i la transcendència de la publicació de La imatge, però, no hi hagué agent literari, ni campanya, ni trobada en un hotel amb periodistes. Hauria resultat paradoxal tot aquell aparell per una obra fora de catàleg, rabiosament minoritària, que conté assaig, aforismes, narrativa o poesia, però passats per la màquina de triturar gèneres de J.P., sigles amb les quals Palàcios emergeix en els seus heterodoxos textos.

On tot està connectat i té una intenció, començant pel títol: "La imatge no és un cromo acolorit —a mi em produeixen neguit les paraules irisades—, sinó l'enfollida recerca de la imatge màxima, el Big Bang/big bang de la Creació/creació. La imatge penetrant brutalment en la realitat, apoderant-se'n, recreant-la [...]", escriu en la introducció.

El grau zero de l'ambició literària que, si més no, ajuda a entendre el personatge. Els textos estan units a la personalitat de l'autor i han estat escrits en moments distints, molt marcats per les circumstàncies, apunta, amb relació a una creació molt desvinculada amb la literatura catalana contemporània.

Llavors, a què està connectada la literatura de Palàcios? Al principi sí que hi havia el contagi del classicisme, perquè va ser editor del Tirant lo Blanc, una obra que va rellegir moltes vegades, assenyala en referència a l'edició de quatre volums que va fer entre 1979 i 1983 amb il·lustracions de Manuel Boix. "També he llegit Ausiàs March", diu, i cita com un altre referent primigeni La tragèdia de Caldesa, un conte de Joan Roís de Corella, de l'any 1498. I d'ací, "un salt" temporal fins a arribar a Edgar Allan Poe. "Quant als escriptors del segle XX, la meua relació amb Joan Fuster és definitiva, tot i que la meua manera d'escriure és totalment diferent de la d'ell", adverteix. Fet i fet, "vaig començar a aprendre a escriure la pròpia llengua a base de traduir un llibre del català al castellà, El descrèdit de la realitat", afirma en al·lusió a una traducció per a Seix Barral, el 1957.

[...]

"La meua literatura sempre ha estat fragmentària", alerta. D'alfaBet, la seua creació més emblemàtica, que parteix de l'ordre alfabètic per escriure una sèrie de pertorbadors relats, n'hi ha diverses versions. La primera, que data del 1987 i és la que figura al primer volum de La imatge, va aparèixer a la revista Fulls d'investigació, en un número monogràfic dedicat a l'artista Manuel Boix, el revers gràfic de Palàcios.

Una col·laboració amb història:"L'anècdota és magnífica: a vint-i-vuit dies de l'aparició del llibre, vaig decidir dedicar cada dia íntegrament a escriure un relat, de principi a fi, fins que a l'hora d'anar-me'n a dormir el tenia acabat. Vint-i-sis relats en vint-i-sis dies. I els dos dies restants per fer el principi i el final, amb els comentaris d'introducció i evaporació". "Sobre aquella base, vaig fer una versió que es va multiplicar per sis", aclareix l'escriptor en referència a l'alfaBet editat el 1989 per Empúries i que és, de llarg, la seua creació més coneguda i difosa: el seu darrer llibre, de fet, publicat en el circuit literari convencional, que no comercial.

[...]

Fuster i Pla. La conversa, com els papers de Palàcios, també és fragmentària. Sense venir a tomb (o sí), parlem de revolucions. "Els revolucionaris que són realment revolucionaris es dediquen a tallar caps", diu. "En algun moment vaig fer d'editor i corrector del Manifest Comunista de Marx. I abans havia publicat un llibre de Louis Antoine Léon Saint-Just, personatge sinistre però seductor", afirma respecte d'un dels revolucionaris responsables de la decapitació de Lluís XVI.

Però sempre hi ha unes primeres lectures que marquen el camí: "Quan estava estudiant batxillerat feren un concurs literari de redacció. El meu premi van ser dos llibres, un d’ells de Julien Green, un escriptor nord-americà que escrivia en francès. El llibre era Le voyageur sur la terre, traduït al castellà com El peregrino en la tierra. Aquell llibre contenia un conte que em va trastocar quan tenia 13 o 14 anys perquè acabava amb el suïcidi d'un jove. Per cert, és un llibre que m'han furtat i sé qui ho ha fet, però no ho diré".

Per aquells anys, troba citats Edgar Allan Poe i Fiodor Dostoievski, "tot i que vaig tardar cinc o sis anys a llegir-los. Dostoievski ha estat important en la meua obra, encara que cadascú va per camins diferents", un matís diferenciador que Palàcios visita sovint. I acabem parlant d'un extraordinari assaig sobre Fuster i Josep Pla publicat al segon volum de La imatge. "El meu paper que més s'assembla a un assaig és el de Pla i Fuster.

El meu concepte d'assaig no té res a veure amb el del senyor Montaigne, em fot molt l'abús de les citacions d'autoritat per bé que la seua matèria siga ell mateix". "Josep Palàcios és la mesura de totes les coses", escriurà parafrasejant Fuster, "una broma entre amics i literats", s'excusa. Llavors, on és el reflex fusterià? "L'aparició de Fuster fou com si hagueren pitjat un botó i ens haguérem posat en funcionament", reconeix en al·lusió a la seua tasca intel·lectual i cívica. Les influències, l'estil, però, són una altra cosa: "No em reconec la influència de cap escriptor català, sinó, en qualsevol cas, dels seus diccionaris", diu, taxatiu.

(Xavier Aliaga: «Josep Palàcios: "No em reconec la influència de cap escriptor català"», El Temps, núm. 1547, 4 de febrer de 2014, p. 44-46)