A

EL VELL, sec i obstinat eremita aconseguí el cim, amb un feroç esforç, arrossegant-se sobre el ventre. Arrapat al terra, amb els llargs i esclarissats cabells que li cobrien el rostre, gairebé havia perdut tota retirança humana, i fins i tot terrena,com si l'aspiració de sortir-se'n d'aquest món hagués acabat per oposar-lo a tot el que el poblava. Dins l'hàbit estripat, tot just s'endevinava la massa del seu cos esquelètic. Dels parracs de les mànegues i de les faldes, emergien uns canells increïblement fins i blancs, ratllats de mil petites ferides: les potes trencades d'una aranya voltant el cap convergent, una medusa assecada damunt l'arena solitària de la platja. Respirava a batzegades. Descansà la galta damunt el gel. A la pell apergaminada, al tel dels ulls, brillava la febre. El rastre de la seua sang havia tacat foscament les arestes de la carena. Però la cremor de les nafres cedia, dins l'aspra sarga desgastada, en comparació amb la fatiga incommensurable, que ara se li feia patent tota de colp, després d'haver dut a terme el llarg pelegrinatge. Ensinistrar la carn en tota mena de privacions, fins a la insensibilitat i la desgana, havia constituït amb el temps un meticulós exercici, més que d'alliberació, de neteja; ara, en canvi, era com si la interdicció de seguir l'hagués buidat. Davant la incessant proposició del sofriment, havia estat fàcil fer-se a la idea d'il·limitar la pròpia resposta i portar la capacitat de resistència fins a la mateixa superació del sofriment; davant la limitació del món físic, amb el seu no més enllà, ja no tenia res a exigir-se a si mateix. El moment tan intensament temut s'havia presentat per fi, ara que comprenia que ja no era qüestió tant de no poder seguir com de no haver de seguir, que ja res no depenia d'ell. Aquella era l'agulla més alta de la terra.

(De l'obra alfaBet. Barcelona: Empúries, 1989, p. 11-12)

* * *

U

Aquesta és la primera història que vaig escriure d'Alfabet, i la que em comprometé en l'intent de dissenyar-ne un de sencer. Alfabet –ni alfaBet– no és, doncs, un títol que unifica un contingut dispers, sinó una referència única sota la qual s'han sotmès, des del primer moment, cadascuna de les seues circumstàncies numèriques, amb la irrenunciable «sensació» de protagonitzar-lo, com un personatge la història de la qual forma part. En la versió inicial, sintètica, els apressats despreniments d'U –permeteu-me aquesta personificació– amb prou feines tenien temps per a confegir la paraula fatal. Des del punt de vista de l'«efecte», potser bastava. Però era massa òbvia: feia el colp, però no la ressonància. En aquesta segona redacció –la segona redacció «pública», s'entén; és a dir, condemnada a publicar-se–, ja n'han confegit dues, sobre la base de transferir de l'una a l'altra algunes lletres comunes: «mort», «forma»; el lector atent sabrà perdonar-me aquestes precisions, i es qui, molt més burxes, sempre estan a l'aguait de quina en saltarà, i que, per tant, ja deuen haver-se'n assegurat per pròpia iniciativa, que recomane als qui només tenen ganes d'arribar al final que comproven com siga que coneixen el sentit de «bancada», utilitzada ací en una acceptació que no enregistra el Fabra, i no s'acontenten de tenir-la en la punta de la llengua, perquè també les tenen –ja que, com dic, són dues– al voltant, i podria ser que, en un descuit haguessen de mugir en un vernacle que no és el seu. La nova paraula és la paraula clau del relat: s'afegeix, i afegeix contundència, a una paraula en ella mateixa insuperable. Però no se'm féu evident, tot i ser-ho tant, fins a última hora, quan el llibre estava a punt d'entrar en màquines, com si hagués hagut d'ajustar-se a les regles de la novel·la d'intriga. Convé dir, per aquesta mateixa raó, que damunt cadascuna de les històries que constitueixen la història única d'aquest Alfabet/alfaBet –una «novel·la» protagonitzada per lletres, hi insistesc– ha planat la mateixa incògnita, i que potser hauran de passar anys perquè s'arribe a establir –algú, no necessàriament qui començarà a descobrir-les– quina hauria estat la seua «perfecta» duplicació: lletres noves enfront de lletres velles, per exemple. Ningú, que jo conega –Sòcrates i els seus companys de sepultura, sí–, no pot donar mai per acabat el seu procés d'alfabetització. ¿O d'analfabetització? Si jo pogues dir, per fi, que no sé res! Crec que és en aquesta sensació d'indefinició, de no poder esgotar mai les virtualitats d'una idea literària, per dir-ho així, que pren estímul la desesperada passió –com ha de ser, per a ser-ho, tota passió–, l'obsessió, de reescriure, i no solament per tal de millorar externament el text, enfront de l'angoixa d'escriure, d'escriure «per primera vegada», per a tapar el buit.

(De l'obra alfaBet. Barcelona: Empúries, 1989, p. 184-185)