Feia temps que sentia parlar de Josep Palàcios i de Manuel Boix i que, inútilment, cercava les seves obres a les llibreries barcelonines. La darrera tardor, però, a València, en el marc del IV Encontre d'Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans, Vicent Alonso llegí una ponència signada per Josep Palàcios que em colpí d'una manera extraordinària. Es tractava d'una narració que s'inspirava en «El pou i el pèndol» d'Edgar Allan Poe, però que l'autor reconduïa cap a un sentit d'angoixa més interioritzat i existencial. La peça era magnífica i no he parat fins a esdevenir un dels privilegiats que disposen de llibres d'aquest duet essencial format per Manuel Boix i Josep Palàcios. I dic privilegiat perquè són autors i editors de la seva obra, perquè els llibres que fan són un luxe en tots els sentits i rarament passen dels cent cinquanta o dels dos-cents exemplars.

alfaBet, la darrera mostra d'aquest treball de conjunt, no ha fet sinó confirmar l'expectativa i potenciar-ne l'admiració. El llibre és format per vint-i-sis narracions de Josep Palàcios (una per cada lletra de l'alfabet, més dos textos, d'introit i de cloenda) i vint-i-nou gravats de Manuel Boix. Més que no pas d'una col·laboració s'ha de parlar d'un procés agermanat on textos i gravats existeixen, sense fronteres, els uns pels altres, en un esforç per a esdevenir un conjunt indestriable, una comunió de signes que són, alhora, una festa major dels sentits i de la intel·ligència.

(Isidor Cònsul. "Manuel Boix, Josep Palàcios: alfaBet", Serra d'Or, núm. 342, abril de 1988, p. 77)

* * *

Palàcios és, tot sol, una petita literatura secreta. Josep Palàcios, que es reclama d'Aristòtil, real o apòcrif, per exclamar «Oh amics meus, no n'hi ha cap, d'amic!» (i ell deu saber per què ho diu, això), suposa que fer literatura val la pena «amb una única certesa: que pensaràs en la mesura que sabràs escriure, escriure d'una determinada manera». D'una determinada manera i per dir alguna determinada cosa, amb precisió dels vocables i amb pulcritud de la sintaxi. Aquesta, per exemple: «Un advertiment, més ornamental que reflexiu: mai, malgrat els meus mestres —sospitosíssim terme, quan tan fàcilment pot alternar singular i plurals—, no he tingut altra ideologia que predicar, o preveure, la devastació». O quan afirma: «L'estil, i en demane excuses, és el circumloqui del tret». O això: «La possibilitat que una llengua suggeresca racons de misteri és, al capdavall, una mostra de la seua perdurada aptesa per a descriure el món». De manera que si vostés, aspirants a lectors de gran prosa, aspirants més incerts a practicar-la, volen conéixer el seu nivell més alt, si volen gaudir d'alta sintaxi, alt estil (que són la mateixa cosa), no es priven, per favor, de llegir pausadament les poques pàgines que Palàcios publica. És el millor.

(Joan Francesc Mira. "De Josep Palàcios", Caràcters, núm. 44, juliol de 2008, p. 30)

* * *

Hi ha dues classes d'escriptors d'èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l'ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l'arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari del tot distint; s'aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el mateix Robinson es moriria de desesperació. L'èxit d'aquests darrers és interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.

Josep Palàcios és d'aquesta segona classe d'escriptors. Tot i que va començar la carrera literària pública l'any 1959, amb els versos de Les quatre estacions, feia més de vint anys (des d'alfaBet, 1989, i amb l'excepció d'Un nu, del 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià –el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer–, en efecte, s'ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: "Josep, amic, vostra carn és ja fem"), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana. […]

Amb els anys, però, Palàcios s'encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l'antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l'assagisme contemporani en català. I és l'aplec d'aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).

No exageraré si qualifique l'aparició d'aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la producció del darrer quart de segle. Llibres d'aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus, poemaris com Una mesura o una nova versió d'AlfAbet (ara amb la segona A majúscula).

(Joan Garí. "L'obra reunida de Josep Palàcios, gran esdeveniment editorial", Ara. Ara llegim, 9 de novembre de 2013, p. 45)

* * *

L'extraordinària obra de Josep Palàcios i Martínez (Sueca, 1938), literàriament Josep Palàcios, ha de superar quatre obstacles previs abans de poder arribar a una bona part del seu públic lector natural. La distància que cada dia creix més entre València i Barcelona perquè la comunitat lingüística i cultural permet que imperin criteris de separació política i territorial. Les greus dificultats que tenen les premses universitàries perquè es normalitzi la presència de les seves publicacions en el mercat del llibre. L'exigència intel·lectual i artística intrínseca de l’obra de Palàcios. I, finalment, la voluntat ferma de l'autor de distanciar-se de la comunitat literària per tal de fer la seva obra en total llibertat sense cap tipus de servitud o pressió externa.

Aquest any Palàcios ha complert 75 anys i la data, encara que mereixeria una celebració en tota regla, ha passat sense pena ni glòria. L'autor ha festejat l'efemèride a la seva manera, regalant-nos dos preciosos volums d'obra reunida, sota el títol general de La imatge, publicats en una bella edició per les Publicacions de la Universitat de València, Càtedra Joan Fuster, amb la col·laboració puntual de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Sueca. En aquest sentit, Palàcios ha seguit escrupolosament el dictat de Jahvè a Isaïes (38:1): "Posa ordre a casa teva, perquè moriràs, no viuràs més." El nostre autor ha posat ordre a la seva obra i per aquest motiu trobem a la coberta, just després de la data de publicació, la inscripció "Any Xeix/Ics de l'Era Definitiva".

Els dos volums de La imatge recullen onze obres de Palàcios, cinc i sis, respectivament, que es divideixen entre obres noves, inèdites i recuperades. La producció literària de Palàcios es remunta en el temps a l'any 1959, de manera que l'autor ha sotmès la seva obra a una bona exsecallada. L'Any Xeix o Ics de l'Era Definitiva ens deixa entendre que Palàcios refunda la seva obra a partir dels dos volums de La imatge. Diversos símbols a les dues cobertes en són una bona prova: la quadratura del cercle, el cercle, l'Ull de la Providència i l'estrella de set puntes o heptagrama, tots indicadors de la totalitat o la completesa.

(Sam Abrams. "L'era definitiva de Josep Palàcios", Avui Cultura, 10 de gener de 2014, p. 10)