RENASCUTS

"És clar, reina. Tu sempre tens raó".


La Mara Biperina havia sortit de la clínica orgullosa. Una altra operació amb èxit. Aquest cop havia estat un fèmur. L'esquerre. El dret ja l'hi havien canviat feia... Vaja, feia tants anys que... Segurament en Polki no havia nascut. O en Frívias, no ho recordava gaire bé. Tant se valia. L'important era que es mantenia jove i vigorosa. Qui ho diria, que era mare de sis fills, àvia de disset néts, besàvia de trenta-un besnéts, rebesàvia de dinou rebesnéts, quadràvia de sis quadrinéts... O eren set? La Mara va aturar la passejada, va donar un cop de colze al seu marit i li va preguntar:

–Quants petits tenim?
–La Mònira, en Patuvan, la Zima, la Gàcrola, en Nimu i en Tritras. Sis.
–El que jo pensava.
–És clar, reina. Tu sempre tens raó.

La Mara va somriure. No havia estat ella l'única de passar per les unitats de revitalització. Sumava sis operacions de reemplaçament d'ossos grans, catorze tractaments d'osteosíntesi per a ossos petits, substitució cartilaginosa completa, trasplantament de fetge i ronyons, regeneració de pàncrees, implementació d'una càmera en lloc d'un ull, intervenció amb nanotecnologia per netejar i retornar l'elasticitat al sistema circulatori, tres renovacions dèrmiques forçades, reemplaçament de les vàlvules cardíaques per unes d'electròniques i molts altres tractaments que no demanaven l'ingrés en clínica. Gràcies a això, la Mara podia presumir de bona salut. Perduda en els records, va dir:

–Saps de quina operació estic més orgullosa?
–No, reina. Totes han donat molt bon resultat, afortunadament. Estàs esplèndida.
–No, no em refereixo a cap de les meves operacions. Vull dir la teva. És la que ha valgut més la pena.
–Ets molt amable, però no m'ho mereixo.
La Mara va continuar la passejada vora el riu somrient.
–Saps com us diuen?– va preguntar.
–A qui?
–Als que estàveu clínicament morts i se us ha pogut salvar amb una nova tècnica d'intervenció cerebral.
–Ni idea.
–Se us anomena renascuts.
–Ah. És bo saber-ho. Ets molt amable d'explicar-m'ho. No sé què faria sense tu.
–I saps per què sou renascuts?
–Perquè vam tornar a la vida un cop morts, suposo. I perdona la meva ineptitud si no es així.
–És així mateix. Amb la particularitat que el cirurgià demana a la família més propera si es vol conservar l'antic patró cerebral o en vol gravar un de nou.
–T'expliques molt bé. Sembla mentida quantes coses aprenc amb tu.

La Mara es va aturar a mig travessar un pont.

–Si et digués que saltessis, ho faries, oi?
–Naturalment. Sense dubtar-ho ni un segon.
–No recordes com eres abans, oi que no? En els pròxims cent anys ens divertirem molt, tu i jo.

(Del llibre Vorejant els límits. Barcelona: Proa, 2016, p. 99-101.)