El senyor Frederic i la senyoreta Margarida eren a peu d'obra a les vuit, una hora abans que la resta. L'home explicava:

–Els dibuixos ja estan enllestits. Mira-te'ls. Així han quedat les habitacions dels avis. Hum. Veus? L'armari anirà encastat a la paret, tocant al lavabo. En aquesta banda un sofà, i aquí una taula i una cadira. Al damunt, una prestatgeria. I el llit aquí, amb una tauleta amb un llum i un polsador per avisar a infermeria.

"Aquest altre dibuix es del lavabo per dins. Res de banyera, que els avis poden caure; hi posarem un plat de dutxa. Pertot, veus?, hi aniran agafadors perquè puguin subjectar-se bé. Al projecte original, les parets havien d'anar pintades. Res d'això: enrajolades de dalt a baix.

"I... ehem. Aquests altres dibuixos són recreacions de les altres estances: la cuina, la infermeria, la sala de cures, la sala de visites, el vestidor del personal; i , a la banda de l'escola, els despatxos i les dues aules, amb els armariets, la tarima, la pissarra i els pupitres.

–Això....? Això tan gran són les aules?
–Hum. Sí. No t'agraden? Si vols, es poden fer més petites.
–No, no –va concedir de seguida la mestra. –Ja m'està bé. Després de tants anys de fer classe en aquella capsa de mistos, no me'n sabré avenir.
–Mira, en el plànol ho veuràs millor.

El senyor Frederic va desplegar un full més gran que els altres i va anar explicant tots els detalls. La construcció feia quinze per seixanta-cinc metres de planta. Hi havia dues entrades, al centre de cadascun dels costats estrets, una per a l'escola i l'altra per a la llar d'avis. Una paret separava els dos usos de l'edifici, però des del despatx de direcció de la llar d'avis es podia accedir a l'escola. El senyor Frederic va explicar que ni la porta del despatx ni la de comunicació no havien d'estar mai tancades amb clau, de manera que, en cas d'emergència en un costat o l'altre, es pogués circular i no hi hagués una sola sortida.

La part destinada a escola era molt més petita que l'altra, però, així i tot, hi havia, en una banda, dues aules que a la senyoreta Margarida li semblaven enormes, i a l'altra, fins a quatre sales més petites que podien usar com a despatx, biblioteca o el que volguessin, a més de dos lavabos. [...]

La senyoreta Margarida estava meravellada, però trista perquè aquell projecte, molt millor que l'inicial, no acabaria convertint-se en realitat.

–Què?
–Perfecte, Frederic.
–Bé. Doncs ara necessitem que ens doni el vistiplau un arquitecte.
–Jo me n'encarrego. Trucaré a un antic alumne. Ell ho és i estic segura que acceptarà encantat.

(Del llibre Les brigades de Porrioles. Barcelona: Barcanova, 2007, p. 67-71.)