Hi havia poques muntanyes tan altes com aquelles. Els pocs habitants que hi havia a banda i banda d'aquella extensa serralada pensaven que aquell fenomen natural era únic, però s'equivocaven. A moltes jornades de distància, si se sabia cap a on caminar, hi havia un altre massís gegantí cobert de neu gairebé tot l'any. I, continuant cap a llevant, encara n'hi havia un altre. I les enraonies d'alguns deien que, molt a prop d'on surt el sol, les muntanyes... S'havia d'anar amb molt de compte amb les enraonies. La distància sol deformar els fets. Algun dia, el viatger provaria d'aconseguir informació fidedigna. Però no en aquell moment. El que el preocupava llavors era no relliscar a la neu i trencar-se el coll.

El viatger va superar l'últim tram de pujada i es va aturar. Va donar un cop d'ull a la vall que s'estenia als seus peus. Va sospirar i es va eixugar la suor del front amb el dors d'una mà. Es va descarregar la motxilla per descansar una estona. Va descordar-se l'abric i el va obrir per deixar que l'aire fresc del matí li fes passar l'acalorament. Va lamentar no haver-hi pensat abans.

No mirava mai enrere. Feia jornades que pujava i baixava aquelles belles però perilloses muntanyes. Potser l'inici de la primavera no era la millor època per emprendre'n la travessia, però ell no feia sempre el més raonable. Va comprovar que les raquetes estiguessin ben ajustades a les botes. No creia que li duressin gaire més.

Com gairebé sempre, havia aconseguit fer més via seguint rierols que no pas els camins oberts al bosc per humans o animals. Només li calia anar amb compte de no caure pels trams més pendents i procurar no mullar-se els peus. El truc era saber quines vies d'aigua seguir i quines travessar i per on. No era fàcil perquè els relats d'altres viatgers sovint eren contradictoris.

Va continuar remuntant el riu cap a migdia. Al cap d'una estona, el riu va tombar cap a llevant i ell el va seguir. De tant en tant, havia de travessar afluents ben carregats pel desglaç. Sempre que podia, usava troncs d'arbres caiguts o pedres que interrompien el corrent col·locades per altres persones. Va arribar a un prat. El riu es va bifurcar. El viatger va deixar de seguir-lo i va continuar cap a llevant. Va passar per sota d'un cingle. Llavors, el camí va deixar de pujar. Havia arribat a una zona d'estanys. Va acampar.

L'endemà, havent esmorzat, va començar amb un tram de baixada. Va haver de travessar més rierols que les jornades anteriors. Cada dia que passava, portaven més aigua. Es disposava a afrontar el tram més fort de pujada que li quedava fins a travessar la serralada. Segons els seus càlculs, ja no faltava gaire. A partir d'aleshores, es van alternar les pujades i les baixades, amb clara tendència a anar perdent altura. Es va aturar per menjar una mica de carn fumada i beure una mica de neu fosa als palmells de les mans.

En un tram de baixada va relliscar i va caure. Les raquetes es van acabar de trencar. Li feia mal l'esquena. Com que, a més, tenia els peus força mullats, quan va arribar a una zona plana es va aturar i va fer una foguera per assecar-se. Va decidir descansar fins a l'endemà, últim dia de la travessa. Aquell no era el final del camí, però davant seu només quedarien planures i simples muntanyes que podien pujar-se en menys temps del que triga el sol a ascendir fins al zenit.

(Del llibre Nanuc. Maçanet de la Selva: Gregal, 2017, p. 25-27)