La petita nau LOV-38 estava a punt de perdre el contacte amb el controlador de Mont Kepler. Encara faltaven dos o tres anys perquè la xarxa de satèl·lits proporcionés cobertura total a les comunicacions de la cara oculta de la Lluna.

LOV-38 estaria una hora i cinquanta minuts incomunicada, però als seus ocupants no els preocupava gens ni mica. Van continuar les seves tasques amb absoluta normalitat. Oksana Bondarenko s'estava preparant per fer fotografies de la superfície aprofitant que estava il·luminada pel Sol. Havia acoblat la càmera al telescopi principal i cercava per un telescopi de menys resolució una zona apropiada per començar a fotografiar. Per la seva part, Ronald González, comandant de la missió, va tocar la pantalla per iniciar una altra partida d'escacs amb l'ordinador mentre no treia l'ull dels controls.

–No te'n canses?– va preguntar ella sense deixar d'observar la superfície del satèl·lit.
–De jugar a escacs?
–Sí. Sempre és el mateix.
–T'equivoques. Cada partida és diferent. Si en sabessis no parlaries així.

Oksana va apartar els ulls del visor i va mirar Ron de fit a fit. Eren a un metre de distància; les reduïdes dimensions del mòdul no permetien més separació.

–Que vols picar-me?– va dir ella amb el rostre enseriosit. Ron va somriure. Li agradava aquesta expressió de la noia. De fet, li agradava tot d'Oksana. No s'havia atrevit a dir-li-ho, però. Els quedaven sis mesos més de servei a la unitat LOV i, després, cadascú tornaria a casa seva.
–Que no m'has sentit? De què rius?
–Perdona. Sí, ho he dit per picar-te. Em sembla que no saps diferenciar una torre d'un alfil.
–Què diantre...? Però què t'has cregut? Sàpiques que sóc Gran Mestra Internacional, ximplet!
–Ha, ha! Ja ho sabia. No t'enfadis.
–Ja ho sabies? Així...?
–Només tenia curiositat per saber per què ho havies deixat.
–I no podies preguntar-ho, senzillament?
–Tu només respons preguntes sobre la missió. Ets molt reservada– Ron no va mencionar que, a la base, la coneixen com "la dona de gel".
–Potser– va contestar ella, que s'havia tornat a concentrar en el telescopi –és que ningú no n'ha de fer res, de la meva vida.
–Ho sento. No he estat encertat. Si us plau, no t'enfadis.

Els tripulants van quedar en silenci, però no així la nau. L'equip condicionador d'aire crepitava amb la molesta intensitat de sempre, els ventiladors dels sistemes elèctrics i informàtics brunzien a poc volum i aquell espetec d'origen desconegut provinent de popa que els sobresaltava de tant en tant els recordava que s'havien de mantenir alerta.

(Del llibre In absentia [Judici a la Terra]. Barcelona: Barcanova, 2012, p. 51-53)