"Cada dissabte, amb força regularitat, publicava un dels seus magnífics articles, generalment de temes històrics o literaris, sense connexió amb la realitat del moment –petits i perfectes treballs de revista culta. Quan sorgia una crisi política, una vaga general, qualsevol altre conflicte greu […], Oliver, obligat a baixar de la serenitat dels seus estudis d'història, especialment sobre la Revolució Francesa, i els seus tasts de poesia, amb preferència la dels romàntics italians i francesos, es posava neguitós i feia una cara indignada, com si volgués dir (no ho deia, però segurament ho pensava): '¿Hi ha dret a venir a amoïnar-nos amb insanitats com aqueixes?' Llavors deixava amb recança les ombres tètriques de Robespierre, Couthon, i Fourquier-Thinville, o les veus harmonioses de Manzoni, Leopardi, Hugo, Banville i Baudelaire, per escriure amb tedi portal un comentari sobre les facècies de Romanones, les giragonses de Melquíades Álvarez, els excessos dels socialistes o els estralls de la vaga revolucionària. Era un dels editorials, naturalment anònims, que l'endemà la majoria dels barcelonins llegien com qui llegeix l'Evangeli. Editorials plens de doctrina conservadora, de la millor, de la clàssica."

(Agustí Calvet "Gaziel". Història de La Vanguardia París: Edicions catalanes de París, 1971, p. 96)

* * *

"En un estudi escrit en castellà, N'Oliver es va referir a la importància 'del pequeño mundo que nos rodea, porque este pequeño mundo forma parte del gran todo'. Aquest ideari –tan proper a la sensibilitat azoriniana o intrahistòrica– es fa evident a L'Hostal de la Bolla, i requereix certa identificació amb el drama íntim del poble, amb els petits personatges que l'escriptor descriu amorosament, situant-se més enllà del costumisme superficial, perquè les seves criatures formen part d'un tot universal.

La Ciutat de Mallorques, tambés publicada per l'Avenç el 1906,és ben diferent a l'obra anterior, tant per l'estil i la diversitat de temes i subtemes com per l'estructura. Pot cosiderar-se com a novel·la d'estructura fragmentada i de tècnica conductista, relacionada amb les formes narratives de Camilo José Cela. (…) També N'Oliver mou els fils dels seus ninots de ficció, però ho fa donant la impressió que l'escriptor els deixa en plena llibertat d'acció, mitjançant un recurs convencional, també utilitzat per Cela a La familia de Pascual Duarte, segons indica un comentarista, referint-se a la coneguda 'Nota del transcriptor'."

(Joan V. Solanas. "Les estructures narratives a l'obra d'en Miquel dels Sants Oliver", Estudis de llengua, literatura i cultura catalanes. Actes del Primer Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1979, p. 258-259)

* * *

"Molts dels poemes deriven dels seus estudis erudits, especialment dels que giren entorn de la Revolució Francesa. Hom pot fins i tot localitzar l'anècdota històrica –vegeu, per exemple, Els refugiats de 1810 o l'evocació de Francesc Aragó–, per bé que sempre la formalització mena el poema més enllà de l'anècdota, amb una saviesa constructiva impressionant.

A diferència de Costa i Alcover, Oliver, el més historicista dels tres , no participa en la mitificació del passat illenc. En alguna ocasió, construeix una imatge mítica (com El foner, ja esmentat) o algun paisatge urbà actual li suggereix un passat més intrèpid (com Un barri de Palma). Escrivia Josep M. Capdevila que 'Mallorca era per a ell unes pàgines d'històrica i de poesia que es malvenien amb un provincianisme tediós i melancòlic i amb la vulgaritat incomprensiva'. Si més no, presenta el contrast com al poema George Sand: hi confronta els diferents punts de vista, des de la comanda inicial dirigida al lector fins als darrers mots de Chopin, en un autèntic joc d'insinuacions i sobreentesos. Al capdavall, també del passat només se'n salva la cultura i l'art (Francesc Aragó i Piferrer, per esmentar dos poemes). I, del present, aquesta mena d'actitud estètica que ens permet contemplar la vida i el nostre entorn sabent-hi descobrir alguna cosa més que la imatge externa. Per això, el paisatge i especialment el paisatge urbà, tal com va remarcar Josep M. Llompart, el porta de l'elegia a l'evocació històrica, en el conjunt de poemes que són, probablement, els millors de la seva obra, tals com Rambla vella i, sobretot, Les cases senyorials."

(Jordi Castellanos. "L'Escola Mallorquina: Miquel dels Sants Oliver", Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 8, 1986, p. 372)

* * *

"Miquel dels Sants Oliver és un dels periodistes més remarcables del tombant de segle. (…) Periodista, historiador i crític –fou el primer teoritzador de l'escola mallorquina–, era també un creador notable, tant en el camp de la poesia com en el de la prosa; aquest apartat de la seva producció fou escrit exclusivament en català. (…) De tot quant hem dit podem deduir una nota essencial, que presideix tota l'obra literària de Miquel dels Sants Oliver: el sentiment de la història. N'Oliver se sent atret, d'una manera profunda i fecunda, per la història. Però no té d'aquesta un concepte sec d'erudit, sinó que la considera amorosament."

(Josep Llompart. La literatura moderna a les balears. Palma: Moll, 1989)

* * *

"Oliver, com Maragall o com Unamuno, va realitzar amb originalitat el nou estatut de l'intel·lectual, és a dir, de l'escriptor que, complint amb totes les lleis del gremi, les de l'estil incloses, treballa de manera fragmentària i subjectiva en el camp de les idees i, no pas des del llibre, sinó des de la premsa, intervé en la vida col·lectiva, sotmetent a revisió els seus mecanismes. Denunciant escàndols. I proposant sortides, ni que aquestes, en alguns casos, puguin resultar utòpiques. Així, a través de les seves campanyes periodístiques, va propugnar la regeneració de la vida social, política i cultural de Mallorca, és a dir, la seva nacionalització i modernització, nacionalització i modernització que signifiquen, d'una banda, una crítica, a vegades, aspra de la situació de fet i la formulació de solucions, i, de l'altra, la recerca de les arrels en el passat i, més exactament, en la Il·lustració i, sobretot, en la Revolució Francesa. Per això, contra l'opinió d'algun estudiós, crec que les investigacions històriques no són pròpiament una fugida de la realitat de cada dia, sinó que, al contrari, formen part de les reflexions que aquesta provoca. Són, per dir-ho ras i curt, un intent de trobar-ne les claus. Probablement, la crisi del 98 constitueix el punt culminant de la campanya. I, en especial, dues sèries d'articles publicades a La Almudaina, 'Reflexiones sobre un desastre' (agost) i 'Las regiones' (octubre-novembre), i recopilades, l'any següent, en un dels seus llibres més significatius, La cuestión regional, amb les quals analitza els efectes i, amb els efectes, les raons de la guerra, compreses les de la premsa, i proposa, contra l'uniformisme centralitzador de Madrid, eixorc i corromput, la diversitat lliure i creadora dels diversos pobles d'Espanya. Nou anys després, encara va insistir en el tema. O, almenys, en la literatura que aquest va generar."

(Joaquim Molas. Miquel dels Sants Oliver i Tolrà: semblança biogràfica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009, p. 7-8)