Miquel dels Sants Oliver i Tolrà neix a la vila de Campanet, situada entre la Serra de Tramuntana i el pla de Mallorca, el 4 de maig de 1864. El seu pare, Joan Lluís Oliver i Sabrafín, un destacat periodista, havia dirigit diversos diaris progressistes com El Correo de Mallorca, El Progreso, El Anunciador Balear, La Almudaina i La Opinión. És fàcil creure, doncs, que l'ambient familiar exerceix una influència decisiva en ell. Pels volts de 1880, encara joveníssim, comença a col·laborar a La Opinión i El Anunciador Balear. El 1881, en ocasió del doble centenari de la mort del dramaturg castellà Pedro Calderón de la Barca, obté una menció honorífica en un concurs organitzat per l'Ajuntament de Palma, amb un sonet "en mallorquín literario". En aquest acte coneix el poeta Joan Alcover, amb qui després manté una profunda amistat.

El mateix any es trasllada a Barcelona per començar la carrera de Dret, sense posar-hi, però, massa interès. Segons Joan-Lluís Marfany en la introducció a La literatura en Mallorca, durant aquesta etapa mena una vida molt irregular i contrau nombrosos deutes. Es relaciona amb el grup d'intel·lectuals format per Narcís Oller, Josep Yxart, Francesc Matheu, Joan Sardà i d'altres, i ja té un cert bagatge com a col·laborador assidu, amb poemes, narracions i articles en català i castellà, a diversos mitjans de la seva illa natal. També és un dels fundadors del setmanari La Roqueta, escrit en "mallorquí des que ara es parla". El 1887 entra a formar part de la plantilla de periodistes de La Almudaina, el diari fundat i dirigit pel seu pare. Defensor del corrent renaixentista mallorquí, Miquel dels Sants Oliver utilitza els seus articles i col·laboracions com a plataforma en contra del provincianisme de la societat mallorquina, i propugna un autonomisme centrat en la reivindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca. L'any 1891 publica Cosecha periodística, que reuneix alguns dels seus articles d'aquesta època.

El 1892 finalitza la carrera de Dret, onze anys després d'haver-la iniciat i d'haver-la abandonat en diverses ocasions. Tot just llicenciat entra a treballar, a Palma, com a secretari del consell d'administració del banc Fomento Agrícola Balear. En la mort del pare, l'any 1897, Miquel dels Sants Oliver passa a dirigir La Almudaina, i quasi al mateix temps és nomenat director gerent del banc.

El 1899 publica una de les seves obres més significatives, La cuestión regional, on desenvolupa les seves crítiques al centralisme estatal i vindica la regeneració de la vida cultural, social i política de Mallorca, a partir de les idees que Valentí Almirall havia traçat al Principat. Aquesta defensa de l'autonomisme va lligada amb una dura crítica als processos revolucionaris. En aquesta línia s'ha d'entendre el seu interès per la història, amb els seus estudis sobre la Revolució Francesa i la publicació, el 1901, de Mallorca durante la primera revolución (1808-1814), que obté el premi Fermín Caballero de la Real Academia de la Historia de Madrid. El 1903 publica un recull d'articles apareguts a La Almudaina, titulat Ensayos críticos. La literatura en Mallorca, considerat el primer estudi sobre el procés renaixentista a Mallorca.

A inicis de 1903, la seva vida pren un gir inesperat. Amb quaranta anys i una vida aparentment solucionada, Miquel dels Sants Oliver decideix traslladar-se amb la família a Barcelona. Els seus biògrafs n'han apuntat diverses causes. Sembla que la fallida d'una empresa avalada personalment per ell en nom del banc Fomento Agrícola Balear, l'obliga a renunciar del càrrec de director i a retornar l'aval amb els seus propis diners, cosa que va haver de fer durant la resta de la seva vida. Igualment important es considera el seu sentiment de frustració quan s'adona que les seves campanyes polítiques i culturals regionalistes no tenen el ressò que ell esperava. La identificació amb el corrent de catalanisme polític que existia al Principat, i la necessitat de complementar el sou de periodista per fer front al deute, l'obliga a buscar-se la vida a Barcelona. Treballa com a secretari i bibliotecari de l'Ateneu Barcelonès, i com a redactor, primer, i director, poc després, del Diario de Barcelona. Des de la direcció d'aquest diari comença una campanya per popularitzar la figura d'Antoni Maura, i defensa l'entesa entre regionalistes i conservadors.

La seva reivindicació de la identitat mallorquina no podia obviar la llengua. Contràriament, però, en la mesura que s'expressava a través de la premsa i per a un públic lector burgès, la utilització del castellà era obligada. Tanmateix, en el seu vessant de narrador i poeta, Miquel dels Sants Oliver utilitza sempre el català. Tot just arribat a Barcelona publica la primera novel·la breu, considerada la seva obra de narrativa més important, L'Hostal de la Bolla, on recrea la vida de l'illa amb un vocabulari ric i evocador, ple d'humor i ironia. El 1906 publica les novel·les breus Illa daurada; La Ciutat de Mallorques, que els crítics han relacionat amb les tècniques conductistes que també utilitza Camilo J. Cela. Aquestes publicacions el revelen com a un dels creadors més notables del moment. Segons Josep M. Llompart, el sentiment de la història presideix tota la seva obra literària, però no tracta la història de manera academicista, sinó que li dona vida, amb anècdotes, records i detalls profusament descrits. Com a poeta, el 1904 publica un llarg poema narratiu de temàtica històrica, Llegenda de Jaume el navegant. Dos anys després apareix una selecció dels seus poemes, que, tot i que es reedita el 1910 i després el 1948, acabaria essent l'únic recull que treu a la llum. La seva poesia, amarada de referents cultes, es pot considerar de transició entre les formes de la Renaixença i els nous camins del Modernisme, i demostra un permanent interès formal i una gran riquesa de lèxic.

El 1904, per tensions polítiques, abandona la direcció del Diario de Barcelona i accepta l'oferta per treballar com a redactor de La Vanguardia, un dels diaris més moderns del país. Enceta la secció "Hojas del sábado", on tracta temes d'actualitat amb un fort posicionament ideològic, i amb la que aconseguiria un enorme seguiment. Alguns d'aquests articles apareixen recollits a Entre dos españas (1906), que conté dures crítiques al caciquisme i la corrupció del que anomena la "vella Espanya". El mateix any entra en el consell de direcció del rotatiu.

El 1907 Miquel dels Sants Oliver forma part del grup reduït d'intel·lectuals que, amb el lideratge de Prat de la Riba, funda l'Institut d'Estudis Catalans. Durant set anys hi desenvolupa diversos càrrecs i una intensa activitat. En aquesta època publica els estudis històrics en català més importants, La producció castellana a Catalunya: (del segle XVI al XVIII) (1909) i Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1912). El 1914, presenta la dimissió a l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest cas també els biògrafs apunten a una multiplicitat de causes, com ara el creixent aclaparament pel volum de feina a La Vanguardia, la seva personal sospita que volien utilitzar el rotatiu com a portaveu de les idees de l'Institut, i la falta de suport per part de la Lliga Regionalista a la campanya que duia a terme en defensa de Maura.

Aquest fet, i la profunda impressió que li causa la Setmana Tràgica, li accentuen el conservadorisme, i sense proposar-s'ho, es converteix en un dels líders del catalanisme conservador. Publica El caso Maura (1914) i Dues conferències sobre Balmes (1915), i continua amb estudis històrics com Los españoles en la Revolución Francesa (1914) i Mujeres de la revolución (1916). El 1917 Miquel dels Sants Oliver és elegit president de l'Ateneu Barcelonès.

El 1919, després de molts anys de tensions i disputes en el si de la direcció de La Vanguardia, segons Gaziel a Història de La Vanguardia, es proposa abandonar la direcció del diari. Abans de poder presentar la dimissió, però, pateix un atac que li provoca una paràlisi quasi total. Un any més tard, el 9 de gener de 1920, Miquel dels Sants Oliver mor a Barcelona a l'edat de 54 anys.

El desembre del mateix any és nomenat fill adoptiu de Palma, i el 1922 s'editen les seves Obres catalanes. Es publiquen diversos reculls de la seva poesia, i es reedita, nombroses vegades, part de la seva obra narrativa. També apareixen traduccions al català d'alguns dels seus assajos. El 1999, l'editorial Lleonard Muntaner inicia la publicació de les seves Obres completes.