LES CASES SENYORIALS (PALMA)

Entrades, famoses
entrades gegants,
totes harmonioses,
totes ressonants,
totes habitades d'ecos vigilants;
arcades i voltes de l'antiga casa
plenes de foscor,
plenes d'emoció,
posades en guisa de decoració
per una comèdia de capa i espasa;

vistosa cisterna
de ferre florit;
polsosa llanterna,
pinya multifòlia
de ferre bogit,
com una lluerna
dins una magnòlia
brillant en la nit,
que d'unes virreines i unes mariscales
vegeres les gales
dos segles abans,
venint a la festa, tornant de la rua,
saltant de l'esvelta cadira de mans;

llarga columnata,
bella escalinata,
gentils galeries
del Renaixement;
gràcils teories
d'amors i poncelles;
passamaneries,
calat transparent
de branques i fulles i flors i rodelles;
patis de misteri plens d'amagatalls,
ombres que recorden vespres de difunts,
argolles dispostes per fermar cavalls
i reixes que parlen d'unes fellonies
i unes banderies
i de Canamunts
i de Canavalls;

porta esculturada,
porta blasonada
de l'estudi antic,
que ara et veig tancada
per fat enimic;
que fores refugi d'uns vells humanistes,
i d'uns vells juristes,
d'uns vells teòlegs i enciclopedistes;
palaus mallorquins,
imponents i grans,
quasi venecians,
quasi florentins,
i entre llevantins
i calderonians…

Ja us veia, fervent,
en la minyonia,
sentint vagament
la vostra elegia!
Ara, us cantaria
una lletania
d'enamorament:

per vostres passades
Beautrius i Onisses;
per les ignorades
flors esfulladisses
dels vostres jardins,
mortes de fa estona;
per les balconades
totes perfumades
jo no sé de quins
trobadors i tràgics perfums de Verona;
per les balustrades
totes ennoblides,
totes amarades
de rous i serena,
d'aures exquisides,
de veus aflautades
i de lluna plena;
per l'hora radiant
de Julieta pura;
pel cor bategant
i el cel que fulgura;
per les grans parpelles
de passió mig closes;
pel cantar d'aloses
i les albes i les nits d'estrelles
i el florir de roses!

* * *

PIFERRER (1841)

Creieu que és una cosa que encanta
fullejar llibres de l'any quaranta.
M'hi passaria tota una nit
mirant les velles litografies
d'aquells que espolsen sa cabellera
sobre un sepulcre –que no es sap mai
ni si és sepulcre ni si és sopera.

¿Allà, del temple dins el misteri,
no veus un jove, de front nimbat,
que pren un croquis, mig recostat
a la piscina del baptisteri?
¿Davant les runes del gran castell
no el veus, a sobre d'un capitell,
que les passades coses medita:
coses de dames i trobadors?
Aquí, la cova de grans buidors,
obri en la penya sa gola obscura;
disserta el guia; l'atxa fulgura
mostrant un àmbit meravellós;
mentre l'artista son pas detura
davant l'horrible gorg abismal
sentint, en bàrdic encantament,
planys de les ones i plors d'un vent
de Calidònia i de Fingal…

Llavors els pobles, en un desvari
ple de promeses,
ples d'enyorances,
a corre-cuita fan l'inventari
de llurs "belleses
i recordances…"
I és ell: és l'ombra d'En Piferrer,
és la figura del bon viatger
tal com va veure'l l'illa galana
per les ermites i per les serres,
per les pujades i les revoltes,
amb sa levita de gran campana
i amb sa corbata de quatre voltes,
davant la runa i el monument,
com un creient
que par que resi, par que imagini,
par que divagui son pensament
deixant la terra, fugint del llot,
seguint un aire del gran Bellini
o una balada de Walter Scott.

* * *

ELS REFUGIATS DE 1810

De la Marqueseta que ha vingut d'Espanya,
pensativa i gràcil, entre els fugitius,
la cintura es vincla tal com una canya
vora els regadius.

A la bella Cíntia canten, melancòlics,
uns pastors del Betis, fidels al vell art;
mes ja no li plauen els jardins bucòlics
a la Fragonard.

Sona en ses paraules una gràcia nova,
la veu se li entela d'estranyes llangors;
d'uns temps que s'acosten la dolçura prova
i les amargors.

De l'antiga Arcàdia fuig la pastorel·la
vers edats futures de pressentiment,
fermades les brides del capell Pamela,
la túnica al vent.

Sobre les espatlles se tira una xarpa
que, en cercles graciosos, l'oratge remou.
Llegeix a Richardson i sap polsar l'harpa
com Clarissa Harlowe.

Sap cantar a la lluna, com la vaporosa
Desdèmona a l'ombra d'un salze morent
àries de Paisello i de Cimarosa,
d'amable caient.

Sap els infortunis d'Òscar i Malvina;
de Youny l'extasien les Nits, d'alta horror;
i estrafà el desvari musical de Nina,
la folla d'amor.

D'un mal que comença l'esperit exhala,
d'un segle descrèpit sent rompre el desglaç;
i plora, nocturna, del plorar d'Atala
i el pobre Chactàs!

* * *

EL PERFUM DE SÓLLER

Al trobar-me dalt del Coll,
a tres llegües de distància,
com una ona m'ha arribat,
com una ona de fragància
de la flor del taronger.

Jo no sé,
jo no sé què m'ha passat
que aquella ona m'ha tapat,
que aquella ona m'ha negat
en un pèlag de delícia;
que aquella ona m'ha engolit
en la dolça pregonesa
d'unes aigües de l'oblit.
He sentit
el perfum que m'invadia,
el perfum que em rodejava
i en la sang se'm transfonia.
L'he sentit al meu entorn
com un torbament nupcial,
com un pes, com el trastorn
d'un gran vent paradisal.
M'ha seguit
de despert i de dormit,
i a la taula i en el llit,
i en tot lloc, de tots indrets.
I passava les parets
i filtrava per les portes
i aromava el tapament
amb alenades somortes,
tal que jo m'anés fonent
i la Terra anés nedant
en l'essència omnipresent.

He hagut d'obrir la finestra
i m'ha semblat que l'obria
sobre el propi Paradís
embaumat de poesia
com si jo estés en el centre
d'una gran flor que s'obrís,
com si tot el món florís
per les hortes i les tanques,
i en les fulles i en les branques,
i en la carn de les hurís.

M'he llevat, i m'ha esperat;
he sortit, i m'ha trobat,
per la iglésia i pel convent,
pels carrers i per la plaça
i pel marge del torrent.
He trescat tots els camins,
he mirat tots els jardins
de la vila regalada;
i en la tassa de la font,
i en la pica sobre el pont,
i en la terra assoleiada
o en els recs d'aigua corrent,
era tot una solada,
era tot una nevada,
tota blanca, tota pura,
de la flor del torbament!
Diu que Sóller ve de Súliar,
en aràbic: la vall d'or.
Ma daurada jovenesa
va gaudir de tal tresor;
i aquesta aura perfumada
m'ha aclarit, d'una glopada,
la memòria consirosa,
la memòria enterbolida
d'una vida
lluminosa
tota joia i moviment;
d'unes festes, d'uns jardins
no sé quins,
per un temps primaveral;
d'una edat tota frisança,
que passà com una dansa,
i uns saraus de galania,
fent el ritme de follia
d'un scherzo musical:
flors que plouen, temptacions,
i unes encesors divines
d'unes cares no sé quines,
en deports i en excursions,
i en anades i vingudes
mig incertes, mig viscudes…
tot un rodar de visions
i galans exquisiteses,
i violins, i gentileses
d'unes filles de marqueses

que ballaven cotillons!
De retorn a la ciutat
tot l'encís s'ha evaporat
com un món d'encantament;
i és que l'aura m'ha deixat
de la flor del torbament…
M'ha deixat
amb les robes impregnades
d'una olor de joventut
d'una olor de pubertat,
d'una olor de bé perdut
en les hores del passat.

(Del recull Poesies. Palma: Moll/Consell Insular de Mallorca, 1991)