"Aquell dematí N'Armando, el barber de la cantonada, s'havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentre el mosset, qui ja s'havia posat la brusa –la honrada toga del trabajo–, com deia el mestre, agranava la carrera i la banyava tirant-hi un parell de regadores d'aigua.

N'Armando!… Ja no n'hi havia d'artistes com aquell. S'havia nodrit en les darreries de l'escola romàntica, i no podia ai! adonar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants. N'Armando tenia idees pròpies sobre una porció de coses: en política era partidari d'en Prim i de l'amortització; en la música li agradava sobretot La Traviata per lo dramàtic, i L'Elissir d'amore per lo còmic. En quant a lletres humanes, no deixava mai Los dos sargentos franceses ni La oración de la tarde, quan la representaven onsevulla que fos; i havia llegit dues-centes vegades Maclovia y Federico, Simbad el marino, La Inquisición por dentro i Genoveva de Brabante… Però res li feia tant efecte com el castellà antic de Men Rodríguez de Sanabria, d'en Fernández i González. Com se veu, estava fort en història, encara que no n'abusava.

Passaria dels vint-i-cinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà. De pertot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols, i amb això, i els estudis, i ésser fadrí, se podrà veure que no descuidava el seu cap. Gastava punys postissos, amples, amb gemelos de mirallet. Qui l'hagués vist en un retrat, amb el seu posat melancòlic, amb el seu coll escotat, a la marinera, l'hauria pres per un artista d'òpera o un dilettante de la bona època de l'Oliva Pavani i en Marinozzi. Afegiu a tot això uns calçons de dau escocesos, que a Mayangüez o a Ponce haurien fet sensació; un jaqué paït, curt i entallat, i un capellet tirolès xapat enmig, passat de moda, però que ell duia a manera de protesta contra la prosa del temps, tombadet com un motllo de flam damunt l'estufera dels cabells… Oh! Més de tres i més de quatre violettas de taller se'n recorden encara. Era lo que es va dir, quasi fins llavores, un joven interesante.

L'interior de la seva botiga –encara no es deia salón pertot arreu– demostrava que aquell era un home d'aspiracions i no un escanyabarbes així com així. Hi havia dos portals: un a dins el carrer, quasi davant l'Hostal de la Bolla; l'altre, a la plaça o placeta o confluència de carrers que s'hi abocaven. Les parets de l'establiment, com llavors s'estilava, estaven cobertes, en lo que no eren miralls o penjadors, d'estampes, gravats i figures retallades; però no s'hi veien aquells números de periòdics amb caricatures pintades de groc i vermell; allà 'predominaven –com deia el mestre– els artistes lírics damunt els toreros'; hi havia qualque savi; un retrat, record, també, de Lamartine, i un del rei Amadeu, a pesar de que ens trobàvem de ple dins la restauració alfonsina; i litografies en colors, d'aquelles amb què en Planas il·lustrava les novel·les sentimentals del temps del mirinyac i de la 'patacada'.

–Ai, Senyor! –solia dir n'Armando quan tenia en el sillón un parroquià novell o foraster que es prestava.– Què li farem!… Vaig néixer per qualque cosa més que tot això…–
I se girava, descrivint un arc, amb la brotxa plena d'ensabonada.
–Vaig néixer artista… Sí, senyor, vaig fer tots els estudis de vocalització amb l'Uetam. Ah, si no hagués tengut sa desgràcia d'es cop d'aire, qui m'engolà sa veu!… Jo l'hei jur: ara no tendria es gust de poder-lo servir… I quan es sino el persegueix a un… És trist això de trobar-se esclau, fermat com es ca a sa cadena, a una professió perduda, com sa nostra… Perduda, sí, senyor; perquè, per molt que sia professió liberal, ¿què se fa avui?… No res: taiar els cabeis al rape, feina de segador; a lo més, deixar botxes a quatre infladors d'escorxador, a quatre ordinaris, qui volen pan y toros… Però, ¿trebais de fantasia? Ni una mica de gràcia ni una mica de deseo veurà en els pentinats: tothom com un quinto.

Seguia una pausa, mirava escampat i continuava:
–Jo me record de quan era aprenent; es meu mestre servia molts de senyors des Balear, i en dia de ball no paràvem; deixàvem uns caps com una meravella: cabeieres a la romana, rissos, bucles, pomades, cosmètics dels més fins… És clar: d'una coua de cavall n'hauríem feta una troca de seda… Però, ara… Peces de cabeis? ¿Tiñones, bissoñés? Ningú en demana: tothom vol ésser calbo… ¿Perruques? Només en du es virell. Vostè diria que en tot aquest any solament he posat paperines una vegada an en Baltasanet des costat, per anar an el Corpus de Sant Miquel?

Fracassat com a cantant, descontent com a perruquer de vuelos, N'Armando havia d'apagar de qualque manera aquella set d'ideal que no el deixava viure. La música l'encisava. Ell ho deia, sentenciosament:
–Podré no ésser músic, però som filhamònic.

La guitarra, aquella guitarra de sempre, era cosa massa ordinària, massa sentida. Ell, N'Armando, ¿agafaria una mala capsa de posts per a tocar, com en Xesc de la taverna, el Jarabe andaluz i bocins de Marina, o per a acompanyar a na Carme, la brodadora, el Cielo Santo, yo padezco? No: ell desitjava qualque cosa millor, més fina… 'Necessitava més art'.

Aprengué l'acordeon. El primer que dugueren a Mallorca va ésser per N'Armando. Encara em sembla escoltar aquella peça d'empenyo estrenada un dia de les Verges. És veritat que no digitava molt, però la deia amb uns 'lánguidos' i 'ralentandos' que xapaven les pedres: Ad-di-o, de-e-el pas-sàaa-to!…

No puc seguir parlant d'aquestes coses sense que m'espiregin els ulls. Jo era atlot que anava fet un alarbe, i ma mare em solia dir cada quinze dies: –Hala, a taiar aquest llanado!– I ja era partit, de cap a ca N'Armando el perruquer. Poc a poc mos férem amics i vaig acabar per ésser un estaló de la casa. Totes les hores que els estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l'aspecte i fins les olors d'aquell barri, a pesar d'haver passat quinze anys anant de lloguer d'un cap a l'altre de ciutat, els tinc dins l'ànima i mai més ne podran sortir.

El tiralínies i el bec de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge… És com una d'aquelles escriptures primitives que per molt que hi grati el raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, des de l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de través una persona de mitges carns; aquelles botigues amb soterrani i reixats de ferro! Aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota la casta d'obra de pauma.

Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista els munts, composts i simètrics, de pebre mòlt a cada banda del taulell; els rosaris d'aiguacuit; les traginades plenes de cèrcols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aiguarràs, d'esperits medecinals i d'espècies fortes. Si era els vespres d'hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-ample, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s'agombolaven vells, joves i nins de la família, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles vernissades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, amb sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant al carrer, s'obria, com una estrella de platallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant.

¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia baüls, i la papereria, amb sos fulls de minyons i soldats de color?… Idò, passant per allà i torcent ara a l'esquerra, ara a la dreta, s'arribava a la plaça que en deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que en partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era el de l'Hostal de la Bolla. No el cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut: no vos rompeu el cap per endevinar les semblances d'aquesta història, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.

Basti dir-vos que des d'un observatori tan bo com la perruqueria de N'Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d'aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s'hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfeneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, amb la vida a lloure i sense politxó pròpia de la Cosmòpolis, sempre a terra estranya, lluny dels seus."

(L'Hostal de la Bolla, del llibre L'Hostal de la Bolla; Flors del silenci. Barcelona: Edicions 62, 1981)