En Nadal perteneixia a la generació immediata als poetes del “Esbart”. Ab ells va fer les primeres armes: va escriure les primeres poesies, y va sentir els primers batechs d’amor a la seva patria; tal vegada convertit d’una manera definitiva a les lletres, per les odes escalfades d’en Collell, y les inspiracions poemàtiques de Mossen Cinto.

Alumnes d’aquell “Institut lliure de segona ensenyansa” que pels anys setanta y tants florí en nostra ciutat, els que’ns recordem d’aquell temps el veyam en la colla dels estudiants més seriosos, més aprofitats en l’estudi, y d’horisons més amples pel seu talent y les seves jovenils aspiracions. Els noms d’alguns dels seus companys penso que no son pas desconeguts de vostés. En Joseph Campsangles, que aviat deixá a la terra no mes la aroma de les seves dolces poesies; en Geroni Serdá que morí com un sant en la Companyia de Jesús; en Joseph Estanyol, espill del professorat católich a Barcelona.

Ramon d’Abadal y en Narcís Verdaguer avuy plens de vida y d’energies; abdós eloqüents y ardorosos apóstols de la esperança de Catalunya; en Francesch Rierola, que ab son retrat honra aquesta sala; y altres que ara no’m recordan , eren lo cercle de les amistats íntimes de’n Nadal. Y aqueixes amistats li duraren fins a la fi de la seva vida; per més que’l destí no’l va pas portar a ell a assolir una carrera literaria.

En aquell temps posá la seva inteligencia y la seva voluntat, al servey de la renomenada casa Blancafort de la Garriga. Allí prengueren forma les seves dots tant característiques de rectitut y honradés, de laboriositat y observació, y d’aquella seva severitat catoniana en ses costums religioses y socials; tot aixó al costat d’una jovialitat y dolcesa de tracte casi infantils. Allá s’escorregueren els anys millors de la seva joventut, entre’l treball y la contemplació de la naturalesa; allá s’hi enfortí la seva ánima d’artista y el seu talent literari.

Alguna de les seves mes inspirades obres saben de una hora lluny a la poesía d’aquells poblets y boscos que tantes vegades lo devían haver fet somniar. Ell ne sabía la seva historia, les seves rondalles y les seves cançons. Y tot ho te esculpit en la multitut dels seus quadros de costums. Com l’estimava’l floklorisme de la terra, ja’ns ho va demostrar, aquells anys en que ell organisava, ensenyava y dirigía els balls populars en les nostres festes qu’encara guardan d’ell agradosa memoria.

(Martí Genís i Aguilar: «Recordances d’En Lluís B. Nadal», dins Nadal, Lluís B.: La goja. Vic: Gazeta de Vich, 1920, p.7-8)

* * *

Potser la sobre-producció ha sigut causa de que no hagen tingut los escrits d’en Nadal tot aquell relleu que’ls fa oviradors y de durada en lo torrent circulatori  de la vida literaria d’un pais. Tant en vers com en prosa, la nota dominant d’en Nadal es la correcció; perque ell ho era en tot de correcte; però en general son estil no arrenca la volada, y resta en la categoria d’un bon narrador que diu prest lo que ha de dir per ferse entendre. L’impuls emotiu li manca moltes vegades y per axò les seves poesíes, destrament versificades, no donen l’impressió d’un subjectivisme  mogut per lo batech de la inspiració. Tenia un talent especial per assimilarse  l’element popular, tret directament de les costums y del llenguatge del poble; y aquexa qualitat es la que avalora la seva prosa narrativa, de la qual n’es bella y escullida mostra aqueix volum.

Y n’era tan aymant y tan conexedor del nostre tresor folklòrich, que a ell principalment se dèu la implantació de la sardana a la Plana de Vich, hont s’hi es ben arrelada; y a ell se degué la organisació perfecta y ajustada d’aquell encisador festival de dances catalanes, que fou en lo Parch-Güell un regal pels qui poguerem assistir a la celebració del Cinquantenari dels Jochs Florals.[...]

Però aqueix literat y poeta que, a voltes semblava un solitari taciturn, com qui porta amagat en un replech del cor un desengany  ò’l neguit d’una ilusió may assolida , era com hem dit un home d’acció y d’esperit de sacrifici; acció y sacrifici sempre en ares de la patria, sempre per la santa causa de Catalunya.

(Jaume Collell: «Pròlech», dins Nadal, Lluís B,: Narracions. Barcelona: Ilustració Catalana, 1915, p. 7-8)