A l’ombra delitosa d’eixos pins anyívols, de gegantina alsaria y d’amplissima copa, quelcom no hi caldrá veure, quelcom nos hi caldrá sentir. Ja’n parlarem més d’eixa pineda quan ab més calma hi pugam venir, quan no hi passem, com ara, muntats en les ales d’una locomotora.

Ja n’hem eixit. Vehéusela ací la vall, ab ses escampades oliveres que, desd’un y altre costat de la via, apar que vugan dirnos que aquesta es terra de pau.

Famosos són clima y ses aygues en tots los llochs de Catalunya, y’ls opulents s’hi han fet construir ayroses cases que tenen l’honor d’allotjar en los mesos d’estiu y tardor als llurs delicats propietaris. Miraules com surten á ensenyarvos ses frívoles cares enguixades á la moderna y sos jardinets devanters ab l’indispensable reixa.

Son modernisme s’ha comenat á les antigues cases senyorials del país que ab ridícula capa de cals han enmortallat sos murs venerables. Miranne allá una d’elles, la més antiga pot-ser, miraula entre l’espessor de les oliveres, ab ses construccions nombroses, ab sa capelleta al costat, ab sa torreta al cim portant l’agulla de Franklin per corona. Es Ricamor, teatre també d’algunes de les nostres escenes.

Mes la máquina torna á xiular; l’estació és á la vista. Vaig á dirvos entretant lo nom boniquissim d’esta vall gentil que l’ha compartit en agradós maridatge ab la petita vila qu’es sa capital y sa població única. Vaig á dirvoslo... Mes se para’l tren y un empleat de l’estació me’l pren dels llavis...

-¡Vallgraciosa!

(Lluís B. Nadal: Margaridoya. Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1884, p. 13-14)

* * *

Ningú, de tanta gent com s’allotjava aquells dies en lo Balneari, coneixia al subjecte. Ni en lo món de la sanch, ni en lo món de les lletres, ni en lo món dels negocis, se li sabia nom ni significació. Però l’un se l’ensenyava a l’altre com un personatge curiós voltat del vel de l’enigma. Qui era? D’hont venia? Per què anava tan sol? Per què no’s franquejava ab los banyistes? Y es qu’ell no’s feya ab ningú ni conversava ab ningú, y, no obstant, era galant ab tothom y responia ab extremada amabilitat quan per raresa s’atrevia algú a preguntarli alguna cosa.

Ni en rigor podia dirse que fugís de la companyía. Prenía’l bany a la hora dels altres, menjava a la taula rodona y no li faltava may una paraula de cortesia per dirigir a les persones que tenía al costat, extremant l’atenció si eren senyores. Com tampoch podía dirse qu’aquelles paraules fossin seques ni forçades; al contrari, tenien tot l’esponjament de la sinceritat y tot ‘atractiu amistós que en aquexos cassos pot naturalment desitjarse. Però en la conversa general de la taula, encesa tot sovint y quisquillosa molts cops, may hi prenia candela.[...]

Una excepció que feu ell de la regla m’aumentà a mi’l desig de saber la vida y mracles de l’home misteriós. May, segons he dit, se ficava ni bestreya en la conversa general de la taula; però un dia que’s tocà lo tema del Rosari, del qual ab major o menor deix de burla parlaren un parell de jovenets mal educats, l’home s’alcà com picat d’una avespa, y ab eloqüencia sortida del cor, fogosa com la d’un apòstol y convincent com la d’un Sant Pare, defensà la santa institució dominicana ab tan gran èxit, que totes les boques y’ls ulls se’ns humitejaren a molts ab rosada fresquíssima.

(Lluís B. Nadal : «Historia d’uns rosaris», dins Narracions. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1915, p. 79-81)