L'escriptora Teresa Juvé continua explotant la mina d'arguments d'intriga que la història de la Catalunya del segle XVI proporciona. Després de "La Commedia dell'Arte sota sospita" i d'"Un crim a l'armada invencible", la vídua del polític i pedagog Josep Pallach acaba de publicar dues novel·les més protagonitzades pel seu incansable portaveu Plagumà: "Juguesca mortal" i "Els assassins eren més d'un". Com les anteriors, les dues noves entregues també han estat editades per Proa.

—Per què als vuitanta anys es va decidir a publicar novel·les policíaques?
—Sempre m'ha agradat la novel·la negra. En tinc tota una prestatgeria plena i vaig pensar que era el moment d'escriure les meves pròpies obres policíaques i de fer-ho en català. El 1963 ja vaig quedar finalista del premi Nadal, amb La charca en la ciudad, una obra encara inèdita. Hi explicava la meva experiència als camps de dones de França, un tema tabú aleshores. La previsible censura va fer que l'editor no es decidís a publicar-me-la.

—Per què va escollir el segle XVI a l'hora de situar-hi els casos del portaveu Plagumà?
—Perquè sóc especialista en la literatura occitana dels segles XVI i XVII i vaig pensar que els meus estudis m'anirien molt bé a l'hora d'ambientar les investigacions del portaveu. Situo l'acció al regnat de Felip II, una època decisiva per al destí de Catalunya. Són també els anys en què l'absolutisme posa les seves bases.

—¿No es planteja escriure una novel·la policíaca ambientada en l'actualitat?
—Ja hi ha molt bons escriptors que ho fan. És cert que potser tindria més lectors i que estem vivint una època molt interessant, plena de canvis, però crec que d'aquesta manera ofereixo al lector una proposta diferent.

—La vocació d'escriptora li ve de jove?
—Tot va ser aprendre a llegir als 5 anys i no parar de llegir contes. Als 12 anys ja llegia Tolstoi, perquè llavors no existia això de la literatura infantil i juvenil. La literatura sempre m'ha apassionat, encara que la meva primera vocació va ser la de convertir-me en realitzadora de cine. Potser per això les meves novel·les policíaques són molt cinematogràfiques.

—¿No ha provat mai de publicar la novel·la que va quedar finalista del premi Nadal?
—Una editorial ja m'ho va proposar, però com que sóc una perfeccionista, a l'hora de revisar-la vaig veure que estava molt verda i que hi hauria d'arreglar moltes coses. Com que tenia nous projectes, vaig preferir deixar-ho estar.

—Al segle XVI, quina era exactament la missió d'un portaveu, com ho és el seu protagonista?
—Els comtes-reis no volien que els veguers esdevinguessin senyors feudals i per això no els permetien romandre més de tres anys al mateix lloc. Per supervisar-los, van instaurar la figura del portaveu (alguns en deien lloctinents o governadors). La seva missió era viatjar per les diferents vegueries (amb una cort de justícia formada per un jutge, un escrivà i diversos agutzils) i impedir que els veguers es descontrolessin. Segons les lleis de les Corts Catalanes, els portaveus no podien quedar-se més de tres mesos a la mateixa vegueria, i això em va molt bé perquè així puc situar les investigacions del Plagumà en diferents llocs de Catalunya.

—Si hagués de resumir les virtuts i defectes del seu protagonista, què en diria?
—Jaume Plagumà és un home cultivat. És un representant reial de Felip II, però se sent més lligat a l'Administració i els reis catalans que no pas a Castella. És bo, una persona senzilla i un solter sense remei (ja que es passa la vida viatjant), que mira al seu voltant de forma irònica i no es pren gaire seriosament ni a ell mateix. El faig dubtar molt i, fins i tot, equivocar-se de tant en tant, perquè vull que sigui humà, que tingui moments d'entusiasme, però també de crisi.

—¿Li costa posar-se en la pell d'un home?
—No, encara que probablement el fet de ser dona fa que el meu detectiu tingui de vegades reaccions més aviat femenines. De fet, accepto que algú pugui trobar-li certa sensibilitat femenina.

—¿Està preparant una pròxima novel·la protagonitzada pel portaveu Plagumà?
—Sí, a l'obra que estic escrivint ara l'envio a París, perquè Enric IV el vol conèixer.

—Si no m'equivoco, aquesta serà la número tretze, encara que de moment Proa només li n’ha publicades quatre. Com se li acudeixen tants arguments?
—M'inspiro en la història del segle XVI, buscant els episodis que em puguin suggerir una possible història de ficció. M'agrada pensar que les meves novel·les són en realitat un conjunt de contes amb un final comú.

—Fent números, em sembla que escriu prop d'una novel·la i mitja a l'any. Déu n'hi do...
—És que a la meva edat, ja tinc molta experiència a l'hora d'escriure!

—Escriu cada dia?
—Sí, i des de ben d'hora: em llevo a les cinc del matí, i a les sis ja estic escrivint. Treballo unes sis o set hores, fins a l'hora de dinar. Després, a la tarda, em dedico a mirar les sèries policíaques del segon canal de la televisió francesa. M'agrada perquè en fan tres de seguides.

—Abans de començar a escriure una de les seves novel·les policíaques, ¿sap perfectament quin serà el final o més aviat es deixa portar per la història?
—Parteixo d'un esquema que puc anar variant mínimament, però el principi i el final els tinc molt clars des de bon començament. El resum de l'argument el tinc definit, però a l'hora de donar-li cos i de fer viure la història i l'època al lector, es quan puc introduir petits canvis.

—¿Té pensat escriure una novel·la que no estigui protagonitzada per Jaume Plagumà?
—Ara ja no. He començat amb ell i continuaré amb aquest personatge. A més, tot el que vull dir, tot el que m'agrada explicar i narrar, ho puc fer perfectament amb una novel·la policíaca.

[...]

—"El último guerrero" i "La charca en la ciudad" les va escriure en castellà. Per què va decidir canviar d'idioma a l'hora d'escriure les seves novel·les policíaques?
—Vaig començar escrivint en castellà perquè la meva educació escolar va ser en aquest idioma. Però quan em vaig posar a escriure les obres del portaveu Plagumà, vaig pensar que en honor al meu pare i al meu marit havia de passar-me al català.

—Parlant del seu marit, el polític Josep Pallach, ¿és cert que ell també tenia vocació d'escriptor com vostè?
—Sí, fins i tot havia escrit alguns contes i històries curtes. A tots dos ens interessava tant la política com els llibres, però al final ens ho vam repartir: vam decidir que jo em quedava amb la literatura i que ell s'implicaria més en política, que l'apassionava. De totes maneres, va continuar sent el meu primer lector.

—I ara que és vídua, ¿a qui dóna els seus manuscrits?
—A la meva filla. Al meu marit li donava per capítols, però la meva filla no s'ho llegeix fins que tinc tota la història escrita. I si ella em comenta que hi ha alguna part que no queda gaire clara, encara sóc a temps de fer-hi retocs.

—Algun crític li ha retret que el lector hagi de recórrer sovint al diccionari a l'hora de llegir les seves novel·les policíaques. Què en pensa, d'això?
—Jo crec que el català ha de viure en tota la seva extensió. Les llengües no les podem empetitir. És més, no tenim dret a reduir-les. Són d'una riquesa immensa. Si podem anomenar una cosa pel seu nom exacte, per què n'he d'utilitzar un altre? Als cinc anys vaig entrar a estudiar a la Institución Libre de Enseñanza i allà em van ensenyar a estimar la llengua. L'idioma és l'invent més extraordinari de la humanitat i de cap manera hem de permetre que les llengües es perdin o que tots acabem parlant només anglès o castellà.

(Lourdes Domínguez: "La llengua és l'invent més extraordinari de la humanitat", Avui Cultura, 5 de desembre de 2002, p. VIII)

* * *

—D’on prové la seva consciència i el seu compromís polític?
—El meu pare era un gran demòcrata i un gran defensor de les llibertats, perquè havia viscut la dictadura de Primo de Rivera i sabia el que era estar privat d’aquestes llibertats. Però va patir una profunda decepció quan les democràcies que ell tant admirava van reconèixer el règim franquista. Per això, quan jo em posava furiosa en veure algunes injustícies i barbaritats que es cometien durant la guerra a Europa, ell em deia: «Filla, aquesta no és la nostra guerra». Però l’any 1942, a la classe de literatura francesa de la universitat, vaig conèixer un noi jueu amb qui sempre discutíem sobre els autors i mai no ens posàvem d’acord. Quan els alemanys van ocupar Tolosa, el van perseguir fins que el van acorralar en un portal i, allà mateix, el van matar sense contemplacions. A partir d’aquell moment vaig decidir que aquella guerra sí que era la meva guerra.

(Miquel Martín: "Teresa Juvé, escriptora i pedagoga", Revista de Girona, núm. 272, 2012, p. 14-21. En línia)
 

* * *
 

—Tu ets jo és el nom de les seves memòries. Records del present la transporten ràpidament a records d’un passat compartit amb Josep Pallach.
—Són memòries, però alhora hi apareixen idees que m’han vingut en aquell moment; també les agafo i en faig un desenvolupament.

—La pedagogia era una de les passions que vostès compartien. Completi aquesta oració: L’educació...
—L’educació consisteix a fer que cada infant sàpiga qui és. Ha de saber on viu i amb qui viu. I de quina manera es pot adaptar als altres i pot fer que els altres s’adaptin a ell perquè ho entén tot i aleshores vol que els altres entenguin que ell ho entén tot i que es tornin com ell; és a dir, oberts i, alhora, acollidors.

(David Pagès i Cassú: "Teresa Juvé. Pedadoga, escriptora i vídua de Josep Pallach", Serra d'Or, núm. 711, març del 2019, p. 12-16. Llegir l'entrevista completa)

* * *

―Cent anys i llibre nou, doble motiu de celebració. Com encareu aquesta efemèride?
―Commoguda per la importància que li atribueixen els amics i la família.

―Quan vàreu crear la sèrie de Plagumà, pensàveu que tindria aquest recorregut?
―Bé, el recorregut ha estat llarg fins ara, d’ençà de la creació del personatge, però heu de pensar que al mig hi ha hagut un buit de gairebé quinze anys en què no en vaig publicar cap.

―Vàreu optar per un dels segles més confusos i menys estudiats de la nostra història, el segle XVI, com a marc cronològic per a les vostres novel·les, per què?
―Perquè sóc especialista en la Renaixença de la Literatura Occitana del XVI a la Universitat Autònoma i, per tant, conec bé aquest segle.

(Sebastià Bennasar: "Teresa Juvé: «El 23-F era la setena persona que havien posat a la llista de gent de Girona que s'havia d'executar»",  VilaWeb, 5 de febrer del 2021. En línia)