CAPÍTOL I
La desbandada

"És clar, aquest mat de febrer. El sol, que acaba de sortir per la part del mar a l'alçada dels meus ulls, no em deixa veure la plana tallada d'olivars que s'obre cap el golf de Roses. Només darrere meu, la immensa, la increïble estatura del Canigó —i tana prop del mar com està...— em descansa la vista amb el rosat de les seves neus que es va diluint en la matinada que neix. D'ell m'arriba aquest aire fred que s'esmicola, quasi visible, en el fil de les agulles dels pins.

He estat a punt de viure un instant quasi sense guerra dins l'hora pagesívola d'aquesta albada. Alguna cosa m'ho ha impedit al caire mateix de la seva realització. No obstant, tot n'era favorable; el fum tranquil de les teulades de les masies, les teulades de la petita ciutat silenciosa als meu peus, la calma de la llunyania gris... Sí, però el gall no canta en el paisatge bucòlic, els galls ja fa temps que se'ls han menjat. Potser és això el que ha impedit que l'abstracció es faci realitat.

He anat baixant del baluard on havia pujat. Als fossars del castell, a les seves esplanades, a les seves casernes, ja tot és moviment. AI costat d'una tenda de campanya un grup d'homes vestits de soldat obre una llauna de carn. Com a mínim deu fer tres quilos, els hi ha que tenen sort. Però ja la gent —homes, dones, nens— acudeix tot corrent cap on són. Arriben de tots costats. Mirats des del damunt fan com un estel que aniria embeinant els seus raigs. Com no aparegui una altra llauna de carn se n'organitzarà un sarau. Sempre passa el mateix. Som a cinc de febrer. D'aquí a dos dies tindré divuit anys; porto de guerra des dels quinze, tota una vida."

(L'aiguamort a la ciutat. Barcelona: Rúbrica Editorial, 2005, p. 19)

* * *

"Aquell dia cinc de febrer van començar a bombardejar la petita ciutat, contínuament. Per totes les carreteres anaven arribant tropes en retirada, que passaven de llarg, camí de la frontera. Miràvem amb enveja els camions carregats de gent, que podien rodar. A nosaltres quatre només ens quedaven les cames per caminar. Havíem renunciat a les maletes i a tot el que portaven a dins. Només ens havíem quedat les mantes i fins i tot els llençols, que era el més valuós i, al cap i a la fi, el que era més fàcil de transportar. Embolicats amb elles ja havíem adquirit l'estampa del que érem de veritat: els vençuts.

De vençuts n'hi havia per tots els carrers, a tots els racons de la ciutat. Dones vençudes, homes vençuts, nens vençuts. Vençuts i famèlics, i atemorits. Perquè les bombes no paraven. A una onada la succeïa una altra, i una altra, i una altra. A la tarda d'aquell mateix dia ja no es podia passar per la majoria dels carrers sense trepar muntanyes d'enderrocs. Cossos destrossats per tot arreu. Mules esventrades per tot arreu. Camions panxa enlaire, per tot arreu. I el següent dia els bombardejos prosseguien i, amb ells, a mida que s'anaven prosseguint, el pànic desapareixia, desapareixia la capacitat per a l'horror i, rebutjada tota facultat d'emoció, només quedava, al descobert, absolutament nu, l'impuls primari que és la font mateixa de la selecció de les espècies, l'instint de conservació."

(De L'aiguamort a la ciutat. Barcelona: Rubrica, 2005, p. 23)

* * *

Hi havia uns quants trens que ens esperaven. Vagons vells, tots. Vagons de càrrega. Va ser a un d'aquests que ens va tocar de pujar a nosaltres, la mare, la germana i jo: Quarante hommes, huit chevaux. Quaranta homes, vuit cavalls. Només homes? Només cavalls? Quaranta homes amb vuit cavalls? De tota manera érem més de quaranta les que hi vam pujar. Sense comptar-hi els nens, és clar. Mentre el sol emergia, vermell, de l'aigua del mar, ens en van barrar la porta.

Vam restar-hi dretes, com és natural. El tren avançava a poc a poc. Més enllà de les altes lluernes del vagó passaven retalls de blau, de terraplens de siena cremada, bocins de sureres altes.

—Quina hora deu ser?
—Les set.

Continuàvem dretes, trontollant al ritme dels sotracs del tren. El terra era brut.

—Filla, és que fa angúnia— va dir alguna.

Nosaltres també anàvem brutes. Escabellades i brutes. Però bé havíem de fer una cosa o altra; vam començar a pentinar-nos. Les més desaprensives (o potser les més raonables) van ser les primeres a seure a terra. Els nens ja feia estona que ho havien fet.

Una rere l'altra ens vam desfer de les mantes que ens embolicaven. A poc a poc anàvem entrant dins d'una realitat inevitable. Àdhuc va començar a obrir-se pas dins l'ésser conscient la curiositat de saber qui s'havia embarcat amb cada una de nosaltres dins de la mateixa aventura, qui compartia amb cada una de nosaltres aquell fragment d'aventura immers en una altra aventura, comuna i molt més gran, una aventura tan immensa com el món.

(L'aiguamort a la ciutat. Rúbrica Editorial: 2015, p. 36-37)