"Heus aquí una de les investigacions del portantveus Jaume Plagumà. No el critiqueu si us adoneu que moltes vegades arriba al teatre del drama quan ja s'ha dut a terme una part de l'enquesta. La responsable és l'organització judicial de l'època (la del rei Felip II, que Déu guardi) que feia del portantveus i dels seus col·laboradors una cort de justícia itinerant, una mena de branca esqueixada de l'arbre de la Reial Audiència de Barcelona, la missió de la qual era de supervisar i de modificar, si calia, l'acció judicial dels veguers i altres oficials reials.

El nom del portantveus Plagumà és inventat. El nom dels personatges que trobarà al llarg de les seves enquestes són també inventats (no tots, però, siguem sincers...). Ho fem per respecte i cortesia envers els possibles descendents encara vius d'antics llinatges, que no voldrien veure's involucrats en aventures sospitoses.

El nom del mateix respecte no donem mai (o gairebé mai) la identitat de la ciutat o del lloc que és l'escena on evoluciona el drama. Si algun lector perspicaç pensa que els ha identificat, li preguem que no ho divulgui, sempre en nom del respecte degut a la vida privada dels altres.

Acompanyem la investigació amb un curt glossari per ajudar a situar el lector en unes circumstàncies de la vida del nostre país, potser poc conegudes o oblidades."

("A manera d'amical advertiment que potser no cal llegir", dins del llibre El portantveus s'ha equivocat. Barcelona: Columna, 1997, p. 9-10)
 

* * *
 

"El portantveus tornà a picar i esperà amb impaciència que vinguessin a obrir. Darrere seu, els quatre algutzirs esperaven també, respectuosos, drets a la vora dels cavalls que acotaven el cap de cansament.

Havia començat a ploure. Un plugim fi, sense agressivitat, com si els núvols que a mig matí havien cobert el cel amb masses fosques haguessin decidit d'alliberar d'esquitllentes, arran de terra, la càrrega d'humitat. Aviat, tot va quedar xop. Els vestits, la pell, el pèl de les bèsties; tot. En Plagumà tornà a picar; i tot seguit, sense esperar que vinguessin a obrir, empenyé amb força pesant batent de la porta. Estava tancat amb pany i clau. Va fer un pas enrere i va examinar la façana de l'edifici. Ni un ragi de llum, ni la més petita lluentor darrere les fosques finestres reixades del vestíbul. Com si tot, allà dins, hagués deixat d'existir. Tornà a trucar, i ningú. Amb el cor encongit d'aprensió, esguardà entorn seu. No sabia què estava buscant. Potser algú que li confirmés la veritat, la dolorosa veritat de la fi d'en Joanola, que, com un auguri de malastrugança, acabava d'apoderar-se inexorablement del seu esperit i de posar-lo al centre del cercle infernal d'aquell que se sent culpable d'una mort.

Com és natural, al mig de la nit negra, fora dels quatre algutzirs no hi va trobar ningú. Fou aleshores que li arribà, venint de no sabia on, el tètric cant de mort:
 

Dies irae,
Dies illae...
 

Va esguardar els algutzirs, esmaperdut, dubtant d'haver-ho sentit, esperant que sols fos una il·lusió, filla de la por desraonada i sense fonament que s'havia emparat d'ell. Però, en l'aguda actitud d'escolta dels quatre homes, va conèixer que també ho havien sentit. Llavors no va dubtar de la mort del seu amic.
 

Dies irae,
Dies illae...
 

Com el cimbell que fascina els ocells en temps de caça, el cant, ara més lluny, ara apropant-se igual que les onades del mar, semblava que volgués atreure'l cap a no sabia quins indrets desconeguts i plens de misteri. Va forçar-se a escoltar sense cabòries i sense imaginacions malaltisses.

El cor, a poc a poc, s'apaivagava, l'esperit s'asserenava, el cant esdevenia més precís. Venia de darrere el monestir.

Per què venia d'allà, en Plagumà no ho sabia. La veritat era que sols havia vist l'indret de nits, sense paisatge que el voltés i que el situés dins d'un món comprensible, a la mesura de l'home corrent. Va fer signe als algutzirs de l'escolta que no es moguessin i, com un fil d'Ariadna, seguí el cant."

(Del llibre Els assassins eren més d'un. Barcelona: Proa, 2002, p. 97-99)
 

* * *
 

"Abans de tancar la porta del cambril de la Verge, l'assassí va donar un darrer cop d'ull al seu entorn per assegurar-se que tot quedava com calia. I sí: damunt de la taula, la corona d'or lluïa suaument sota la clara llum d'aquell matí de festa, i a l'armari dels joiells les claus que penjaven del pany encara tenien aquell alegre gronxament que tenen quan acaben de fer bé la seva feina.

Va mig somriure, asserenat. Després es girà cap a l'home que jeia a terra, amb el davant del negre gipó xop de sang que semblava rajar de la creu del punyal plantat al punt mateix on, encara no feia cinc minuts, li bategava el cor. Havia dut a terme sense entrebancs la part més faedora de l'afer; més faedora, sí, perquè bé li calia reconèixer que el fet de matar un home no és gens difícil en si mateix, encara que sigui la primera vegada de la vostra vida que se us ha plantejat el problema.

-No -es digué-. No n'és gens, de difícil. La prova és que d'altres ho fan quasi cada dia batent-se en duel, per mica que tinguin el sentiment del punt d'honor un xic picallós. El més difícil i el més desagradable, amic meu -acabà-, és el que et toca de fer ara.

Va esguardar de nou el punyal plantat al pit de l'home, sense adonar-se del plec de repugnància que se li dibuixava al llavi; es va esguardar les mans, com indecís. Tanmateix, no tenia altre remei que recobrar-la, aquella maleïda arma, encara que hagués de tacar-se els dits de sang.

Va ajupir-se, va agafar el punyal pel pom bellament obrat, i el va estirar; l'arma no es mogué de lloc.

-No has estirat prou fort -es renyà-. Torna-hi -ordenà, mentre s'eixugava amb fàstic un dit lleugerament tacat.

Hi va tornar, però sense ànsia, amb la por d'embrutar-se de nou de sang. El punyal no es va moure; s'havia encastat ben encastat a les costelles."

(Fragment inicial de l'obra Juguesca mortal. Barcelona: Proa, 2002, p. 9-10)
 

* * *
 

"Ja havien arribat els cotxes un rere l'altre, ja s'hi havien aturat per buidar-se de la càrrega de gent elegant que portaven, ja n'havien marxat. Tots. Els del Consell de Cent, els de la noblesa, els de la Diputació del General, els dels grans burgesos de la ciutat. Els darrers badocs encara havien atorgat un temps d'espera a la seva tafaneria i al final se n'havien anat, potser una mica decebuts que no hi hagués res més a veure. El gran espai del pla, obert a mar, es va quedar sol amb els soldats de guàrdia davant la porta i les finestres del palau, que dibuixaven la regular geometria dels seus rectangles il·luminats damunt la foscor de la façana.

Dins del gran saló del palau regnava aquell silenci on s'apaguen uns sospirs que poden ser d'avorriment i s'esmunyen les mirades, i els somriures es fan discrets mentre que al clavecí sonen les darreres notes de les Diferències d'Antonio de Cabezón. En el punt de suspensió que seguí, el virrei es posà dret. Després van començar els aplaudiments, mesurats, sense entusiasme, com cal que ho faci la gent com cal.

—És una música meravellosa; esteu d'acord amb mi, marquès? —demanà el virrei en veu baixa, amb l'aire de l'home al qual no se li pot donar més del que se li ha donat.

—Meravellosa, en efecte —corroborà l'almirall, marquès de Santa Cruz.

Ni l'un ni l'altre no hi entenien gaire de música; però n'hi havia prou amb que Sa Majestat Felip II en fos gran afeccionat perquè tota reunió elegant del reialme comencés per un preludi musical."

(Del llibre Un crim a l'Armada Invencible. Barcelona: Proa, 2000, p. 53)