"Novel·la de detectius, explica la història d'un crim. Hi estan implicats els homes i dones de la companyia de la commedia dell'arte italiana que ha fet venir a Barcelona el senyor Joan d'Aroles, el mort de la història. Jaume Plagumà, el portantveus del rei, que ha rebut la invitació del seu amic d'Aroles, es veu embolicat en el crim i l'ha de resoldre aviat, abans que la Santa Inquisició s'hi posi pel mig. La novel·la és magistral quant a ambientació: la Barcelona del 1582, al barri residencial antic. Es passeja pels llocs més coneguts d’aquest indret: Plaça Reial, Drassanes, Porta Ferrissa, Sant Pau del Camp, etc. Són excel·lents les descripcions de la ciutat, així com dels personatges que s'hi mouen. Utilitza un narrador omniscient que combina de manera molt correcta les descripcions i els diàlegs dels personatges. Quant als personatges, n'hi ha dos que estan força ben trobats: la signora Ortència, l'actriu principal de la Companyia i màxima implicada en l'afer de la mort, grotesca i misteriosa alhora, i el detectiu Jaume Plagumà, qui sap aconduir perfectament el fil del procés de descoberta del misteriós crim. [...]

Teresa Juvé coneix perfectament l'escriptor Arthur Conan Doyle, sobretot El gos dels Barkerville: el duet format per Sherlok Holmes i el seu inseparable doctor Watson recorden el detectiu de la nostra novel·la Jaume Plagumà i el seu amic Joanola, els quals es passegen des de la meitat de la novel·la fins al final inseparables.

En conjunt, la novel·la està força ben construïda, i manté el suspens fins al final, tal com demanen les novel·les d'aquest gènere."

(Núria Cabré Castellví: "La commedia dell'arte sota sospita", Àlbum Teresa Juvé, àlbum editat amb motiu de l'homenatge a Teresa Juvé organitzat pel Centre Català del PEN Club l'1 d'abril de 2004, p. 12)

* * *

"Des que Hollywood ha imposat al món la seva galeria de personatges, la caricatura del detectiu s'ha endurit fins a gravar-nos a la memòria una imatge de barret i gavardina, la d'un home sense escrúpols ni maneres que fuma cigarretes sense filtre, beu whisky a dojo i petoneja totes les noies que se li posen al davant. Per això resulta més que gratificant trobar-se cara a cara, a les pàgines d'un llibre, un personatge diametralment oposat a tots els succedanis de Bogart amb què ens segueixen castigant. Teresa Juvé, que és una senyora educada abans de la guerra, ha començat a editar Les investigacions del portantveus Plagumà, una sèrie de novel·les curtes on trenca amb aquests precedents i, armada d'una gran delicadesa, ens presenta un detectiu que és tot un descobriment. [...]

Per escriure les aventures de Plagumà, Teresa Juvé usa una prosa de línia clara, és a dir, ignora el fals reclam de la crueltat gratuïta, i no cau en violències malaltisses ni situacions sexuals ni morboses. La poca sang i el poc fetge que banyen les pàgines de les dues novel·les són els justos i necessaris per no convertir la narració en el súmmum de la puresa i les bones intencions.

Els crims proposats són, doncs, crims de molt bon gust. Aptes per a totes les edats i especialment recomanables per donar una mica de color a les avorrides tardes de pluja. Els dos relats entren amb molta facilitat i captiven l'atenció gràcies als deliris d'un protagonista molt dubitatiu, que arriba a conclusions fàcils i no sempre encertades. [...]

Potser l'únic entrebanc que he trobat, encara que fa de mal dir, és que Teresa Juvé utilitza un català excessivament allunyat del que avui en dia es parla al carrer, un lèxic que reclama sovint la presència d'un diccionari, malgrat el detall d'haver afegit un glossari annex destinat a facilitar la comprensió dels termes sociopolítics que apareixen. Ja se sap que aquests llibres expliquen històries que transcorren al segle XVI, però no hem d'oblidar que els lectors ja han entrat al tercer mil·lenni.

Teresa Juvé anunciava fa uns dies a la premsa que ja està escrivint el desè llibre sobre el seu particular detectiu de capa curta i barret amb ploma. I la notícia ens alegra. Estic segur que en Plagumà anirà agafant cos a mida que vagi rostint-se en casos més complicats de resoldre. I, al mateix ritme que el seu heroi, la ploma de Teresa Juvé també anirà adoptant, en el seu refugi pròxim a Palafrugell, la desimboltura que requereix un gènere que no és tan fàcil com sembla."

(J.M. Hernández Ripoll: "Crims de molt bon gust", Avui Cultura, 8 de febrer de 2001, p. XVI)

* * *

"Teresa Juvé ha escrit una aportació important a la crònica de la diàspora de la Guerra Civil. Es tracta d'un testimoni de primeramà d'un tema poc estudiat, la fugida a l'exili dels més innocents: avis, dones i nens. L'autora narra la sortida de Barcelona, els darrers dies de la Catalunya republicana, la fugida cap a l'abisme escapant de les urpes del feixisme, la por dels bombardejos, la llarga espera per creuar frontera... I ho fa amb delicadesa i amb una gran dosi d'emoció pel record d'aquells dies d'hivern del 1939. Juvé escriu: "Som a 5 de febrer. D'aquí a dos dies tindré divuit anys; porto de guerra des dels quinze, tota una vida". Teresa Juvé narra la seva sortida de Barcelona el 24 de gener, amb la mare, la germana i el germà petit: "Tanmateix, cada un de nosaltres portava una maleta. Jo havia ficat roba a la meva, alguns llibres, el meu disc favorit: el tercer concert de Brandenburg de Bach, moviment un i dos. Un disc sense gramòfon; absurd. Però ben nou. No feia gaire que l'havia trobat en una tenda del Passeig de Gràcia; en temps de guerra la gent no està per músiques. Això i llibres era l'únic que encara es podia comprar". Aquella noia que sortia de Barcelona cap al desconegut no sabia que el camí cap a França seria llarg i penós, i, per tant, equipatges per anar més lleugers davant els atacs de l'exèrcit enemic [...]. Aquest llibre de memòries podria ser, perfectament, una obra de narrativa, perquè la seva autora l'ha estructurat amb la tècnica d'una novel·la, fins i tot fent servir diàlegs. La narració de Juvé ens mostra el món d'opressió que van viure molts dels catalans i espanyols que es van veure obligats a refugiar-se a terres franceses. Una època difícil amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, l'ocupació de França pels nazis, la resistència i la clandestinitat. Al bell mig de tot, el factor humà supera la fatalitat, però per damunt de tot, cal sobreviure. Des d'aquella perspectiva, l'obra de Teresa Juvé és un clam d'esperança. Testimoni d'aquella època, posarà la seva vida al servei de la llibertat."

(Ferran Aisa: "Memòries de l'exili", Avui Cultura, 23 de juny de 2005, p. XVI)

* * *

"En una literatura com la catalana, que ha sofert forçosos parèntesis i se sustenta en una població no tan abundant com la d'altres països, es fa pal·lès que l'aportació de
l'autora és important. Ha escrit catorze novel·les, ambientades a la Catalunya de Felip II, de les quals, fora de la primera, El portantveus s'ha equivocat, editada per Columna, l'editorial Proa n'ha publicat una tercera part des de l'any 1978 fins avui. Alguns dels seus títols són: La Commedia dell'Arte sota sospita, Els assassins eren més d'un, Juguesca mortal. La propera apareixerà el maig d'enguany, també a Proa. Destaquen per un estil precís i sintètic, pel dibuix detallat del personatge detectiu i del col·laborador complementari, pel pols que manté la intriga de cada argument, i, especialment, per la interessant documentació sobre la vida política, econòmica i social del nostre país entre els anys 1500 i 1600."

(Maria Barbal: dins l'Àlbum Teresa Juvé, editat amb motiu de l'homenatge a Teresa Juvé organitzat pel Centre Català del PEN Club l'1 d'abril de 2004, p. 4)

* * *

"La força d'aquest llibre, un testimoniatge excepcional, rau en la plena implicació de l'autora en les vides presents i passades de totes aquelles dones, però sense confondre-s'hi mai i primer de tot hi ha el seu criteri, que és de comprensió sense límits, amb la garantia de la independència d'esperit. Com més sap, més comprèn i ho deixa dit amb una serenitat implacable. Perquè a l'aiguamort hi ha de tot, pitjor que els aiguamorts sense humans; Teresa Juvé n'ha fet un paratge protegit, amb una natura viva que per l'art de la paraula se salva, remogut per la llibertat de l'escriptor, feliç, gosaria dir, per poder-se contrastar, per miracle, en estat de represa del tema i de reescriptura, amb una realitat posterior en seixanta-cinc anys, però admirada de veure-s'hi reflectida, responsabilitzada i amb el pòsit inalterable. Tot el que Teresa Juvé fa amb les dones, em fa pensar amb el que la Yourcenar feia, és a dir, escrivia sobre els homes. Hi coincideix en la veritat i en la pietat, més commoguda que no semblava. Així, amb tres paraules, escrites esglaonadament, una sota l'altra, en majúscules i en llatí, a la dedicatòria autògrafa d'un exemplar que m'envià de l'edició del Livre de poche de Memòries d'Adrià, com a record, deia, d'una hora de conversa a Barcelona (juny del 1964) amb tres paraules: dic, coincidia, en forma d'aspiració del fons de l'ànima per al món, amb la qualitat moral i creativa d'aquest llibre de Teresa Juvé: Felicitats-Libertas-Humanitas. [...]

Teresa Juvé escriu amb llibertat d'esperit i no permet que es cregui o es faci creure (ni amb bona fe) que els derrotats, els humiliats i ofesos, pel sol fet de ser-ho deixen enrere el que havien estat i només els acompanya el que tenien de bo (qui no en té un bocí en un racó?).[...]

A l'epíleg, Teresa Juvé fa, breument, referència als temps immediatament posteriors a la novel·la crònica de memòries que amb tanta excel·lència ens ha servit. La davallada, fugint dels alemanys, cap a Tolosa, el retrobament amb el pare, els estudis universitaris, la resistència fins al grau de capità a les Forces Armades de l'Interior fins que, passat temps, es trobarà amb l'home de la seva vida: Josep Pallach. Ben bé que hauria plagut al gran patriota, pedagog i líder polític la publicació definitiva en català d'aquest llibre, tan singular, tan ple de vida!"


(Joan Triadú: “Hauria plagut a Yourcenar”, Avui Cultura, 7 de juliol del 2005, p. X)