"PRÉFACE

hélas!
l'amour ets un fou et faux payage...
-quand même!"

(Del llibre Amour et paysage. Barcelona: Chez Dalmau, 1920)

* * *

"ce matin d'août dans la claire rivière ondoyante
je jette à plat un caillou
tiens! un deux trois quatre plongeons de dryade".

(Del llibre Amour et paysage. Barcelona: Chez Dalmau, 1920)

* * *

"pensée
orlée de noir
au fond de mon cocktail d'oubli"

(Del llibre Amour et paysage. Barcelona: Chez Dalmau, 1920)

* * *

"L'oreneta i el cable

El finestral, obert de bat a bat, quadreja un paisatge matinal tardorenc, tot ell amarat d'un aire quasi salmonejant.
A pocs metres, una oreneta xarolada, d'ales esveltes encreuades, pit rossenc i bec menut de gavarrot, s'és posada en un cable de conducció elèctrica recobert de gutaperxa roja.
L'oreneta s'envola, però, tot seguit enlaire, vertical, amb un joiós cant estrident, vers un núvol argentat de mosquits.
Zig-zaguejant, incorporada a l'estol de companyes, la gentil oreneta s'allunya i desapareix.
Resta, tan sols, al meu davant, implacable i rígid, el cable vermell, ratllant, amb la fredor d'una ratlla cal·ligràfica d'un llibre del Deure i de l'Haver, la blavor puríssima del cel."

(Del llibre El gris i el cadmi. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1926, p. 53)

* * *

"DÉODAT DE SEVERAC

Mort, en Déodat de Sévérac? Feia pocs mesos que ens havíem vist; la seva salut era floreixent, més que floreixent, exuberant; tenia els quaranta set anys més ben portats del món; assadollat d'optimisme, vessant l'alegria a dojo.
Sembla com si el tingui al davant, encara, amb aquell seu posat tan senzill i efusiu; amb el seu ample xamberg negre ombrejant la seva cara colrada, el seu clar esguard de reflexos ingenus i els seus lírics mostatxos estufats a la gascona.
Sembla que encara conservo amb ell, i que ell em replica, amb aquella seva brusca i un xic còmica lleugera tartamudesa inconfusible.
Pot ben dir-se que encara sento en els braços l'escalfor de la nostra darrera abraçada de comiat.
A mitjan estiu, en colgar-se el sol, preníem, amb Déodat de Sévérac, l'aperitiu -un got de Banyuls- sentats en la terrassa d'un cafè de Puigcerdà, voltats de la verda vall de la Cerdanya. Conversàvem de música, d'Action Française, de Moréas, dels grecs, dels catalans, que ell tant estimava. Somreia Déodat de Sévérac a les meves continuades protestes de no ésser jo amant de la música."

(Del llibre El gris i el cadmi. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1926, p. 141-142)

* * *

"RUE DE LA ROSE

Som un cap al tard del començ d'estiu de 1917 -l'any quatre de la Guerra Gran.
Marsella és un veritable museu vivent d'homes d'armes de totes les races i de tots els colors. Allí es colzegen els senegalesos, vestits de blau cel; els tiradors algerins, vestits de groc canari; els gurkas indostànics, vestits de kaki estricte amb els monyos de banús sota l'enorme turbant gris perla.
En espesseïts estols aquests homes de guerra exòtics van omplint els prostíbuls oberts sempre de bat a bat.
Les pobres dones, vestides amb unes bates i uns pijames virolats, la cigarreta al llavi carminós i els ulls entenebrats de khol, s'escampen per les voravies.
S'encenen els primers fanals.
Floten per l'aire dens acres fortors i grollers perfums inconfusibles.
Percebeixo, indistintament, el plany d'un acordeó, el timbaleig d'una pianola elèctrica, els esgarips d'un violí.
Un mariner amb la borla vermella de la seva casqueta de gairell tot fent esses va cantant "Madélon" pel mig del carrer.

(Del llibre El gris i el cadmi. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1926, p. 95-96)

* * *

"La intel·ligència de l'home per conservar-se amb eficàcia i dignitat necessita la sal del cor. Sense aquesta sal, la intel·ligència es corromp. Es corromp per la banda de dalt –per la banda de la intel·ligència pròpiament dita– i esdevé una abstracció eixorca; es corromp per la banda de baix –per la banda de la voluntat– i esdevé, purament i simplement, una neo-animalitat.

El perill no és de tenir el que hom en diu vulgarment un mal cor. (Un mal cor pot corregir-se pot regenerar-se, pot ablanir-se, a un moment donat, a força de paciència, a força d'esperit de sacrifici, a força d'heroisme de caritat a la seva intenció). La perversitat de cor, per més gran que ella sigui, és una cosa redimible. El que és molt difícil, per no dir impossible, de fer reaccionar, en canvi, i, per tant, de salvar -cristianament parlant- és la insensibilitat, és l'estupefiament, és el cocaïnisme còsmic dels sense cor. És molt més fàcil que hom es perdi per la seva amoralitat que no pas per la seva immoralitat."

(Del llibre Marginàlia diversa. Barcelona: Tallers Atenes A.G., 1928, p. 14-15)

* * *

"Tenim davant alguns colpidors dibuixos i croquis de Leonardo. La supèrbia i la luxúria, l'avarícia i l'enveja hi són plasmades amb unes inequívoques i sintètiques grafies. Un plec de llavi, un cloure de parpelles, una inflor de galta, una proeminència de front, una fugida de mentó, la desviació d'una mirada, la rúbrica d'una orella palesen, de bat a bat, la passió, el vici, el defecte dominants... Les qualitats i les virtuts, en canvi, no solen ésser tan plàsticament vistents. Són com la flor de la violeta. Perfumem a l'ombra. [···]

El més important d'un color no és la seva física, sinó la seva metafísica. Cal no confondre la perla amb la cendra. Cal no confondre la llum amb el safrà."

(Del llibre Marginàlia diversa. Barcelona: Tallers Atenes A.G., 1928, p. 23-24)