"L'adjudicació del Premi Carnegie d'enguany al nostre compatriota Pau R. Picasso, no confereix més interès ni dóna més publicitat a aquest artista, el nom del qual ha aconseguit, ja de fa alguns anys, una difusió i una anomenada excepcionals.
Cada època, en els seus diversos rams, té els seus homes i les seves obres representatives: un home o una obra que condensen, vulgues no vulgues, un estat d'esperit, una tendència predominants. El temps després ratifica o no la importància que se'ls havia donat; l'aurèola de l'èxit, la suggestió individualíssima una volta passats, ens trobem de vegades tan sols amb un senyal amb una data que registren l'empremta d'uns passos afortunats esvaïts, el rastre fugisser d'un meteor brillant.
La personalitat artística de Pau R. Picasso, sense aprofundir detalladament en la seva obra, té, però, ja des d'ara, prou probabilitats de durada perquè no ens arrisquem a conferir-li un valor remarcablement positiu.
A través de les aventures problemàtiques que caracteritzen els diversos períodes de la seva obra, resta sempre, en un moment donat, un punt d'alta qualitat reeixida, un encert plàstic capital que el relliga amb els seus avantpassats més gloriosos i que projecta una fita esdevenidor enllà. Les seves qualitats inenarrables d'adaptació i de llestesa donen al conjunt de la seva obra, un doble caràcter, podríem dir-ne d'antologia i de botí. Totes les escoles, tots els procediments han estat estudiats i saquejats. De tot n'ha fet un objecte d'emoció i un joc malabar.
Ha passat amb una agilitat i una audàcia extraordinàries d'un Leonardo o d'un Rafael a un Dègas, a un Odilon Redon, a un Toulouse Lautrec, a un Paul Gauguin. Relleus egipcis, mosaics romans, caligrafies de vas grec, inscripcions de grutes prehistòriques, motius decoratius romànics i mudéixars, idolines i fetitxes africans i oceànics, tot ho ha pres i ho ha aprofitat Picasso, amb una agudesa i una dexteritat de barman consumat."

(Del llibre L'actualitat artística. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1931, p. 23-24)

* * *

"Així i tot, fórem injustos de negar l'interès a les pintures i notes de color que ha exposat En Prudenci Bertrana a les Galeries Laietanes. Les més reeixides posseeixen alguna cosa més que una simple emoció artística de passavolant o d'aficionat. Tenen una mena de solidesa de concepció franca i natural, de ferma modèstia que fins pictòricament ens les fa interessants.
La major part són panorames i recons de la Cerdanya, que l'artista ha vist i ha respirat directament, sense cap preocupació d'escola, sense cap mal de cap tècnica ni de procediment, amb l'atenció fixa només en allò que ell ha vist i ha sentit naturalment: unes "Frondes d'Enveig" amb el poblet de teulades de llosa grisa, envoltat de saules i vernedes de fullatges enllumenats i unes ombres netes on percebem la frescor de l'aire, la mullena geliu dels prats; "La vall del Carol", un paisatge de rostolls ocres i vermellosos, on destaca un quadrilàter d'userda, a ple sol, amb uns grisos i morats i verds de molsa al primer terme que resta a l'ombra, i la llunyania moradenca d'una serra altíssima i uns petits núvols de violeta tirant a color de rosa esfumant-se en el cel clar; els pollancres i verns de la nota "Contrallum", amb un ample prat d'herba espessa i mig inclinada, a punt de dallar; un tros de camí, que m'ha recordat la sortida del poblet d'Alp cap a Daus; i una masia agrisada, mig oculta entre dos grossos saules, amb la clapa verda d'un rec, que endevinem mig recobert de créixems blaus...

La Cerdanya, pictòricament parlant, és, tal vegada, un dels indrets de Catalunya que ofereix més dificultats d'interpretació. Les formes que s'hi banyen, de lluny i de prop, en una mateixa llum diàfana, de tan clares i evidents que són resulten molt enganyadores. La immensitat de les carenes, les fondàries d'aire, el retallat precís dels poblets i prades, les cledes de verns que formen el mosaic de la vall, són molt difícils d'harmonitzar plàsticament. [···]

I és que el paisatge de Cerdanya, com totes les coses aparentment simples, és d'una complexitat extrema. D'una gran lluminositat, no sol ésser mai colorístic, en el sentit mallorquí o olotitzant del mot. És d'una ampla dolcesa i al mateix temps és minuciós i dur; té unes qualitats suaus de plomatge i unes arestes implacables de diamant.
Jo que he pogut contemplar tant des de la meva infància aquestes espesses serralades, aquests amples herbeis, aquestes altes flotes de verdor, he de confessar-vos que no he trobat encara cap pintor que n'hagi copsat la bellesa i el caràcter essencials.
Una conjunció, si fos possible, del Corot, dels primers paisatges d'Itàlia, del Sisley de la bona època de Moret, del Coubine de l'alta Provença d'ara, amb quelcom que hi poséssim, naturalment, de ben nostre i de ben diferencial, ens arribaria a donar, tal volta, aquesta imatge pictòrica de la nostra Cerdanya, familiar, tan cara i tan inassolible."

(Del llibre L'actualitat artística. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1931, p. 56-59)