Josep Maria Junoy i Muns neix a Barcelona el dia 10 de desembre de 1887, fruit del segon matrimoni d'un exfabricant tèxtil de procedència carlista amb una noia cinquanta anys més jove que ell.

Els primers anys de Josep Maria Junoy transcorren en una mansió que els seus pares tenien a Puigcerdà, prop de la frontera francesa, en un ambient econòmicament folgat, alegre i còmode. Dos anys més tard del seu naixement, el 1889, la seva mare mor víctima del tifus. L'any 1895, quan el seu pare també traspassa, el seu germà gran Emili –futur polític de renom a les files republicanes, senador i diputat a les Corts per Lleida–, decideix traslladar el nen Junoy a Barcelona. Allà li assigna com a tutors Leonor Canalejas i el seu marit Eusebi Pascual i Casas, director de La Publicidad.

A Barcelona, Junoy estudia primerament als Escolapis de Gràcia i, més endavant, al col·legi de Sant Joan Berchmans del carrer Bailèn; finalment, i en règim d'intern, al Real Col·legi Terrassenc. L'any 1904 mor Leonor Canalejas i Junoy inicia els seus estudis de Dret, estudis que tan sols duren dos anys. Matriculat a la Facultat de Medicina, abandona també aquesta carrera abans de finalitzar el primer curs.

Interessat pel dibuix i les caricatures que a l'època poblaven les publicacions dels setmanaris catalans, Junoy se'n va a París a provar sort en el camp de la il·lustració. Instal·lat a Montmartre durant quasi un any, treballa primer a la llibreria Conard del Boulevard des Capucines i després a la galeria d'art de Paul Guillaume. Aconsegueix publicar els seus dibuixos als setmanaris parisencs L'Indiscret i Le Rire, part dels quals posteriorment foren també impresos al Papitu barceloní.

Retornat de nou a Barcelona, el jove Josep Maria Junoy treballa com a assessor artístic i desenvolupa tasques de compaginació tipogràfica i il·lustració al diari La Publicidad, al qual el seu germà Emili està fortament vinculat. Hi fa algunes vinyetes i, interessat cada vegada més pels moviments i canvis artístics de l'època, comença a publicar-hi també els seus articles de crítica –a l'apartat "Ecos"– sota el pseudònim Héctor Bielsa, el primer dels quals apareix al número que obre l'any 1911.

Ja en aquests escrits a la premsa sobre el món de l'art Josep Maria Junoy es mostra sensible als moviments d'avantguarda europeus, com ara el cubisme. Apologeta dels preceptes clàssics, alhora, s'inscriu en el que ell mateix en algun article anomena "Escola Mediterrània". En aquest context d'ebullició i interès pel cubisme i l'art europeu d'avantguarda, l'estiu del 1911, Junoy coincideix a la Cerdanya catalana i francesa amb diversos artistes i intel·lectuals del moment.

Just després del casament amb Amàlia Cànovas Quero, neboda de la dona del seu germà Emili, l'autor es dirigeix a Puigcerdà abans d'iniciar un periple per Europa. Sembla que des de la capital cerdana es desplaça a Ceret, on en aquell moment hi ha el músic Déodat de Séverac, l'escultor Manolo Hugué, Pablo Picasso, que s'hi havia instal·lat amb Max Jacob, o el comte de Gasparin, entre d'altres. Allà coneix les pintures de Picasso i pot corroborar, d'alguna manera, les sensacions que ja tenia respecte als canvis artístics que havien d'esdevenir-se al continent. És així com, després d'haver entrat en contacte amb el cercle d'intel·lectuals de Céret, Junoy viatja a Holanda, Bèlgica i París, on visita el Saló de Tardor, que auspicia justament una exposició cubista.

Ja retornat a Barcelona, Josep Maria Junoy prossegueix amb els articles a La Publicidad –la qual cosa converteix el diari en una de les publicacions punteres a Europa en matèria d'art–, i el dia 5 de març de 1912 publica el seu primer llibre, Arte & Artistas, que aplega alguns dels articles publicats en premsa i n'ofereix de nous. Allà hi escriu sobre Joaquim Sunyer, Torres-Garcia, Manolo Hugué o Picasso i altres artistes de l'avantguarda amb què s'ha anat familiaritzant. L'octubre de 1912, i a partir de La Publicidad, aleshores dirigida pel seu germanastre, apareix la primera de les revistes creada per Josep Maria Junoy: el Correo de las Letras & de las Artes.

El fracàs d'aquesta i altres escomeses de Junoy, però, a qui alguns han qualificat de "tastaolletes" o "inconstant", és un dels motius que fan que estigui durant uns anys sense publicar res d'especial, més enllà de col·laboracions eventuals a algunes publicacions, com ara Iberia, revista dels intel·lectuals aliadòfils durant la Gran Guerra, i no tornarà a publicar a La Publicidad fins al desembre de 1917. A finals d'aquell mateix any apareix un opuscle amb uns textos sorprenents: els troços, a partir dels quals l'any 1917 funda la revista homònima Troços de la qual apareixen quatre números. En aquests textos l'autor fa una crítica d'art peculiar, una crítica que vol, per dir-ho amb la seva pròpia terminologia, indicar sensacions. J. V. Foix prendria el seu relleu, dirigint la revista, una vegada Junoy l'abandona.

Progressivament interessat per les formes poètiques més innovadores, creador ell mateix de cal·ligrames, Josep Maria Junoy publica, el dia 6 d'octubre de 1917 -tot i que ell mateix intenta, posteriorment, datar-lo com a 1915 per fer-lo coincidir amb els cal·ligrames d'Apollinaire a França- a la revista Iberia, l'"Oda a Guynemer", necrològica en homenatge al jove aviador francès. L'any 1918 apareix com a plaquette autònoma, amb un pròleg de Blasco Ibáñez mai no publicat, i el mes de febrer d'aquell mateix any el reben Apollinaire i Maurras.

A final de 1918 mor la seva muller. Josep Maria Junoy se'n va a París i des d'allà envia notes esporàdiques a La Publicidad de Barcelona i La Jornada de Madrid. Per aquesta època pateix una crisi religiosa que el farà profundament catòlic. Les intencions avantguardistes de Junoy sembla que minvin gradualment, però en realitat, des d'aquesta nova posició intel·lectual, el que pretén és denunciar els excessos romàntics que adquireix el moviment.

El mes d'agost de 1919 contrau matrimoni novament, aquesta vegada amb Josepa Ricart Brunet, amb qui viu a Vilanova i la Geltrú. Apareix, l'any 1920, Poemes i cal·ligrames. I la tardor d'aquell mateix any, Amour et paysage, un llibre, tal com explica Jordi Mas, "integrat per haikus escrits a la manera que s’havia imposat a França: sense parar esment al còmput sil·làbic i sense fer un esforç conscient per seguir de prop els models japonesos." L'any 1925 els Junoy-Ricart tornen a Barcelona i l'autor inicia col·laboracions en una nova revista, fundada i dirigida per Antoni Rovira i Virgili, la Revista de Catalunya. El gran art local de Joaquim Sunyer, un dels textos més aconseguits sobre art català de l'autor, té la seva gènesi en aquests articles.

Cansat, segurament, de provar aquí i allà, àvid de posar a lloc tots els seus pensaments, Josep Maria Junoy decideix fundar una revista més sòlida que les anteriorment plantejades per ell mateix. Així doncs, l'1 de gener del 1927 apareix el primer número de La Nova Revista. La revista té editorial paral·lela, i des d'ella Junoy publica l'obra de G. K. Chesterton, l'escriptor anglès amb qui en aquell moment se sent intel·lectualment afí. Any i mig més tard, el mes de juliol de 1929 mor la publicació, amb un llegat de trenta-un números. La rotativa és cedida a Joaquim Horta, i Junoy inicia una sèrie de col·laboracions que es dilataran en el temps fins al mes de juliol de 1936 amb El Matí. Durant els anys 1930 i 1931, Junoy publica a La Veu de Catalunya una secció anomenada "Les idees i les imatges", i és d'aquells articles, en gran part, que sorgiran els llibres El gris i el cadmi i L'actualitat artística. Després de la bona acollida dels seus textos lírics sobre art publicats a diversos mitjans, aquests dos llibres constitueixen una clara mostra d'aquesta síntesi artisticoliterària que Junoy havia anat preconitzant. Ras i curt, l'escriptura cubista.

L'any 1935 publica la seva última col·lecció de poemes en català, al número tres de la revista Quaderns de Poesia, "Fi de paisatge. Cinc hai-kais inèdits". Acusat i perseguit per la FAI de periodista catòlic, Junoy fuig a Barcelona, des d'on col·laborarà a Solidaridad Nacional, Destino, La Vanguardia, Ímpetu i Occidente, entre d'altres. Josep Maria Cruset li encarrega, així mateix, el control de la col·lecció "Lau Artis Hispaniae". L'any 1941 l'editorial Montaner y Simón publica Fin de paisaje (Doce haikais de Occidente), molts poemes dels quals són traduccions d'antics poemes catalans. Dedicat, doncs, els últims quinze anys de la seva vida, a l'ensenyament de l'art eventualment i la redacció d'articles i llibres –n'apareixen fins a quatre– sobre art espanyol, majoritàriament, mor a Barcelona l'any 1955.

No és fins als anys vuitanta que es recupera part de la seva obra, que veu la llum a l'editorial Quaderns Crema / El Acantilado. El 1986 apareix un volum d'Obra poètica i l'any 2010 n'edita l'obra poètica completa en un volum bilingüe, ampliat amb treballs d'investigació sobre l'autor i l'avantguarda catalana.