És paradoxal que per a uns éssers –diuen– socials com som les persones, la solitud ens sigui tan present. Perquè, malgrat que el significat de la paraula ens faci pensar en un espai aïllat de la resta d’individus de l’espècie, la solitud avança com una gangrena a mesura que el món es fa més petit, s’escurcen les distàncies, físiques i virtuals, entre uns i altres, i la gent ens amunteguem en vertical per sobreviure a les ciutats. Com més som i més junts estem, més sols ens trobem...

Cru i contundent, amb aquest treball, l’autor fa un exercici d’empatia per posar-se en la pell de la soledat, la seva gran por, personalitzant cada situació, buscant la poesia que hi ha en cada un dels individus protagonistes que, arraconats per la seva circumstància, no poden evitar el seu propi desenllaç.

(sinopsi)