No em vulgueu dir d’allà on sóc
perquè ja ho sé:
sóc d’aquí,
d’aquesta terra
on el meu esperit s’arrela,
la meva Terra.
D’aquesta terra
que podeu cobrir amb banderes
i parracs, els que vulgueu,
i canviar-los i esquinçar-los i cremar-los
tants cops i tantes vegades
com la vostra supèrbia us meni,
si podeu.
Que les meves arrels
hi seguiran arrapades,
alienes a la fúria
amb què trepitgen
la meva Terra
els vostres peus.
I piqueu-me
si això us fa sentir més forts,
i escopiu-me,
i escopiu damunt les flors
que vetllen el descans
dels nostres morts.
I mateu-me,
malparits,
que les meves sangs
regaran aquesta terra,
la meva Terra,
perquè hi brotin més germans.

(Del poemari Lluny de qualsevol lloc. Berga: Edicions de l'Albí, 2009)

* * *

He vist la mort a l’altre costat
del carrer, que venia a buscar-me.
Feia tant de temps que l’esperava
que, quan ens hem abraçat al mig
de la calçada, no m’he adonat
del cotxe que passava.

(Del poemari Ventrilòquia. Badalona: Òmicron, 2010)

* * *

I

D’un cap de dia a l’altre
                    veiem com
plouen paraigües al mar de l’Absurd.
I les sirenes, que han perdut les cues,
ara van amb peus de plom per no caure
del seu niu abans d’aprendre a volar.
Volubles voluptats d’argent, enceses
pels llamps d’una tempesta que insinua
la presència d’aquell castell de cartes
que voldrien ensorrar.
                   D’amagat,
a la torre més alta, el rei de copes
s’esquitlla entre les ombres, per estendre
les blondes que vesteix sota el vestit,
i que aquesta nit, convulsa i humida,
ha mullat donant voltes dins el llit.

II

Tant me fa passar la vida escombrant
la platja, si a casa hi tinc tres farcells
plens de petons, que no s’acaben mai.
I tant me fa la pols i que arquitectes
de la fe s’afanyin a construir
castells de copes a preu d’or i a cop
de mànec, perquè tinc una bombolla
que m’enduc a tot arreu, per poder
anar a tot arreu, i perquè passant
l’escombra sempre es troba algun tresor.

Una flor no fa estiu, però a l’hivern,
una flor, pot fer estiu al fons d’un cor.

III

D’un cap de dia a l’altre
                  pentinem
la sorra buscant cues de sirena,
però no en trobem mai cap. Mai, ni una.
Mai cap.
                  D’abans i d’abans de l’abans
abans de l’abans estirem les mans
per caçar papallones de colors,
per poder abraçar un present que se’ns fon
al cap dels dits, abans de poder ser
ara:
                  Un miratge de castells de cartes
i reis amb sostenidors que s’ofeguen
sepultats sota un xàfec de paraigües.

(Del poemari D'un cap de dia a l'altre. Berga: Edicions de l'Albí, 2011)

* * *

La pau
no és el final
de la guerra.

La pau és abans.
Després, només s’acaben els trets,
s’identifica els cadàvers
i es busquen supervivents;
però la guerra mai s’acaba
perquè sobreviu en ells.

La pau és un llençol blanc
que es fa servir de mortalla.

(De l'aplec Un llençol blanc. Berga: Edicions de l'Albí, 2023)